diumenge, 25 de setembre del 2016

Sí, reparar es saludable - Sí, reparar és saludable

                               Sí, reparar és saludable

A Suècia ho tenen clar, reparar las coses es bo per al medi ambient, per a la butxaca i per al mercat de treball. Per tant, aquest any es reduirà l’IVA a les reparacions de bicicletes i als arranjaments de calçat o de roba. Per altra banda, hi haurà desgravacions a l’IRPF en las factures que es paguin per les reparacions d’electrodomèstics. El govern suec està format per una coalició de socialdemòcrates i verds. Els primers tots sols potser no haguessin estat tan sensibles a la qüestió, però per alguna cosa hi són els seus socis.
Fa molt de temps, tant que ja deuen quedar poques persones per recordar-ho, no calia cap partit verd perquè la gent es fes arranjar estris, sabates i vestits. Una època en què no es feien aquests munts de residus que actualment ens estan ofegant perquè arreu hi havia clients per a tallers on reparaven ràdios, rellotgeries on arreglaven rellotges, tècnics dedicats als telèfons fixes que duraven tota la vida de cadascú. Algunes mestresses de casa es feien collir punts de mitges, i vegades, fins i tot apedaçar guants de goma. Tot plegat, més barat que comprar de nou, menys coses a llançar i tants llocs de feina reparant com fabricant.
El govern espanyol s’ho podria pensar. Baixar l’IVA en cultura i en reparacions. Podria, és clar, si no fos el que és.

Sí, reparar es saludable

En Suecia lo tienen claro, reparar las cosas es bueno para el medio ambiente, para el bolsillo y para el mercado de trabajo. Por lo tanto, este año se reducirá el IVA en las reparaciones de bicicletas y en los arreglos de calzado o de ropa. Por otra parte, habrá desgravaciones en el IRPF en las facturas que se paguen por las reparaciones de electrodomésticos. El gobierno sueco está formado por una coalición de socialdemócratas y verdes. Los primeros a solas quizá no hubieran sido tan sensibles a la cuestión, pero por algo están sus socios.
Hace mucho tiempo, tanto que ya deben de quedar pocas personas para recordarlo, no era necesario ningún partido verde para que la gente se hiciera arreglar utensilios, zapatos y vestidos. Una época en que no se originaban estos montones de residuos que ahora nos están ahogando ya que siempre había clientes para talleres donde reparaban radios, relojerías donde arreglaban relojes, técnicos dedicados a los teléfonos fijos que duraban toda la vida de cada cual. Algunas amas de casa se hacían coger puntos de medias, y veces, incluso arreglar guantes de goma. Más barato que comprar de nuevo, menos cosas que tirar y tantos lugares de trabajo reparando como fabricando.

El gobierno español se lo podría pensar. Bajar el IVA en cultura y en reparaciones. Podría, claro, si no fuera el que es.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Edad, salud y elecciones - Edat, salut i eleccions

Edat, salut i eleccions

Als Estats Units, capital del món, s’està arribant a l’esperpent. A l’enfrontament programàtic entre Donald Trump i Hillary Clinton han vingut a barrejar-s’hi els factors edat i salut. La pneumònia soferta per la candidata, agreujada per haver fet cas omís a les recomanacions de la seva doctora, ha obert la capsa de Pandora. Que si un té 70 anys i l’altra 69, massa grans per al gust actual. Que si Trump pateix de colesterol però no d’una altra malaltia, com ho demostra la revisió mèdica que ha fet pública, quelcom mai esdevingut fins ara. On estem arribant? Perquè el que de cert importa és l’honestedat, la intel·ligència i la salut mental, i aquesta última sembla estar absent tant pel que fa als candidats com als analistes, els periodistes i l’opinió pública que segueix les consignes d’aquells.

L’apreciat president Roosevelt era paralític, Nelson Mandela va arribar a president de Sud-àfrica als 76 anys, José Mujica ho va ser de l’Uruguai als 75, exemples de bon govern en cadascun dels seus àmbits. Mirem tot seguit cap a Corea del Nord, país al front del qual es troba el més perillós dirigent de tots els temps, aquest que jugant amb la bomba atòmica amenaça de destruir el planeta. Kim Jong-un és molt jove, només té 32 any.


Edad, salud y elecciones

En Estados Unidos, capital del orbe, se está llegando al esperpento. En el enfrentamiento programático entre Donald Trump y Hillary Clinton han venido a mezclarse los factores edad y salud. La neumonía sufrida por la candidata, agravada por haber hecho caso omiso a las recomendaciones de su doctora, ha abierto la caja de Pandora. Que si uno tiene70 años y la otra 69, demasiado mayores para el gusto actual. Que si Trump padece de colesterol pero no de otra dolencia, como lo demuestra el chequeo médico que ha hecho público, algo nunca acaecido hasta el momento. ¿Adónde estamos llegando? Porque lo que en verdad importa es la honestidad, la inteligencia y la salud mental, y esta última parece estar ausente tanto en cuanto a los candidatos como a los analistas, los  periodistas y la opinión pública que sigue las consignas de aquellos.

El apreciado presidente Roosevelt era paralítico, Nelson Mandela llegó a presidente de Sudáfrica a 76 años, José Mujica lo fue de Uruguay a los 75, ejemplos de buen gobierno en cada uno de sus ámbitos. Miremos ahora hacia Corea del Norte, país al frente del cual se halla el más peligroso dirigente de todos los tiempos, el que jugando con la bomba atómica amenaza con destruir el planeta. Kim Jong-un es muy joven, solo tiene 32 año.

dilluns, 12 de setembre del 2016

                        Albert Schweitzer organista

Metge, predicador protestant, premi Nobel de la Pau l’any 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) va fundar el 1913 un hospital per als africans a Lambaréné, Gabon. Fins a la seva mort va ser reconegut arreu del món i fins i tot popularment famós. Transcorregut mig segle des de la seva mort, ¿les generacions més joves tenen notícia de la seva existència, les grans el recorden? Hi ha figures importants que desapareixen de la memòria col·lectiva, els mitjans de comunicació els obliden i sense ells com a portaveus no hi ha presència.
El cas és que ha caigut a les meves mans un llibre autobiogràfic publicat el 1931 que m’ha permès conèixer-lo en diverses facetes, entre elles com a organista professional. I vet aquí el que he llegit.: “Els òrgans millors van ser construïts entre el 1850 i el 1880. A finals del segle XIX, els constructors es van convertir en fabricants. Actualment no s’exigeix que un òrgan tingui bona sonoritat. Nobles òrgans antics són desmuntats amb el pretext que no són prou potents per a la concepció actual”. Caram!... Igual que suara amb alguns concerts de jazz, massa vegades. Amplificadors distorsionant el so dels instruments, devaluant el virtuosisme dels intèrprets, la potència acústica per sobre de la “bona sonoritat” reclamada per Schweitzer.
Que els bons jazzístic ho tinguin en compte, que puguem gaudir de bons concerts.

