divendres, 18 de desembre de 2015

                  Les generacions convergeixen

Tant parlar de la separació entre generacions i tot i això hi ha un punt en què nens, joves i adults convergeixen cada vegada més. És en el joc. Anys enrere, l’edat de jugar era la infantesa, les altres edats ja es dedicaven a les coses formals, tret d’alguns espais d’esbarjo que es concedien els dies festius. En general, assolida l’adolescència, les activitats consistien en treballar o estudiar. Laborar durant moltes hores o instruir-se durant moltes altres. Ja adults, la majoria s’avergonyia de caure en frivolitats, de fer com les criatures. “Cada cosa a la seva edat”, es deia. Els menestrals utilitzaven principalment les mans; els professionals, el cap; però tots ocupaven el seu cervell en coses serioses la major part del temps de la seva existència, en la feina o en el lleure. Res de convergència amb la mainada.
Passa que ha esdevingut un canvi. Els infants, com els correspon, continuen jugant, malgrat que ara ho facin en part amb un altre tipus de jocs, els electrònics, però ja no són els únics. Els joves i els adults ho fan tant com ells, sense recança, sense torbació front la puerilitat. Teclegen obsessos a casa, al metro, a l’autobús, al tren. A la pantalla corren les figures, els requadres, les coloraines… Val a suposar que hi hagi quelcom més interessant?

      Las generaciones convergen

Tanto hablar de la separación entre generaciones y sin embargo hay un punto en el que niños, jóvenes y adultos convergen cada vez más. Es en el juego. Años atrás, la edad de jugar era la infancia, las otras edades ya se dedicaban a las cosas formales, salvo algunos espacios de asueto que se permitían los días festivos. En general, alcanzada la adolescencia, las actividades eran trabajar o estudiar. Laborar durante muchas horas o instruirse durante otras tantas. Ya adultos, la mayoría se avergonzaba de caer en frivolidades, de hacer como los chiquillos. “Cada cosa a su edad”, se decía. Los menestrales usaban principalmente las manos; los profesionales, la cabeza; pero todos ocupaban su cerebro en cosas serias el mayor tiempo de su existencia, en el trabajo o en el ocio. Nada de convergencia con los críos.

Sucede que ha acaecido un cambio. Los chiquillos, como les corresponde, continúan jugando, aunque lo hagan en parte con otro tipo de juegos, los electrónicos, pero ya no son los únicos. Los jóvenes y los adultos lo hacen tanto como ellos, sin reparo, sin rubor ante la puerilidad. Teclean obsesos en casa, en el metro, en el autobús, en el tren. En la pantalla corretean las figuras, los recuadros, los colorines… ¿Cabe suponer que haya algo más interesante?