Palmira i cossos humans

Crec que som moltes les persones a qui la destrucció d’edificis a Palmira per part de l’Estat Islàmic ens ha deixat indiferents. Quan la guerra a Síria aviat complirà cinc anys, les 220.000 morts que ha causat vénen a insensibilitzar respecte de la desaparició de monuments. L’aniquilació de joies arquitectòniques de 2.000 anys d’antiguitat només resulta veritablement dolorosa en temps de pau, no quan centenars de milers de vides humanes estan sent aniquilades.

Front l’anuncia dels primers danys ja va ser impossible anteposar la barbàrie de destruir valors arqueològics a la barbàrie de destruir cossos humans. Un primer pensament concernia a que aquells eren reconstruïbles mentre que els altres, no. I el cert és que a poques setmanes de l’enorme demolició ja existeixen experts calculant les possibilitats i els mètodes de reconstrucció per quan cessi el conflicte armat, confiant en que l’Estat Islàmic no sigui el vencedor.

Si en altres ocasions s’han refet, traslladat pedra a pedra construccions d’interès artístic o històric, com no seria viable fer-ho actualment amb tots els enginys disponibles? Tard o d’hora, la mil·lenària ciutat romana renaixerà. I ho farà amb apel·latius emblemàtics: Temple de Bel, de Baalxamin, Arc de Triomf, Torres Funeràries… No succeirà igual amb les desaparicions humanes, que ni seran recuperades ni nominalment assenyalades. Només els qui les hagin estimat les anomenaran i les ploraran. Poques persones en la immensitat del món, però llàgrimes inconsolables i sinceres que la desaparició de Palmira ja no pot provocar.

   Palmira y cuerpos humanos

Creo que somos muchas las personas a quienes la destrucción de edificios en Palmira por parte del Estado Islámico nos ha dejado indiferentes. Cuando la guerra en Siria pronto cumplirá cinco años, las 220.000 muertes que ha causado vienen a insensibilizar respecto de la desaparición de monumentos. El arrase de joyas arquitectónicas de 2.000 años de antigüedad solo resulta en verdad doloroso en tiempo de paz, no cuando  cientos de miles de vidas humanas están siendo arrasadas.

Ante el anunció de los primeros daños ya fue imposible anteponer la barbarie de aniquilar valores arqueológicos a la barbarie de aniquilar cuerpos humanos. Un primer pensamiento concernía a que aquellos eran reconstruibles mientras que los otros, no. Y lo cierto es que a pocas semanas de la enorme destrucción ya existen expertos calculando las posibilidades y los métodos de reconstrucción para cuando cese el conflicto armado, confiando en que el Estado Islámico no sea el vencedor.

Si en otras ocasiones se han rehecho, trasladado piedra a piedra construcciones de interés artístico o histórico, ¿cómo no sería factible hacerlo actualmente con todos los ingenios disponibles? Tarde o temprano, la milenaria ciudad romana renacerá. Y lo hará con apelativos señeros: Templo de Bel, de Baalxamin, Arco de Triunfo, Torres Funerarias… No ocurrirá igual con las desapariciones humanas, que ni serán recuperadas ni nominalmente señaladas. Solo quienes las hayan amado las nombrarán y las llorarán. Pocas personas en la inmensidad del mundo, pero lágrimas inconsolables y sinceras que la desaparición de Palmira ya no puede provocar.