Albert Schweitzer organista

Médico, predicador protestante, premio Nobel de la Paz en 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) fundó en 1913 un hospital para los africanos en Lambaréné, Gabón. Hasta su fallecimiento fue reconocido en todo el mundo y hasta popularmente famoso. Transcurrido medio siglo desde su muerte, ¿las generaciones más jóvenes tienen noticia de su existencia, las mayores le recuerdan? Hay figuras importantes que desaparecen de la memoria colectiva, los medios de comunicación los olvidan y sin ellos como portavoces no hay presencia.
El caso es que ha caído en mis manos un libro autobiográfico publicado en 1931 que me ha permitido conocerle en diversas facetas, entre ellas como organista profesional. Y he aquí lo que he leído.: “Los órganos mejores fueron construidos entre 1850 y 1880. A finales del siglo XIX, los constructores se convirtieron en fabricantes. Actualmente no se exige que un órgano tenga buena sonoridad. Nobles órganos antiguos son desmontados con el pretexto de que no son lo bastante potentes para la concepción actual”. ¡Caramba!... Igual que sucede ahora con algunos conciertos de jazz, demasiados. Amplificadores distorsionando el sonido de los instrumentos, devaluando el virtuosismo de los intérpretes, la potencia acústica por encima de la “buena sonoridad” reclamada por Schweitzer.

Que los buenos jazzistas lo tengan en cuenta, que podamos gozar de buenos conciertos.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Los pecados de Georgetown - Els pecats de Georgetown

                               Els pecats de Georgetown

Una de las universitats d’excel·lència acadèmica dels Estats Units, Georgetown, a Washington DC i pertanyent a la Companyia de Jesús, està entonant el mea culpa en reconèixer l’ús d’esclaus en la seva construcció i més enllà. Un dels punts de la seva història que ara els fa més mal és que l’any 1838 van vendre 272 esclaus a un polític i a un terratinent, tenint-se actualment per una malifeta tot suposant que amb els jesuïtes vivien millor que no pas ha van fer després.
Com a redempció dels seus pecats, a partir d’aquest curs la universitat donarà preferència de matriculació als descendents d’aquells esclaus. És a dir, serà com si hi tinguessin un germà estudiant. No es tracta d’atorgar beques o quelcom semblant, sinó que els negres que puguin pagar al voltant de 60.000 dòlars per curs i algun rebesavi hagués estat un dels esclaus esmentats, i a més presentin un bon currículum acadèmic, seran admesos.
Consideracions socioeconòmiques a part, cal explorar quin va ser el pecat de Georgetown. Els fets van ocórrer a l’època esclavista, quan tots els blancs amb possibles tenien esclaus legalment, i va ser així fins l‘any 1865, a la fi de la Guerra de Secessió. El jesuïtes, doncs, no van transgredir cap llei. El que realment s’extreu dels fets és que el sistema en que es viu determina la moral, alerta!, i que malgrat això, els seguidors de Jesús haguessin hagut de tenir una moral pròpia, la d’estimar el proïsme com un mateix.

Los pecados de Georgetown

Una de las universidades de excelencia académica de los Estados Unidos, Georgetown, en Washington DC y perteneciente a la Compañía de Jesús, está entonando el mea culpa al reconocer el uso de esclavos en su construcción y más allá. Uno de los puntos de su historia que ahora les hace más daño es que en el año 1838 vendieron a 272 esclavos a un político y a un terrateniente, teniéndose actualmente por una maldad dando por supuesto que con los jesuitas vivían mejor que lo hicieron después.
Como redención de sus pecados, a partir de este curso la universidad dará preferencia de matriculación a los descendientes de aquellos esclavos. Es decir, será como si tuvieran un hermano estudiando en el centro. No se trata de otorgar becas o algo parecido, sino que serán admitidos los negros que puedan pagar alrededor de 60.000 dólares por curso y algún tatarabuelo haya sido uno de los esclavos mencionados, además de presentar un buen currículum académico.
Consideraciones socioeconómicas aparte, hay que explorar cuál fue el pecado de Georgetown. Los hechos ocurrieron en la época esclavista, cuando todos los blancos con posibles tenían esclavos legalmente, y fue así hasta el año 1865, al acabar la Guerra de Secesión. Los jesuitas, pues, no transgredieron ninguna ley. Lo que realmente se extrae de los hechos es que el sistema en que se vive determina la moral, ¡alerta!, y se extrae que a pesar de esto, los seguidores de Jesús hubieran debido tener una moral propia, la de amar al prójimo como a uno mismo.


dissabte, 27 d’agost del 2016

                                                Persones fora!

Això dels cotxes sense conductor s’està imposant. A Singapur ja s’està fent una prova definitiva de sis taxis automatitzats. El Japó preveu que aquest sistema sigui operatiu per als Jocs Olímpics del 2020, i la Comissió Europea està impulsant diversos projectes al respecte. Per què cal fer fora els xofers? Deixant de banda l’estalvi de diners per part dels empresaris, ¿tal vegada els taxis sense conductor són més segurs? En teoria es veu que ho són molt, però no queda clar què passaria si el sistema informàtic tingués una avaria, com sol passar en el moment més inesperat en qualsevol aparell electrònic, digital. Sigui com sigui, del que menys es parla és de l’increment de persones sense feina que aital robotització produirà. Es fa palès que els treballadors no compten gens en aquest tipus d’innovacions.

Tampoc no signifiquen res quant a la implantació de benzineres sense personal, aquestes que alguns ja qualifiquen de fantasmes. Signifiquen tan poc que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ha donat el vist i plau a la seva expansió. Que la gent s’apanyi amb el sortidor de benzina y amb la màquina per pagar, i qui no s’aclareixi, que es foti. I que els enviats a augmentar la llista dels aturats que encara es fotin més.

Quin món més estúpid!... Dedicat a glorificar la tecnologia com el nou déu tot omplint les butxaques d’una minoria i trepitjant els drets d’una majoria que aviat ja no podrà consumir de tan pobre com serà. Llavors, la impossibilitat de la quadratura del cercle es farà totalment visible.

¡Personas fuera!

Esto de los coches sin conductor se está imponiendo. En Singapur ya se está realizando una prueba definitiva de seis taxis automatizados. Japón prevé que este sistema sea operativo para los Juegos Olímpicos del 2020, y la Comisión Europea está impulsando varios proyectos al respecto. ¿Por qué hay que echar a los chóferes? Dejando de lado el ahorro de dinero por parte de los empresarios, ¿tal vez los taxis sin conductor son más seguros? En teoría resulta que lo son mucho, mas no queda claro qué pasaría si el sistema informático tuviera una avería, como suele pasar en el momento más inesperado en cualquier aparato electrónico, digital. Sea como sea, de lo que menos se habla es del incremento de personas sin trabajo que tal robotización producirá. Se hace patente que los trabajadores no cuentan nada en este tipo de innovaciones.

Tampoco significan nada en cuanto a la implantación de gasolineras sin personal, estas que algunos ya califican de fantasmas. Significan tan poco que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia ha dado el visto bueno a su expansión. Que la gente se las componga con el surtidor de gasolina y con la máquina para pagar, y quien no se aclare, que se fastidie. Y que los enviados a aumentar la lista de parados que se fastidien todavía más.


¡Qué mundo más estúpido!... Dedicado a glorificar la tecnología como el nuevo dios, llenando los bolsillos de una minoría y pisando los derechos de una mayoría que muy pronto ya no podrá consumir de tan pobre como será. Entonces, la imposibilidad de la cuadratura del círculo se hará totalmente visible. 

diumenge, 21 d’agost del 2016

¿Dónde está del dinero? - Què se n’ha fet dels diners?

