dissabte, 19 d’octubre del 2019

De lo ilegal o lo lícito - De l’il·legal al lícit


               De l’il·legal al lícit

Com distingir entre l’il·legal i el lícit? Un clàssic, Adam Smith, va escriure l’any 1776 el següent: “Una persona que indubtablement té tota la culpa per violar les lleis del seu país, sovint no viola les de la justícia natural, i podria haver estat en tots els aspectes un ciutadà exemplar si les lleis del seu país no haguessin convertit en delicte una cosa que la naturalesa no hagués pretès mai que ho fos”.
Dos segles i mig més tard, la reflexió del savi ofereix diverses aplicacions. Per exemple, resulta vàlida respecte al dret de les dones a votar, il·legal fins a les eleccions generals de l’any 1933, quan més de sis milions de paperetes femenines van elegir per primera vegada representants polítics. El lícit ja era legal.
Quelcom semblant és aplicable a la Llei del Divorci, aprovada pel Congrés de Diputats el 1981 amb 162 vots a favor, 128 en contra i 7 en blanc. És evident que molts encara consideraven il·legal que un matrimoni se separés, amb especial èmfasi per part de l’Església. Tot i això, la llei natural abonava aital dret en oposició a la llei vigent fins aleshores.
Un últim paradigma podem trobar-lo en la persecució a què van ser sotmesos els homosexuals fins a finals del segle XX. La Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” dictada per Franco amenaçava amb fins a cinc anys de presó o amb la tancada en un manicomi a subjectes tan perillosos com els homosexuals. La democràcia va anar fent passos endavant fins que el 2005 va convertir en legal el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una vegada més, el naturalment lícit es va imposar a l’arbitràriament il·legal.
La Història mostra que el cost de convertir en legal allò lícit prohibit mai és minúscul, malgrat que a la fi acabi per imposar-se la justícia natural, en expressió d’Adam Smith.  
                
               De lo ilegal o lo lícito

¿Cómo distinguir entre lo ilegal y lo lícito? Un clásico, Adam Smith, escribió en 1776 lo siguiente: “Una persona que indudablemente tiene toda la culpa por violar las leyes de su país, a menudo no viola las de la justicia natural, y podría haber sido en todos los aspectos un ciudadano ejemplar si las leyes de su país no hubieran convertido en delito algo que la naturaleza nunca hubiera pretendido que lo fuera.”
Dos siglos y medio más tarde, la reflexión del sabio ofrece diversas aplicaciones. Por ejemplo, resulta válida respecto al derecho de las mujeres a votar, ilegal hasta las elecciones generales del año 1933, cuando más de seis millones de papeletas femeninas eligieron por primera vez a representantes políticos. Lo lícito ya era legal.
Otro tanto es aplicable a la Ley del Divorcio, aprobada por el Congreso de Diputados en 1981 con 162 votos a favor, 128 en contra y 7 en blanco. Es evidente que muchos todavía consideraban ilegal que un matrimonio se separara, con especial énfasis por parte de la Iglesia. Sin embargo, la ley natural abonaba tal derecho en oposición a la ley vigente hasta entonces.
Un último paradigma podemos hallarlo en la persecución a que fueron sometidos los homosexuales hasta finales del siglo XX. La “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” dictada por Franco amenazaba con hasta cinco años de cárcel o con el encierro en un manicomio a sujetos tan peligrosos como los homosexuales. La democracia fue dando pasos hacia adelante hasta que en 2005 convirtió en legal el matrimonio entre personas del mismo sexo. Una vez más, lo naturalmente lícito se impuso a lo arbitrariamente ilegal.
La Historia muestra que el coste de convertir en legal lo lícito prohibido nunca es minúsculo, aunque al fin acabe por imponerse la justicia natural, en expresión de Adam Smith.