divendres, 19 de gener de 2018

Maestros poco afortunados - Mestres poc afortunats

Mestres poc afortunats

La professió de mestre, tan indispensable, no ha tingut mai gaire sort. Anys enrere,  molts dels ensenyants passaven gana. Ni als pobles ni a les ciutats estaven suficientment retribuïts, i d’aquí la imatge que se’n donava a pel·lícules, llibres i obres de teatre. Cultes però humils; modestament vestits, prims gairebé sempre. Ara bé, la gent els respectava. Pares i  mares els primers, seguits per l’alumnat, per les autoritats locals, pels analfabets sense pal·liatius. Menjaven poc, però païen bé.
Per fortuna, la misèria se’ls hi ha acabat. La gran majoria són funcionaris, el càrrec no els fa rics però sí que gaudeixen d’una feina acceptablement pagada i endemés segura, quelcom a valorar en un mercat laboral tan precari com l’actual. Amb tot, la felicitat mai no és completa, essent així que ara estan menys reconeguts que no pas abans. No es tracta d’una mera suposició, donat que els propis docents així  ho expressen, de forma espontània o quan se’ls pregunta.
El recent estudi d’un sindicat de mestres ens mostra alguns indicatius. El 75% dels ensenyants desenvolupen la seva tasca en centres escolars on es produeixen greuges, baralles i actes vandàlics, on la seva autoritat és controvertida tant a les aules com per part de les famílies. La manca de respecte de què són objecte els provoca indefensió i fa que sovint la seva tasca a les aules els resulti desagradable. Queda lluny la exagerada disciplina d’antany, i com un pèndul, s’ha passat a l’altre extrem.
S’ha acabat el posar-se dempeus quan els mestres entren a la classe, el dir-los senyor o senyora, el tractar-los de vostè. És com si l’educació només consistís en ensenyar i aprendre assignatures, tot deixant de banda allò que es coneix com a “ser ben educat”.

Maestros poco afortunados

La profesión de maestro, tan indispensable, nunca ha tenido mucha suerte. Años ha, bastantes de los enseñantes pasaban hambre. Ni en los pueblos ni en las ciudades estaban suficientemente retribuidos, y de ahí la imagen que se daba en películas, libros y obras de teatro. Cultos pero humildes; modestamente vestidos, flacuchos casi siempre. En compensación, la gente los respetaba. Padres y madres los primeros, seguidos por el alumnado, por las autoridades locales, por los analfabetos sin paliativos. Comían poco, pero digerían bien.
Por fortuna, la miseria se les ha terminado. La gran mayoría son funcionarios, el cargo no los hace ricos pero sí disfrutan de un trabajo aceptablemente pagado y además seguro, algo a valorar en un mercado laboral tan precario como el actual. Sin embargo, la felicidad nunca es completa, siendo que ahora están menos reconocidos que antes. No se trata de una mera suposición, dado que los propios docentes así lo expresan, de forma espontánea o cuando se les pregunta.
El reciente estudio de un sindicato de maestros nos muestra algunos indicativos. El 75% de los enseñantes desarrollan su tarea en centros escolares donde se producen agravios, peleas y actos vandálicos, donde su autoridad es controvertida tanto en las aulas como por parte de las familias. La falta de respeto de que son objeto les provoca indefensión y hace que a menudo su tarea en las aulas les resulte desagradable. Queda lejos la exagerada disciplina de antaño, y como un péndulo, se ha pasado al otro extremo.
Se ha acabado el ponerse en pie cuando los maestros entran en la clase, el llamarles señor o señora, el tratarles de usted. Es como si la educación sólo consistiera en enseñar y aprender asignaturas, dejando de lado aquello que se conoce como “ser bien educado”.