                                               Què se n’ha fet dels diners?

                El deute públic espanyol és de 1,107 bilions d’euros. Bilions!... El cap em dona voltes. La xifra equival al 100,9% del PIB!... On estem anant? On anirem a parar? Què se n’ha fet de tants diners? Els bancs, els inversors privats no els tenen ja que els han prestat al tresor públic, l’únic de que disposen és del interessos generats pel deute, que alhora el van engreixant. Milions d’euros que el govern ha emprat, en què? Més metges i més ben pagats no n’hi ha. Més mestres, més ben pagats i menys ràtio d’alumnes per classe ni pensar-hi. Més atenció a la gent gran, en absolut; i per contra, la reserva per al pagament de pensions es va buidant. Què se n’ha fet, doncs, de tant deute sobirà?
                D’antuvi, qualificatiu erroni, aquest de sobirà. Se suposa que la sobirania del l’Estat està representada per tota la ciutadania, però no és pas així quan no ens han preguntat si volíem gastar milions d’euros en aeroports inútils, en trens d’alta velocitat innecessaris, en autopistes deficitàries. I encara menys ens en tingut en compte mentre la corrupció  els omplia les butxaques.
                Fins aquí hem arribat, i estem on estem. El més sorprenent és que no sols no s’organitzin mobilitzacions de protesta sinó que molta gent recolzi amb el seus vots el camí cap el desastre.


¿Dónde está del dinero?

 La deuda pública española es de 1,107 billones de euros. Billones!... Se me va la cabeza. La cifra equivale al 100,9% del PIB!... ¿Hacia dónde vamos? ¿Adónde iremos a parar? ¿Dónde está tanto dinero? Los bancos, los inversores privados no lo tienen ya que lo han prestado al tesoro público, lo único de que disponen es de los intereses generados por la deuda, que al mismo tiempo la van engordando. Millones de euros que el gobierno ha utilizado, ¿en qué? Más médicos y mejor pagados no hay. Más maestros, mejor pagados y menos ratio de alumnos por clase ni pensarlo. Más atención a las personas mayores, en absoluto; y sin embargo, la reserva para el pago de pensiones se va vaciando. ¿Qué hay, pues, de tanta deuda soberana?
                De entrada, calificativo erróneo, este de soberana. Se supone que la soberanía del Estado está representada por toda la ciudadanía, pero no es así puesto no nos han preguntado si queríamos gastar millones de euros en aeropuertos inútiles, en trenes de alta velocidad innecesarios, en autopistas deficitarias. Y aún menos nos han tenido en cuenta mientras la corrupción les llenaba los bolsillos.

 Hasta aquí hemos llegado, y estamos donde estamos. Lo más sorprendente es que no solamente no se organicen movilizaciones de protesta sino que mucha gente apoye con sus votos el camino hacia el desastre.

diumenge, 14 d’agost del 2016

                                                               Príncep blau al segle XXI

És una xifra, relativa al setè duc de Westminster, que mareja. El jove Hugh Grosvenor, només 25 anyets, acaba d’heretar 11.000 milions d’euros. Com a persones corrents, ¿som capaces d’avaluar, afigurar-nos, entendre el que això representa? Per altra banda, aquesta herència, aquest personatge, mereixen altres comentaris.
Vet aquí que per celebrar al seu 21è aniversari el seus nobles pares van esmerçar 6 milions d’euros. En què deuria consistir? Poca imaginació que tenim els éssers comuns!... Un altre aspecte més que interessant pertoca al fet que aquesta herència està lliure d’impostos. Oh, meravella!... Magnífic per a ell, terrible per al conjunt dels britànics, als quals se’ls sostreu un grapat de diners que podrien servir perquè obtinguessin més i millors prestacions socials. A més, em permeto preguntar-me quina mena de persona ha de ser aquesta capaç d’acumular tant de capital, en realitat superflu, sabent de tantes penúries mundials, del dolor i la misèria de tants refugiats, per esmentar el que actualment tenim a flor de pell. Per últim, una altra vergonya. El senyoret s’ha beneficiat de l’herència gràcies a una llei de primogenitura que el privilegia davant  les seves germanes, dues d’elles més grans.
Que al Regne Unit pervisquin tant l’exempció d’impostos per a un duc com la discriminació femenina per heretar no diu res de bo pel que fa al seus habitants. Tant llestos que es creuen i tan beneitament que es comporten.

Príncipe azul del siglo XXI

Es una cifra, relativa al séptimo duque de Westminster, que marea. El joven Hugh Grosvenor, solo 25 añitos, acaba de heredar 11.000 millones de euros. Como personas corrientes, ¿somos capaces de evaluar, figurarnos, entender lo que eso representa? Por otra parte, esta herencia, este personaje, merecen otros comentarios.
He aquí que para celebrar su 21º aniversario sus nobles padres invirtieron 6 millones de euros. ¿En qué consistiría? ¡Poca imaginación la que tenemos los seres comunes!... Otro aspecto también interesante atañe al hecho de que esta herencia está libre de impuestos. ¡Oh maravilla!... Magnífico para él, terrible para el conjunto de los británicos, a los cuales se les sustrae una plétora de dinero que podría servir para que obtuvieran más y mejores prestaciones sociales. Además, me permito preguntarme qué tipo de persona tiene que ser esta capaz de acumular tanto capital, en realidad superfluo, sabiendo de tantas penurias mundiales, del dolor y la miseria de tantos refugiados, para mencionar lo que actualmente tenemos a flor de piel. Por último, otra vergüenza. El señorito se ha beneficiado de la herencia gracias a una ley de primogenitura que lo privilegia frente a sus hermanas, dos de ellas mayores que él.

Que en el Reino Unido pervivan tanto la exención de impuestos para un duque como la discriminación femenina para heredar no dice nada bueno con respecto a sus habitantes. Tan listos cómo se creen y tan estúpidamente cómo se comportan.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Pagar justos por pecadores - Pagar justos per pecadors

                                                Pagar justos per pecadors

                Vet aquí que quatre estudiants de la Universitat de Barcelona hackegen l’ordinador d’un professor i roben el text d’un examen d’Administració i Direcció d’Empreses per vendre’l als seus condeixebles, a més d’utilitzar-lo per a ells mateixos, naturalment. Entre 20 i 300 euros van cobrar, sense que quedi clar el motiu d’aquesta gran diferència. Potser depenia del poder adquisitiu de cadascú. En aquest cas, una lloable consideració que no es troba pas present en cap altre escandall de preus.
                Bé, ha esdevingut que el pastís s’ha descobert i que els quatre usurpadors, tres nois i una noia, estan acusats de presumptes autors d’un delicte de descobriment i revelació de secrets. El càstig que se’ls imposi ja es veurà, però el que ja s’ha fet palès és que una colla d’innocents en rebran un de ben segur. La facultat ha optat per anul·lar la prova i fer repetir l’examen el mes de setembre. Fica així en un mateix pot els qui van comprar les preguntes i els que no, tot i ser ben sabut l’angoixa que provoquen els exàmens. Ho saben els estudiants en actiu i ho recordem els que ja no en som.
                En un context en que tot es controla, tot s’intervé, tot es coneix, què potser no seria factible esbrinar quins alumnes van comprar i quins no?  Es tracta de desídia o de mandra? Que paguin justos per pecadors, i aquí no ha passat res. Deplorable.

