Bestioles a la terrassa
Hi ha animalets que
és molt agradable tenir-los a prop quan vius envoltada d’edificis i d’asfalt. En
un balcó no se’n veuen tants com en una terrassa, on el desplegament és més nombrós.
A la meva hi tinc residents perpetus, els més grans, els dragons. De sobte apareixen darrera una jardinera i, arrapats
a la paret, fugen veloços per amagar-se en una escletxa tan minsa que sembla inversemblant. Com és possible que s’aixafin
tant? Són beneficiosos perquè mengen insectes i cucs nocius.
També hi tinc aranyes,
teixidores incansables que atrapen mosques visiblement, alguna abella, tot i
que aquestes, per sort, solen sortir-se’n. I després hi ha les inevitables formigues,
antipàtiques, les que, segons Charles Darwin va estudiar, uneixen els seus ous
amb els dels pugons, dels quals s’alimenten, mantenint així la malura a les
plantes. Per a què valen les formigues, algun conservacionista m’ho pot explicar?
Quant als
visitants esporàdics, els borinots són espectaculars, negres o rossos, brunzint
furibunds al voltant de les flors, sobre tot els negres, tan grans. Les abelles
també hi són presents, més menudes, lloades sempre per la seva tasca de pol·linització.
En cavi, les papallones ja s’han convertit en unes “rara avis”, més fràgils, condemnades
pels insecticides industrials que enverinen flors i fulles. En libar el nèctar moren
emmetzinades, minvant-se l’espècie sense remei.
Una presència més contundent
és la de les merles, marró la femella, negre amb el bec ataronjat el mascle,
ambdós elegants. I també la presència de les tórtores, de coll esvelt amb un
collaret fosc.
Ja és miracle que
en algun petit espai de la gran ciutat, tota ella ciment, soroll i pol·lució, hi
pervisquin benaurades bestioles, mitjanes o menudes.
Animalitos en la terraza
Hay animalitos que es muy agradable
tenerlos cerca cuando vives rodeada de edificios y de asfalto. En un balcón no
se ven tantos como en una terraza, donde el despliegue es más numeroso. En la
mía tengo residentes perpetuos, los más grandes, los dragones. De repente
aparecen detrás de una jardinera y, aferrados a la pared, huyen veloces para esconderse
en una rendija tan estrecha que parece inverosímil. ¿Cómo es posible que
se aplasten tanto? Son beneficiosos porque comen insectos y gusanos nocivos.
También tengo arañas, tejedoras
incansables que atrapan moscas visiblemente, alguna abeja, aunque estas, por
suerte, suelen liberarse. Y después existen las inevitables hormigas,
antipáticas, las que, según Charles Darwin estudió, unen sus huevos a los de
los pulgones, de los cuales se alimentan, manteniendo así la plaga en las
plantas. ¿Para qué valen las hormigas, algún conservacionista me lo puede explicar?
En cuanto a los visitantes esporádicos,
los moscardones son espectaculares, negros o rubios, zumbando furibundos
en torno a las flores, sobre todo los negros, tan grandes. Las abejas también
están presentes, más pequeñas, alabadas siempre por su tarea de polinización.
En cambio, las mariposas ya se han convertido en unas “rara avis”, más
frágiles, condenadas por los insecticidas industriales que envenenan flores y
hojas. Al libar el néctar mueren intoxicadas, mermándose la especie sin
remedio.
Una presencia más contundente es la de
los mirlos, marrón la hembra, negro con el pico anaranjado el macho, ambos
elegantes. Y también la presencia de las tórtolas, de cuello esbelto con un
collar oscuro.
Ya es milagro que
en algún pequeño espacio de la gran ciudad, toda ella cemento, ruido y
polución, pervivan bienaventurados animales, medianos o pequeños.
Entrades
