Allò que el coronavirus s’endugué
Parafrasejarem el
llibre i després pel·lícula “Allò que el vent s’endugué”, aquesta insòlitament
repudiada per algunes veus, com si les històries d’un temps poguessin narrar-se
amb validesa de forma diferent a com va ser. Bé, el cas és que, a semblança del
que la Guerra de Secessió dels Estats Units va deixar enrere,
caldrà relatar allò que el coronavirus es va emportar. Els morts en el súmmum més
tràgic, els econòmicament damnificats a l’altre banda.
Autònoms que no
tornaran a aixecar cap, comerços que no reobriran. La sèrie serà llarga, des de
floristeries a pastisseries, sabateries, botigues d’informàtica,
ferreteries, i que cadascú afegeixi el que conegui de prop.
Fora d’això,
també serà cert que, igual com la guerra nord-americana, el virus haurà portat
noves maneres, entre elles, i potser la més evident, l’obsessió per caminar.
Joves i menys joves recorrent quilòmetres diàriament per estar en forma, amb
especial tenacitat per part de la gent gran. Amb la llengua fora, amb més
esforç que mai a la seva vida, ancians i ancianes travessen la ciutat de dalt a
baix per tal d’enfortir els ossos, els músculs, el cos sencer després de mesos
confinats. L’endemà es troben adolorits, extenuats, però s’administren un
calmant i apa, a emprendre una altra marató.
Per una cara i
per l’altra, l’empremta del maleït coronavirus serà perdurable.
Lo
que el coronavirus se llevó
Parafrasearemos el libro y luego película “Lo que el viento
se llevó”, esta insólitamente repudiada por algunas voces, como si las historias
de un tiempo pudieran narrarse con validez de forma distinta a la que fue. Bueno,
el caso es que, a semejanza de lo que la Guerra de Secesión estadounidense dejó
atrás, cabrá relatar lo que el coronavirus se llevó. Los muertos en el summum
más trágico, los económicamente damnificados al otro lado.
Autónomos que no volverán a levantar cabeza, comercios que
no reabrirán. La serie será larga, desde floristerías a pastelerías, zapaterías,
tiendas de informática, ferreterías, y que cada cual añada lo que conozca de
cerca.
Por lo demás, también será cierto que, al igual que la
guerra norteamericana, el virus habrá traído nuevos modos, entre ellos, y
quizás el más evidente, la obsesión por andar. Jóvenes y menos jóvenes recorriendo
kilómetros a diario para estar en forma, con especial denuedo por parte de la
gente mayor. Con la lengua fuera, con mayor esfuerzo que nunca en su vida, ancianos
y ancianas atraviesan la ciudad de arriba abajo con objeto de fortalecer los
huesos, los músculos, el cuerpo entero después de meses confinados. Al día
siguiente se encuentran doloridos, extenuados, pero se administran un calmante
y hala, a emprender otra maratón.
Por una cara y por la otra, la huella del maldito
coronavirus será perdurable.
Entrades