Pagar justos por pecadores

 He aquí que cuatro estudiantes de la Universidad de Barcelona hackean el ordenador de un profesor y roban el texto de un examen de Administración y Dirección de Empresas para venderlo a sus condiscípulos, además de utilizarlo para ellos mismos, naturalmente. Entre 20 y 300 euros cobraron, sin que quede claro el motivo de tan considerable diferencia. Tal vez dependía del poder adquisitivo de cada cual. En tal caso, una loable consideración que no se halla presente en ningún otro escandallo de precios.
                Bueno, ha sucedido que el pastel se ha descubierto y que los cuatro usurpadores, tres chicos y una chica, están acusados de presuntos autores de un delito de descubrimiento y revelación de secretos. El castigo que se los imponga ya se verá, pero lo que ya se ha hecho patente es que un grupo de inocentes recibirán uno a buen seguro. La facultad ha optado por anular la prueba y obligar a repetir el examen el mes de septiembre. Mete así en un mismo bote a los que compraron las preguntas y a los que no lo hicieron, pese a ser bien sabido que los exámenes provocan angustia. Lo saben los estudiantes en activo y lo recordamos los que hemos dejado de serlo.

                En un contexto en que todo se controla, todo se interviene, todo se conoce, ¿acaso no sería factible averiguar qué alumnos compraron y cuáles no?  ¿Se trata de desidia o de pereza? Que paguen justos para pecadores, y aquí no ha pasado nada. Deplorable.

diumenge, 31 de juliol del 2016

                                                               Violència a la ment
               
No és solament l’horror del terrorisme internacional, també són las matances perpetrades per gent del costat no sospitosa,  gent que de sobte prem el gallet i mata, o ho fa a ganivetades. Ressentits amants de la violència, o simplement això últim. Envoltats d’imatges violentes, de videojocs on cal matar com més millor, alguns analistes addueixen que no són missatges perniciosos sinó que permeten que l’agressivitat que algú covi s’esbandeixi virtualment. D’altres no ho veuen així, tot considerant que la violència instal·lada com a model és fàcil que condueixi a exercir-la.
Dies enrere, Jaume Collell escrivia a La Vanguardia sobre la mítica sèrie protagonitzada per Angela Lansbury  S’ha escrit un crim, estrenada el 1984 i el darrer episodi de la qual es va gravar l’any 1996. Remarcava Collell que eren “uns episodis on mai no es veia sang ni violència, una cosa que avui seria impensable”. Aquesta última constatació em va colpir. És cert, avui dia cal farcir sèries, pel·lícules i jocs de violència explícita.
¿No existien abans, abans de que la ferotge agressivitat s’instal·lés als mitjans d’entreteniment, tants atacs mortals entre la població civil? Un primer impacte esgarrifós va provenir de la matança a l’Institut Columbine dels Estats Units, on 12 escolars i un professor van ser assassinats per dos alumnes.  Era al 1999, tres anys després que la Jessica Fletcher deixés de desemmascarar crims amb tota la seva bonhomia.

Violencia en la mente

No es solamente el horror del terrorismo internacional, también son las matanzas perpetradas por gente de al lado no sospechosa, gente que de repente aprieta el gatillo y mata, o lo hace a cuchilladas. Resentidos amantes de la violencia, o simplemente eso último. Rodeados de imágenes violentas, de videojuegos donde hay que matar cuanto más mejor, algunos analistas aducen que no son mensajes perniciosos sino que permiten que la agresividad que alguien esté incubando se despeje virtualmente. Otros no lo ven así,  considerando que la violencia instalada como modelo es muy fácil que conduzca a ejercerla.
Hace pocos días, Jaume Collell escribía en La Vanguardia sobre la mítica serie protagonizada por Angela Lansbury Se ha escrito un crimen, estrenada en 1984 y cuyo último episodio se grabó el año 1996. Señalaba Collell que eran “unos episodios donde nunca se veía sangre ni violencia, una cosa que hoy sería impensable.” Esta última constatación me sobrecogió. Es cierto, ahora hay que henchir series, películas y juegos de violencia explícita.

¿No existían antes, antes de que la feroz agresividad se instalara en los medios de entretenimiento, tantos ataques mortales entre la población civil? Un primer impacto escalofriante provino de la matanza en el Instituto Columbine de los Estats Units, donde 12 escolares y un profesor fueron asesinados por dos alumnos.  Era en 1999, tres años después de que Jessica Fletcher dejara de desenmascarar crímenes con toda su afabilidad.

diumenge, 24 de juliol del 2016

Vergüenza ajena - Vergonya aliena

                                                               Vergonya aliena

 Intensa vergonya aliena és la que vaig experimentar front la imatge de Theresa May, primera ministra del Regne Unit, reverenciant a sa majestat Elisabeth II amb una genuflexió. Per què una persona ha de doblegar el genoll davant una altra, i en aquest cas, una primera ministra davant una reina? Avergonyiment davant la poca dignitat de May i davant l’orgull demostrat per la reina en acceptar la reverència. Aquesta hauria de ser la primera en no admetre cap genuflexió per part de ningú. Però si ella no és capaç de reconèixer la seva petitesa, haurien de ser els altres, May en primer lloc, els qui ho tinguessin clar.
                Hi ha, o hi ha hagut, algunes dotzenes d’éssers humans mereixedors de grans admiració i respecte, entre ells científics que han millorat el món, o polítics que han conduït a la pau, o metges que han salvat vides. Dubto que algú d’ells o elles hagués admès qualsevol signe de vassallatge. Impossible imaginar Nelson Mandela, Alexander Fleming, Vicenç Ferrer… consentint que algú els rendís vassallatge.
 Les dues dones britàniques, cadascuna amb llur conducta, han demostrat poca vàlua, poc mereixement de ser ben considerades.

Vergüenza ajena

                Intensa vergüenza ajena es la que experimenté ante la imagen de Theresa May, primera ministra del Reino Unido, reverenciando a su majestad Elisabeth II con una genuflexión. ¿Por qué una persona ha de doblar la rodilla ante otra, y en este caso, una primera ministra ante una reina? Bochorno ante la poca dignidad de May y ante el orgullo demostrado por la reina al aceptar la reverencia. Esta debería ser la primera en no admitir genuflexión alguna por parte de nadie. Mas si ella no es capaz de reconocer su  pequeñez, tendrían que ser los demás, May en primer lugar, quienes lo tuvieran claro.
                Hay, o ha habido, algunas docenas de seres humanos merecedores de grandes admiración y respeto, entre ellos científicos que han mejorado el mundo, o políticos que han conducido a la paz, o médicos que han salvado vidas. Dudo que alguno de ellos o ellas hubiera admitido cualquier signo de vasallaje. Imposible imaginar a Nelson Mandela, Alexander Fleming,  Vicente Ferrer… consintiendo que alguien les rindiera  vasallaje.

