Caps d’ase a West Point

A l’acreditada acadèmia militar de West Point, a Nova York, els cadets van celebrar la finalització del seu entrenament amb una batalla de coixins molt particular. Van substituir les plomes per armes i altres objectes metàl·lics, amb el resultat final de 30 ferits, entre ells, 24 amb traumatisme cranial i la resta amb fractures òssies diverses. No cal alarmar-se, tot i això, atès que, són tan mascles, que molts d’ells han publicat amb orgull a Internet les fotografies de les seves ferides, caps trencats inclosos. Caps d’ase, al capdavall, el masegament dels quals no ha conduït a que hi hagi hagut el més mínim càstig. Ans al contrari, a l’acadèmia es considera que aitals actes equivalen a un entrenament de cara a la duresa de la guerra per a la qual se’ls prepara.

Si durant la pau exhibeixen amb jactància una brutalitat com l’esmentada, com podria sorprendre’ns que en plena guerra es cometin atrocitats a l’estil de les ja sabudes d’Abu Ghraib, a l’Iraq? És obvi que a West Point no se’ls entrena per a la curació de malalts o per canviar bolquers, posem per cas. Es tracta de ser durs com una roca i de fer mal sense aflicció. Una única esperança rau en que els caps partits, en recuperar-se, reneixin diferents després de la contusió, amb més cervell i menys forats, més afecte i menys crueltat.

Cabezas de alcornoque en West Point

En la acreditada academia militar de West Point, en Nueva York, los cadetes celebraron la finalización de su entrenamiento con una batalla de cojines muy particular. Sustituyeron las plumas por armas y otros objetos metálicos, con el resultado final de 30 heridos, entre ellos, 24 con traumatismo craneal y el resto con fracturas óseas varias. No hay que alarmarse, sin embargo, puesto que, son tan machos, que muchos de ellos han publicado con orgullo en internet las fotografías de sus heridas, cabezas rotas incluidas. Unas cabezas de alcornoque, a fin de cuentas, cuyo magullamiento no ha conducido a que haya habido castigo alguno. Por el contrario, en la academia se considera que tales actos equivalen a un entrenamiento en vistas a la dureza de la guerra para la que se les prepara.

Si durante la paz exhiben con jactancia una brutalidad como la mencionada, ¿cómo podría sorprendernos que en plena guerra se cometan atrocidades al estilo de las ya sabidas de Abu Ghraib, en Irak? Es obvio que en West Point no se les entrena para la curación de enfermos o para cambiar pañales, pongamos por caso. Se trata de ser duros como el pedernal y de hacer daño sin pesadumbre. Una única esperanza radica en que las cabezas partidas, al recuperarse, renazcan distintas tras la contusión, con más seso y menos huecos, más afecto y menos crueldad.