Futbol. Gespa natural, gespa artificial i camps de terra
Els camps de terra són els que
recordo d’anys enrere, quan amb el meu pare anava a veure els encontres entre
partits locals. Els jugadors corrien, aixecaven pols, queien però no es feien
mal. Els d’ara són com figaflors, lesionats a cada moment. Abans, després d’una
caiguda apareixia el practicant amb el seu maletí, un massatge i a seguir
jugant. Així era exactament.
Ara necessiten gespa per
suposadament no fer-se tant mal, i per evitar la polseguera. Fer servir la gespa
natural és car i requereix molt de reg. Una alternativa és l’artificial, però
vet aquí que ara s’ha descobert que esdevé molt contaminant. Quan plou, bocins
de plàstic s’escolen cap els rius i fins al mar.
Els camps de terra s’han d’anar ruixant, però menys que la gespa natural, i no escampen
plàstic com l’altra, no amenacen peixos i persones. Ja en tenim prou de tant verí.
Potser que es prengui una decisió assenyada.
Los campos de tierra son los que
recuerdo de años atrás, cuando con mi padre iba a ver los encuentros entre
partidos locales. Los jugadores corrían, levantaban polvo, caían pero no se
hacían daño. Los de ahora son blandengues, lesionados a cada momento. Antes,
después de una caída aparecía el practicante con su maletín, un masaje y a
seguir jugando. Así era exactamente.
Ahora necesitan césped para supuestamente no hacerse tanto daño, y para evitar
la polvareda. Usar el césped natural es caro y requiere mucho riego, así que, una
alternativa es el artificial, pero he aquí que ahora se ha descubierto que
resulta muy contaminante. Cuando llueve, fracciones de plástico fluyen hacia
los ríos y hasta el mar.
Los campos de tierra hay que rociarlos, pero menos que el césped natural, y
no esparcen plástico como el otro, no amenazan peces y personas. Ya basta de tanto
veneno. Quizá deba tomarse una decisión sensata.