                Las dos mujeres británicas, cada cual con su proceder, han demostrado poca valía, poco merecimiento de ser bien consideradas.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Yo no soy Leo Messi - Jo no sóc Leo Messi

Jo no sóc Leo Messi

                No sols perquè no sóc home, ni esportista, ni gaudeixo d’un cervell privilegiat que em permeti guanyar milions amb els peus sinó perquè no tinc problemes amb Hisenda. De totes maneres, la campanya iniciada pel Barça en suport del futbolista amb el hashtag #TotsSomLeoMessi s’ha desinflat abans d’inflar-se. Era de veure, per molt cegues que estiguin algunes persones amb això dels gols i els trofeus aconseguits. Que un home que ha obtingut 73 milions d’euros durant l’any 2015 consideri necessari escatimar impostos i per això recorri, innocentment, a administradors que el fiquen en embolics tributaris no deixa de ser sorprenent.
                Més li hauria valgut per viure en pau, per mantenir la consciència tranquil·la, demanar hora en una delegació d’Hisenda, presentar-se amb totes les dades i sol·licitar que li fessin de franc la declaració. Tributar el que li corresponia i fruir feliçment de la bona borsa que encara li quedaria. L’ambició trenca el sac, embruta el nom, condueix a turbulències inquietants, fa que es frustri un hashtag inadequat.

Yo no soy Leo Messi

                No solo porque no soy hombre, ni deportista, ni gozo de una privilegiada cabeza que me permita ganar millones con los pies sino porque no tengo problemas con Hacienda. De todas maneras, la campaña iniciada por el Barça en soporte del futbolista con el hashtag #TotsSomLeoMessi se ha deshinchado antes de inflarse. Era de ver, por muy ciegas que anden algunas personas con eso de los goles y los trofeos conseguidos. Que un hombre que ha obtenido 73 millones de euros durante al año 2015 considere necesario escatimar impuestos y por ello recurra, inocentemente, a administradores que le meten en líos tributarios no deja de ser sorprendente.
                Mucho mejor le hubiera ido para vivir en paz, para mantener la conciencia tranquila, pedir hora en una delegación de Hacienda, presentarse con todos los datos y solicitar que le hicieran gratis la declaración. Tributar lo que le correspondía y gozar felizmente de la buena bolsa que aún le quedaría. La ambición rompe el saco, ensucia el nombre, conduce a turbulencias inquietantes, hace que falle un hashtag inadecuado.


diumenge, 3 de juliol del 2016

El Bretxit y las mentiras - El Bretxit i les mentides

                                      El Bretxit i les mentides

                La major part dels britànics estan espantats per la imminent perspectiva d’abandonar la UE. No haurien de ser majoria atès que en el Referèndum la decisió majoritària va ser la de sortir-ne, però això és el que està succeint. A Londres hi ha hagut una manifestació multitudinària demanant de fer un nou referèndum, quelcom que esdevindria poc democràtic, per no dir, gens. No ens agrada el resultat, doncs fem-ne un altre a veure si aconseguim canviar-ne el sentit. El cert és que ara molts dels votants estan penedits del seu vot perquè se senten enganyats. Uns quants polítics els van vendre un sopar de duro i després se’n han desdit. El panorama que prometien, per motius espuris que cadascú sabrà quins eren, s’ha dissolt posant al descobert les mentides que van utilitzar per convèncer la gent.
                És en aquest fet on seria possible agafar-se per reclamar l’anul·lació del Referèndum del proppassat dia 23. Anul·lació i alhora denúncia de l’engany practicat i petició de responsabilitats als autors. Els efectes del Bretxit són massa contundents per passar per alt el frau comés. La UE, malgrat les seves imperfeccions, és una garantía de pau entre nacions que durant segles van estar combatent entre elles. És un mercat comú que no sols facilita els intercanvis comercials sinó també els humans. És l’Estat del Benestar que protegeix més milions de persones. Trancar-la, que una part s’autoexclogui empentada per mentides, esdevé tan greu que cal cercar la forma d’esmenar l’errada tot castigant els tramposos.

El Bretxit y las mentiras

                La mayor parte de los británicos están asustados por la inminente perspectiva de abandonar la UE. No deberían ser mayoría dado que en el Referéndum la decisión mayoritaria fue la de salir, pero eso es lo que está sucediendo. En Londres ha habido una manifestación multitudinaria pidiendo realizar un nuevo referéndum, algo que resultaría poco democrático, por no decir, nada democrático. No nos gusta el resultado, pues hagamos otro a ver si conseguimos cambiar el sentido. Lo cierto es que ahora muchos de los votantes están arrepentidos de su voto porque se sienten engañados. Unos cuantos políticos les vendieron un cuento maravilloso y luego se han desdicho. El panorama que prometían, por motivos espurios que cada uno sabrá cuáles eran, se ha disipado poniendo al descubierto las mentiras que utilizaron para convencer a la gente.

Es en este hecho donde sería posible asirse para reclamar la anulación del Referéndum del pasado día 23. Anulación y al mismo tiempo denuncia del engaño practicado y exigencia de responsabilidades a los autores. Los efectos del Bretxit son demasiado contundentes para pasar por alto el fraude cometido. La UE, a pesar de sus imperfecciones, es una garantía de paz entre naciones que durante siglos combatieron entre ellas. Es un mercado común que no solamente facilita los intercambios comerciales sino también los humanos. Es el Estado del Bienestar que protege a más millones de personas. Romperla, que una parte se autoexcluya empujada por mentiras, resulta tan grave que es necesario hallar la forma de enmendar el error castigando a la vez a los tramposos.

diumenge, 26 de juny del 2016

La valía de los televidentes y de los creadores - La vàlua dels televidents i dels creadors

                                La vàlua dels televidents i dels creadors

                A la televisió anem de mal en pitjor. Ja fa molt de temps que en acabar les pel·lícules se sostreuen els títols de crèdit. Última escena i fora, cap a una altra cosa. Els espectadors ja s’hi han acostumat, per força, a desgrat o no. Les cadenes, els programadors, consideren que la gent som tan pocapena que no cal suposar que ens interessi conèixer el repartiment, saber a quins escenaris s’ha rodat el film, els títols de les cançons que sovint són interpretades..., és a dir, les referències que hi ha a tota pel·lícula i que als cinemes no s’escamotegen. Pensen que la massa només vol passar l’estona; així doncs endavant, cap el programa següent, cap a l’anunci següent. I pel que es veu, ningú no ha protestat. Ni els televidents ni tampoc els creadors. Directors, actors, guionistes, productors... Els falten al respecte vers la seva obra, però callen. Ho deuen donar tot per perdut, però no hauria de ser així. Sobre tot, perquè després de conculcar un dret se’n conculca un altre, i un altre.
                De moment, ja està succeint que a mitja pel·lícula, o sèrie, se salta a la publicitat sense cap advertència, com se solia fer, i el que és encara pitjor, dels anuncis es passa a la pel·lícula o sèrie també sense cap avís. Tot al mateix pot, sense perdre segons amb un tall respectuós, com per a gent sense criteri. Apa, palla pels burros.  
                Potser ja és hora que alguns d’aquests departaments encarregats de la defensa de l’espectador posin les coses al seu lloc, tot reconeixent la vàlua tant dels consumidors com dels creadors.

