dissabte, 28 d’octubre de 2017

Añorando el mileurismo - Enyorant el mileurisme

Enyorant el mileurisme

                Abans de la crisi que va esclatar l’any 2008, els qui guanyaven 1.000 euros al mes ocupaven l’escala salarial més baixa. Eren els mileuristes, els mirats amb una certa commiseració.  Ningú imaginava en aquell temps que els sous baixarien tant que cobrar 750 euros mensuals es convertiria en el pa nostra de cada dia. Un pa difícil d’empesar. No, més ben dit, tan ràpidament consumit que aspirar als 1.000 euros cada mes s’ha convertit en un preuat somni.
                La maleïda crisi ha aguditzat les diferències en el sentit de que els rics han acumulat més diners mentre que la gent modesta s’ha empobrit. Ens trobem amb un mercat laboral infame en el qual la població activa ha de suplicar feines mal pagades, les que siguin, majoritàriament temporals, fent d’aquells 1.000 euros anteriors un miratge tan valorat i desitjat com inassequible. De moment. És a dir, fins que la legislació no canviï, ja que, mentre això no passi, l’explotació laboral estarà dins la llei, serà legal.
                Tres successives reformes laborals, la darrera dictada per la majoria parlamentària del PP, han conduït a la situació actual. Era d’esperar que, en perdre aquesta majoria, els partits dits d’esquerra s’aplicarien a la tasca d’aconseguir una nova reforma, aquesta vegada respectuosa amb els drets dels treballadors. Però ja veiem que no ha estat així. La impotència, desídia, de l’esquerra i dels sindicats mantenen la vergonya d’obligar a treballar per menys de 1.000 euros. Una quantitat ara valorada quan anys enrere es tenia per lamentable.

Añorando el mileurismo

 Antes de la crisis que estalló en el año 2008, los que ganaban 1.000 euros al mes ocupaban la escala salarial más baja. Eran los mileuristas, los mirados con cierta conmiseración.  Nadie imaginaba en aquel tiempo que los sueldos bajarían tanto que cobrar 750 euros mensuales se convertiría en el pan nuestro de cada día. Un pan difícil de tragar. No, mejor dicho, tan rápidamente consumido que aspirar a los 1.000 euros cada mes se ha convertido en un apreciado sueño.
                La maldita crisis ha agudizado las diferencias en el sentido de que los ricos han acumulado más dinero mientras que la gente modesta se ha empobrecido. Nos encontramos ante un mercado laboral infame en el cual la población activa ha de suplicar trabajos mal pagados, los que sean, mayoritariamente temporales, haciendo de aquellos 1.000 euros anteriores un espejismo tan valorado y deseado como inasequible. Por el momento. Es decir, hasta que la legislación no cambie, ya que, mientras esto no ocurra, la explotación laboral estará dentro de la ley, será legal.

                Tres sucesivas reformas laborales, la última dictada por la mayoría parlamentaria del PP, han conducido a la situación actual. Era de esperar que, al perder esta mayoría, los partidos llamados de izquierda se aplicarían a la tarea de conseguir una nueva reforma, esta vez respetuosa con los derechos de los trabajadores. Pero ya vemos que no ha sido así. La impotencia, desidia, de la izquierda y de los sindicatos mantienen la vergüenza de obligar a trabajar por menos de 1.000 euros. Una cantidad ahora valorada cuando años atrás se tenía por lamentable.