Òpera o muntatges
Fins fa poc, l’òpera era un espectacle tal com està definit als diccionaris: “drama posat
en música per ésser cantat amb acompanyament d’orquestra i representat amb els
elements propis del teatre”. En primer terme, música
i cant; a l’últim, muntatge. Tant els espectadors com els crítics, pendents de
les veus i de l’orquestra; els efectes teatrals, tinguts com a accessoris. Però vet aquí que actualment les posicions
s’han capgirat; primer és l’estètica i en segon terme, la partitura i els
intèrprets. Tot en consonància amb els valor en auge. Per davant, l’aparença;
després el moll. En aquest cas, l’estètica per damunt dels cantants i dels
músics.
La Fura del Baus ha obtingut un gran èxit a l’Òpera de Frankfurt. Al final
de la representació, onze minuts d’aplaudiments, segons constata la crònica d’un
diari enfocada a recalcar l’escenografia de la Fura. Són dues planes senceres,
amb fotografies del muntatge, que després de llegir-les de dalt a baix no se
sap si els cantants ho van fer bé o malament, si l’orquestra va afinar o desafinar.
De fet, no es mencionen noms d’intèrprets vocals ni musicals.
Potser aquest és un cas extrem, però no pas excepcional. Acostuma a succeir que a les crítiques
operístiques es destaqui més l’embolcall que el contingut. La cultura visual s’ha
instal·lat entre nosaltres com a fruït natural de la superficialitat en que
vivim immersos.
Ópera o montajes
Hasta hace poco, la ópera era un
espectáculo tal como está definido en los diccionarios: “drama puesto en música
para ser cantado con acompañamiento de orquesta y representado con los
elementos propios del teatro”. En primer término, música y canto; en último,
montaje. Tanto los espectadores como los críticos, pendientes de las voces y de
la orquesta; los efectos teatrales, tenidos como accesorios. Pero he aquí que
actualmente las posiciones han dado un vuelco; primero es la estética y, en
segundo término, la partitura y los intérpretes. Todo en consonancia con los
valores en auge. Por delante, la apariencia; después el meollo. En este caso,
la estética por encima de los cantantes y de los músicos.
La Fura del Baus ha
obtenido un gran éxito en la Ópera de Frankfurt. Al final de la
representación, once minutos de aplausos, según constata la crónica de un
diario enfocada a resaltar la escenografía de la Fura. Son dos
páginas completas, con fotografías del montaje, que después de leerlas de
arriba abajo no se sabe si los cantantes lo hicieron bien o mal, si la orquesta
afinó o desafinó. De hecho, no se mencionan nombres de intérpretes vocales ni
musicales.
Quizás sea este un caso extremo,
pero no excepcional. Acostumbra a
suceder que a las críticas operísticas se destaque más el envoltorio que
el contenido. La cultura visual se ha instalado entre nosotros como fruto
natural de la superficialidad en que vivimos inmersos
Entrades