La valía de los televidentes y de los creadores

                En la televisión vamos de mal en peor. Ya hace tiempo que al acabar las películas se sustraen los títulos de crédito. Última escena y fuera, hacia otra cosa. Los espectadores ya se han acostumbrado, por fuerza, a disgusto o no. Las cadenas, los programadores, consideran que somos gente tan atontada que no hay que suponer que nos interese conocer el reparto, saber en qué escenarios se ha rodado el filme, los títulos de las canciones que a menudo son interpretadas..., es decir, las referencias que existen en toda película y que en los cines no se escamotean. Piensan que la masa sólo quiere pasar el rato; así pues, adelante, hacia el programa siguiente, hacia el anuncio siguiente. Y por lo visto, nadie ha protestado. Ni los televidentes ni tampoco los creadores. Directores, actores, guionistas, productores... Les faltan al respeto hacia su obra, pero callan. Deben de darlo todo por perdido, aunque no tendría que ser así. Sobre todo porque después de conculcar un derecho se conculca otro, y otro.
                De momento, ya está sucediendo que en mitad de una película, o serie, se salta a la publicidad sin ninguna advertencia, como se solía hacer, y lo que es todavía peor, de los anuncios se pasa a la película o serie también sin ningún aviso. Todo en el mismo bote, sin perder ni un segundo con un corte respetuoso, todo como para gente sin criterio. Hala, paja para los burros. 

                Quizás ya es hora de que algunos de estos departamentos encargados de la defensa del espectador pongan las cosas en su lugar, reconociendo la valía tanto de los consumidores como de los creadores.

diumenge, 19 de juny del 2016

Pantalones andrajosos y motos ruidosas - Pantalons estripats i motos sorolloses

                        Pantalons estripats i motos sorolloses 

            Va ser molt divertit. Tenia una bonica xicota al meu costat mentre esperàvem entre altres persones que el semàfor canviés a verd. Ben vestida de cos, miserable de cintura cap avall. Uns pantalons texans terriblement estripats, més forats plens de filagarses que no pas de roba. Pobra noia que havia d’anar així pel món!... El meu bon cor no podia pas resistir-ho. Vaig obrir la  bossa de mà,  vaig consultar el bitlleter, li vaig oferir quaranta euros. “Té, perquè et compris uns pantalons nous i no hagis d’anar així pel món, pobrissona”. Em va mirar tan consternada que jo mateixa em vaig torbar. Ni me’ls va acceptar ni jo vaig tenir ocasió de dir res més ja que el semàfor va donar pas i la mossa va tirar cap endavant enmig d’un munt de gent.  
                Més tard me’n va passar una altra. Va ser amb un d’aquest motoristes que pujats a una màquina esquifida omplen els carrers d’uns estrèpits insuportables. Vaig tenir la sort d’atrapar-lo en una cruïlla amb pas zebra, de manera que m’hi vaig encarar. “Però tu que hi tens, al cap? Que potser creus que tens dret a martiritzar la gent trucant el motor de la teva merda de moto? Un cap verd, això és el que tu ets!... Igual que el carallot de mecànic que t’ho ha fet!... Apa, tira endavant, que ja he pres la teva matrícula i tant ell com tu sabreu el que es bo!...
                Ostres, en el millor moment em vaig despertar!... Quina llàstima, a la vida real mai no sóc prou agosarada per desfogar-me tan de gust com en els somnis.
                              
Pantalones andrajosos y motos ruidosas 

                Fue muy divertido. Había una bonita chica a mi lado mientras esperábamos entre otras personas que el semáforo cambiara a verde. Bien vestida de cuerpo, miserable de cintura para abajo. Unos pantalones tejanos con roturas por todas partes, más agujeros deshilachados que tela. Pobre chica debiendo ir así por el mundo!... Mi buen corazón no podía resistirlo. Abrí el bolso, consulté el billetero, le ofrecí cuarenta euros. “Toma, para que te compres unos pantalones nuevos y no tengas que ir así por el mundo, pobrecita”. Me miró tan consternada que yo misma me turbé. Ni me los aceptó ni yo tuve ocasión de decir nada más ya que el semáforo dio paso y la muchacha echó a caminar en medio de un montón de gente. 
                Más tarde me ocurrió otro lance. Fue con uno de estos motoristas que montados en una máquina birriosa llenan las calles de insoportable estrépito. Por suerte, lo  atrapé en un cruce con paso cebra, de forma que me enfrenté a él. “¿Pero tú que tienes, en la cabeza? ¿Acaso crees que tienes derecho a martirizar a la gente trucando el motor de tu mierda de moto? Un cabeza a pájaros, eso es lo que tú eres!... Lo mismo que el gilipollas de mecánico que lo ha hecho!... Hala, hala, sigue adelante, que ya he tomado nota de tu matrícula y tanto él como tú sabréis lo que es bueno!...

                Caray, en el mejor momento me desperté!... Qué lástima, en la vida real nunca soy lo bastante atrevida para desahogarme tan a gusto como en los sueños.

dissabte, 11 de juny del 2016

El Derecho Internacional Humanitario - El Dret Internacional Humanitari

                           El Dret Internacional Humanitari

Val la pena assabentar-se de què regula el marc jurídic internacional pel que fa als conflictes armats. Observem alguns punts per després esgarrifar-nos encara amb més raó davant tot el que està passant.
Els Convenis de Ginebra del 1949 i els Protocols Addicionals del 1977 prohibeixen, entre altres capítols, els atacs a la població civil; escometre una persona tot sabent que no es tracta d’un combatent; atemptar contra la integritat física o la salut de les persones. Hi consta que els establiments fixos i les unitats mòbils del Servei de Sanitat seran respectats i protegits en tot moment. També ho seran els mitjans de transport de ferits i malalts o de material sanitari. En cap circumstància podran ser atacats els hospitals civils organitzats per assistir ferits, malalts, invàlids i parteres. El personal sanitari serà respectat i protegit en totes les situacions.
Arribats al segle XXI, el que hi ha són poblacions bombardejades, dones violades, hospitals destruïts, ambulàncies atacades... Les normes internacionals, ben intencionades, convertides en paper mullat. És evident que no es poden posar portes al camp, que no es pot temperar la guerra, el més cruel dels assots humans.
               
El Derecho Internacional Humanitario

Vale la pena enterarse de lo que regula el marco jurídico internacional con respecto a los conflictos armados. Observemos algunos puntos para después estremecernos todavía con mayor razón ante todo lo que está sucediendo.
Los Convenios de Ginebra de 1949 y los Protocolos Adicionales de 1977 prohíben, entre otros capítulos, los ataques a la población civil; acometer a una persona sabiendo que no se trata de un combatiente; atentar contra la integridad física o la salud de las personas. Consta que los establecimientos fijos y las unidades móviles del Servicio de Sanidad serán respetados y protegidos en todo momento. También lo serán los medios de transporte de heridos y enfermos o de material sanitario. En ninguna circunstancia podrán ser atacados los hospitales civiles organizados para asistir heridos, enfermos, inválidos y parturientas. El personal sanitario será respetado y protegido en todas las situaciones.

