De l’il·legal al lícit
Com distingir entre
l’il·legal i el lícit? Un clàssic, Adam Smith, va escriure l’any 1776 el
següent: “Una persona que indubtablement té tota la culpa per violar les lleis
del seu país, sovint no viola les de la justícia natural, i podria haver estat
en tots els aspectes un ciutadà exemplar si les lleis del seu país no haguessin
convertit en delicte una cosa que la naturalesa no hagués pretès mai que ho
fos”.
Dos segles i mig
més tard, la reflexió del savi ofereix diverses aplicacions. Per exemple,
resulta vàlida respecte al dret de les dones a votar, il·legal fins a les
eleccions generals de l’any 1933, quan més de sis milions de paperetes
femenines van elegir per primera vegada representants polítics. El lícit ja
era legal.
Quelcom semblant
és aplicable a la Llei del Divorci, aprovada pel Congrés de Diputats el
1981 amb 162 vots a favor, 128 en contra i 7 en blanc. És evident que molts
encara consideraven il·legal que un matrimoni se separés, amb especial èmfasi
per part de l’Església. Tot i això, la llei natural abonava aital dret en
oposició a la llei vigent fins aleshores.
Un últim
paradigma podem trobar-lo en la persecució a què van ser sotmesos els
homosexuals fins a finals del segle XX. La “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” dictada per Franco amenaçava amb fins a
cinc anys de presó o amb la tancada en un manicomi a subjectes tan
perillosos com els homosexuals. La democràcia va anar fent passos endavant fins
que el 2005 va convertir en legal el matrimoni entre persones del mateix sexe.
Una vegada més, el naturalment lícit es va imposar a l’arbitràriament il·legal.
La
Història mostra que el cost de convertir en legal allò lícit prohibit mai
és minúscul, malgrat que a la fi acabi per imposar-se la justícia natural, en
expressió d’Adam Smith.
De lo ilegal o lo lícito
¿Cómo distinguir entre lo ilegal y lo lícito? Un clásico,
Adam Smith, escribió en 1776 lo siguiente: “Una persona que indudablemente
tiene toda la culpa por violar las leyes de su país, a menudo no viola las de
la justicia natural, y podría haber sido en todos los aspectos un ciudadano
ejemplar si las leyes de su país no hubieran convertido en delito algo que la
naturaleza nunca hubiera pretendido que lo fuera.”
Dos siglos y medio más tarde, la reflexión del sabio ofrece
diversas aplicaciones. Por ejemplo, resulta válida respecto al derecho de las
mujeres a votar, ilegal hasta las elecciones generales del año 1933, cuando más
de seis millones de papeletas femeninas eligieron por primera vez a representantes
políticos. Lo lícito ya era legal.
Otro tanto es aplicable a la Ley del Divorcio, aprobada por
el Congreso de Diputados en 1981 con 162 votos a favor, 128 en contra y 7 en
blanco. Es evidente que muchos todavía consideraban ilegal que un matrimonio se
separara, con especial énfasis por parte de la Iglesia. Sin embargo, la ley
natural abonaba tal derecho en oposición a la ley vigente hasta entonces.
Un último paradigma podemos hallarlo en la persecución a que
fueron sometidos los homosexuales hasta finales del siglo XX. La “Ley sobre Peligrosidad y
Rehabilitación Social” dictada por Franco amenazaba con hasta cinco años de
cárcel o con el encierro en un manicomio a sujetos tan peligrosos como los homosexuales.
La democracia fue dando pasos hacia adelante hasta que en 2005 convirtió en
legal el matrimonio entre personas del mismo sexo. Una vez más, lo naturalmente
lícito se impuso a lo arbitrariamente ilegal.
La Historia muestra que el coste de
convertir en legal lo lícito prohibido nunca es minúsculo, aunque al fin acabe por
imponerse la justicia natural, en expresión de Adam Smith.
Entrades