Llegados al siglo XXI, nos encontramos con poblaciones bombardeadas, mujeres violadas, hospitales destruidos, ambulancias atacadas... Las normas internacionales, bien intencionadas, convertidas en papel mojado. Es evidente que no se pueden poner puertas el campo, que no se puede atemperar la guerra, el más cruel de los azotes humanos.

dissabte, 4 de juny del 2016

Fútbol y control social - Futbol i control social

                                                               Futbol i control social

                La primera vegada que un telenotícies va engegar amb una informació sobre futbol, crec que molta gent ho va reprovar, tot sentint que la innovació li grinyolava a l’enteniment. Quina rellevància mereixia l’esport entre el que era important de veritat? A partir de llavors, el fet s’ha reproduït amb força freqüència, fins el punt que ja no causa estranyesa, ni en veu baixa ni en veu alta. S’ha normalitzat. El futbol forma part dels temes transcendents, per tant, està bé que ocupi la portada dels informatius.
                Quelcom semblant succeeix amb això dels talls de veu dels protagonistes del futbol que s’ofereixen a la radio. Jugadors i entrenadors comentant, opinant sobre això i allò, reflexionant. Abans n’hi havia prou amb cantar els resultats, la classificació i els pròxims encontres. Cada cosa al seu lloc, i al futbol no li pertocava assimilar-lo a les consideracions de polítics, empresaris, activistes socials, intel·lectuals.
                Ambdós fenòmens condueixen a constatar com el sistema -aquest ens que sona abstracte però que engloba quelcom tan real com el poder en majúscules-, utilitza l’esport rei per controlar els interessos i les emocions dels seus súbdits, desviant-los d’altres perilloses preocupacions. Per altra banda, es constata  el mètode utilitzat. Aquest clàssic de les pautes socials, introduïdes amb paciència i persistència fins a fer del costum quelcom natural, desitjable, imprescindible.  

Fútbol y control social

                La primera vez que un telediario se inició con una información sobre fútbol, creo que  mucha la gente lo reprobó, sintiendo que la innovación le chirriaba en el entendimiento. ¿Qué relevancia merecía el deporte entre lo que de verdad era importante? A partir de entonces, el caso se ha reproducido con bastante frecuencia, hasta el punto que ya no causa extrañeza, ni en voz baja ni en voz alta. Está bien que ocupe la portada de los informativos.
Algo parecido sucede con eso de los cortes de voz de los protagonistas del fútbol que se ofrecen en la radio. Jugadores y entrenadores comentando, opinando sobre esto y aquello, reflexionando. Antes bastaba con cantar los resultados, la clasificación y los próximos encuentros. Cada cosa en su lugar, y al fútbol no le correspondía asimilarlo a las consideraciones de políticos, empresarios, activistas sociales, intelectuales.

                Ambos fenómenos conducen a constatar cómo el sistema -ese ente que suena abstracto pero que engloba algo tan real como el poder en mayúsculas-, utiliza el deporte rey para controlar los intereses y las emociones de sus súbditos, desviándolos de otras peligrosas preocupaciones. Y por otra parte, se constata el método utilizado. Este clásico de las pautas sociales, introducidas con paciencia y persistencia hasta hacer de la costumbre algo natural, deseable, imprescindible.

divendres, 27 de maig del 2016

¿Qué hay de La Farola? - Què se n’ha fet de La Farola?

                           Què se n’ha fet de La Farola?
               
                Mentre que els sense sostre, els exclosos socials no han desaparegut dels carrers de les ciutats, si que ha deixat de veure’s el periòdic La Farola. Fa temps que la imatge d’un home o una dona venent la modesta revista escrita s’ha esfumat. Anys enrere, La Farola ja va estar suspesa durant una temporada degut a investigacions judicials sobre el seu creador, el francès George Mathis, però més tard va retornar. Llavors, els problemes van ser particulars, els d’ara de ben segur que tenen un caire general. És de témer que la bona gent disposada a atorgar una petita ajuda als “necessitats” no valori una contrapartida en forma de publicació. Si algú aixeca el cap del mòbil per observar al seu voltant i descobreix un captaire, és possible que li resulti més agradable desprendre’s d’unes monedes a canvi de res que no pas a canvi de rebre unes pàgines escrites. Quin destorb!...
                No sabem si l’Street News, fundat a Nova York el 1989, o The Big Issue, nascut al Regne Unit el 1995, ambdós inspiradors de La Farola, continuen vigents. Potser si, potser hi ha més nòrdics que no pas meridionals interessats a llegir.  
                Un darrer apunt. Esdevé lamentable que les persones que es guanyaven la vida, ni que fos relativament, amb La Farola, ja no puguin fer-ho. I una pregunta tangencial, ¿què feien abans totes aquestes persones que ara es passen el dia penjades del seu smartphone? Escrit en anglès, perquè sigui més in.

         ¿Qué hay de La Farola?

                Mientras que los sin techo, los excluidos sociales no han desaparecido de las calles de las ciudades, sí que ha dejado de verse el periódico La Farola. Hace tiempo que la imagen de un hombre o una mujer vendiendo la modesta revista escrita se ha esfumado. Años atrás, La Farola ya estuvo suspendida durante una temporada debido a investigaciones judiciales sobre su creador, el francés George Mathis, pero más tarde regresó. Entonces, los problemas fueron particulares, los de ahora a buen seguro que tienen un cariz general. Es de temer que la buena gente dispuesta a otorgar una pequeña ayuda a los “necesitados” no valore una contrapartida en forma de publicación. Si alguien levanta la cabeza del móvil para observar a su alrededor y descubre a un mendigo, es posible que le resulte más agradable desprenderse de unas monedas a cambio de nada que a cambio de recibir unas páginas escritas. Qué engorro!...
                No sabemos si el Street News, fundado en Nueva York en 1989, o The Big Issue, nacido en el Reino Unido en 1995, ambos inspiradores de La Farola, continúan vigentes. Quizás sí, quizás haya más nórdicos que meridionales interesados en leer. 
                Un último apunte. Resulta lamentable que las personas que se ganaban la vida, ni que fuera relativamente, con La Farola, ya no puedan hacerlo. Y una pregunta tangencial, ¿qué hacían antes todas estas personas que ahora se pasan el día colgadas de su smartphone? Escrito en inglés, para que sea más in.



.

dissabte, 21 de maig del 2016

Com treballadors del segle XIX - Como trabajadores del siglo XIX

                           Com treballadors del segle XIX

                Qui s’ho podia haver imaginat, voler ser un treballador com els del segle XIX, perquè només a aquests se’ls podia ocórrer una idea tan extravagant com la de gaudir d’un treball fix. El senyor Juan Rosell, president de la CEOE, ho ha deixat anar com si res: l’ocupació fixa és “un concepte del segle XIX”. Ni tan sols del XX, sinó més enrere. Què s’ha cregut aquesta mà d’obra del segle XXI, sigui intel·lectual, professional o manual!... Cal “guanyar-se la feina cada dia”, especifica. Potser d’hora en hora, atesa la proliferació de contractes per un cap de setmana, un matí, una tarda. Això del contracte temporal ja constitueix una xacra tan assumida com legal,  i amb tan perversos efectes que l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha denunciat que el 12,5% dels treballadors espanyols són pobres. Això els que treballen, no diguem el munt de parats, els que no troben feina ni un dia a la setmana, o al mes.
                Amb tot, el senyor Rosell no es limita a diagnosticar quin ha de ser el paper dels assalariats actuals sinó que n’aporta el motiu. Resulta que a l’era digital les relacions empresa/treballador han de ser així, no hi ha volta de full. Es treu aquest as de la màniga i es queda tan satisfet. Ni ell ni els altres del seu estatus en tenen cap culpa. Deu ser que quan la diligència va ser substituïda pel tren, el poble no va trobar feina; i tampoc quan el carbó va ser arraconat pel gas i per la electricitat; el cavall per l’automòbil, etc. Atribuir la precarietat als canvis tecnològics no és gens elegant.

Como trabajadores del siglo XIX

                Quien se lo podía haber imaginado, querer ser un trabajador como los del siglo XIX, ya que sólo a estos se les podía ocurrir una idea tan extravagante como la de gozar de un trabajo fijo. El señor Juan Rosell, presidente de la CEOE, lo ha soltado como si tal cosa: el empleo fijo es “un concepto del siglo XIX”. Ni siquiera del XX, sino más atrás. ¡Qué se ha creído esa mano de obra del siglo XXI, sea intelectual, profesional o manual!... “Hay que ganarse la faena cada día”, especifica. Quizás de hora en hora, vista la proliferación de contratos para un fin de semana, una mañana, una tarde. Eso del contrato temporal ya constituye una lacra tan asumida como legal, y con tan perversos resultados que la Organización Internacional del Trabajo (OIT) ha denunciado que el 12,5% de los trabajadores españoles son pobres. Eso los que trabajan, no digamos el montón de parados, los que no encuentran trabajo ni un día a la semana, o al mes.

                No obstante, el señor Rosell no se limita a diagnosticar cuál debe ser el papel de los asalariados actuales sino que aporta el motivo. Resulta que en la era digital las relaciones empresa/trabajador tienen que ser así, no hay vuelta de hoja. Se saca este as de la manga y se queda tan satisfecho. Ni él ni los demás de su estatus tienen culpa alguna. Debe de ser que cuando la diligencia fue sustituida por el tren, el pueblo no encontró trabajo; y tampoco cuándo el carbón fue arrinconado por el gas y por la electricidad; el caballo por el automóvil, etc. Atribuir la precariedad a los cambios tecnológicos no resulta en absoluto elegante.

dissabte, 14 de maig del 2016

                            Remenant l’olla de la tribu

                Quin rebombori amb una declaració de l’Anna Gabriel!... Encara no s’havia emès per Catalunya Ràdio l’entrevista que li havien fet i ja havia saltat a la palestra una de les frases difoses per avançat. Vet aquí que a la diputada de  la CUP li agradaria tenir fills en comú, com en una tribu, s’ha exclamat molta gent. Els escarafalls a la xarxes socials i altres mitjans han estat espectaculars, talment com si hagués exposat una cosa de l’altre món. En tot cas, més que dir “tenir”, hagués estat millor que Gabriel hagués especificat “educar”, tot evitant malentesos.
                Tal vegada a casa nostra, a l’Occident contemporani, no existeixen comunitats de famílies que viuen plegades, compartint taula, cuina, sofàs, i criatures de què tenir cura i a les quals atorgar atencions? No és res nou, tot i que no sigui corrent; el que no cal és remuntar-nos a les tribus.
                Per altra banda, ella no imposa res a ningú, ni tan sols proposa cap llei pel que fa al cas. Senzillament exposa el que li agradaria per a si mateixa.  Si us plau, menys esgarips i més  respecte a la llibertat d’expressió.

Removiendo la olla de la tribu

 Qué alboroto con una declaración de Anna Gabriel!... Todavía no se había emitido por Catalunya Ràdio la entrevista que le habían hecho y ya había saltado a la palestra una de las frases difundidas por avanzado. He aquí que a la diputada de la CUP le gustaría tener hijos en común, como en una tribu, se ha soliviantado mucha gente. Los aspavientos en las redes sociales y otros medios han sido espectaculares, talmente como si hubiera expuesto una cosa del otro mundo. En todo caso, más que decir “tener”, hubiera sido mejor que Gabriel hubiera especificado “educar”, evitando malentendidos.
                ¿Acaso en nuestros lares, en el Occidente contemporáneo, no existen comunidades de familias que viven juntas, compartiendo mesa, cocina, sofás, y criaturas de quienes cuidar y a las cuales otorgar atenciones? No se trata de nada nuevo, aunque no sea corriente; en todo caso, no es necesario remontarnos a las tribus.
                Por lo demás, ella no impone nada a nadie, ni siquiera propone ley alguna al respecto. Sencillamente, expone lo que le gustaría para sí misma. Por favor, menos exclamaciones y más respeto a la libertad de expresión.
                 

                

dissabte, 7 de maig del 2016

                                     Perniciosa absurditat

                El proppassat dia 3 publicava la Vanguardia, en una mateixa pàgina i adjacents, dues notícies ben dispars. Per una banda, la de que Amancio Ortega, el patró d’Inditex, cobrava aquell mateix dia 554 milions d’euros de dividends, la meitat del que ingressaria al cap de l’any, 1.108 milions en total.  A la notícia del costat es llegia que Puerto Rico no havia abonat 367 milions de dòlars de deute, i que el governador de l’illa advertia de que tampoc no podria fer front al venciment de 700 milions de dòlars el proper mes de juliol.
                La subsegüent deducció salta a la vista: un individu disposa de més diners que un país, petit però país, amb tres milions i mig de persones amb drets socials bàsics. I a partit del raonament, les càbales. Passant per alt les formes en què aquest senyor ha pogut acumular tanta fortuna, val a centrar-se en el fet de que si aquest any deixés de percebre els esmentats milions de dòlars per donar-los a Puerto Rico, salvaria del mal tràngol tota una població mentre que la seva butxaca a penes se’n ressentiria, atès que té un coixí de patrimoni molt més que suficient.
                Vet aquí la gran i perniciosa absurditat. És factible, és real, que una sola persona tingui més diners que un Estat, que li sobreeixissin del calaix sense saber què fer-ne, perquè ja té prou de tot.

Perniciosa absurdidad

                El pasado día 3 publicaba la Vanguardia, en una misma página y adyacentes, dos noticias muy dispares. Por una parte, la de que Amancio Ortega, el patrón de Inditex, cobraba aquel mismo día 554 millones de euros de dividendos, la mitad de lo que ingresaría al cabo del año, 1.108 millones en total.  A la noticia de al lado se leía que Puerto Rico no había abonado 367 millones de dólares de deuda, y que el gobernador de la isla advertía de que tampoco podría hacer frente al vencimiento de 700 millones de dólares el próximo mes de julio.
                La subsiguiente deducción salta a la vista: un individuo dispone de más dinero que un país, pequeño pero país, con tres millones y medio de personas con derechos sociales básicos. Y a partir del razonamiento, las cábalas. Pasando por alto las formas en que este señor ha podido acumular tanta fortuna, valga centrarse en el hecho de que si este año dejara de percibir los mencionados millones de dólares para darlos a Puerto Rico, salvaría del mal trago a toda una población mientras que su bolsillo apenas se resentiría, dado que posee un cojín de patrimonio mucho más que suficiente.

                He ahí la grande y perniciosa absurdidad. Es factible, es real, que una sola persona tenga más dinero que un Estado, que le rebose del cajón sin saber en qué emplearlo, porque ya tiene bastante de todo.