divendres, 13 d’abril de 2018

Lo que la historia enseña - El que la història ensenya


                     El que la història ensenya

La Revolució francesa de 1789 va obrir la porta, però va ser el segle XIX el que va aprofitar aquesta apertura, la va aprofundir i ens va aportar els beneficis socials de què ara gaudim. No va ésser fàcil, ni els activistes van pagar preus baixos per les seves gosadies. Als EUA i a Europa, amb Gran Bretanya al capdavant, potents moviments socials, a vegades amb la col·laboració de parlamentaris reformistes, van empènyer canvis legislatius a favor de les classes subordinades. Res no va ésser, no és, planer, una obvietat que cal tenir present en moments com els actuals, quan els treballadors en general pateixen incessants retallades en els seus drets. La precarietat, els baixos salaris, l’atur s’acarnissen en las capes populars dos-cents anys més tard que els rebesavis es deixessin la pell per tal d’aconseguir una societat més justa.
Valgui esmentar el Cartisme britànic, un moviment social y polític que va quallar amb la publicació de la Carta del Poble. Era l’any 1838, i entre les reivindicacions hi figurava el sufragi universal i no pas censatari; només masculí, és clar, però ja era un pas endavant. També es propugnaven les votacions secretes, que no fos necessari tenir propietats per a ésser parlamentari, la implantació de la jornada laboral de deu hores. Reivindicacions que, tot i no reeixir plenament fins el segle XX, van obrir pas a avenços com el sufragi femení o la separació entre l’Església i l’Estat.
Quan sembla que tornem enrere, recordar les lluites dels avantpassats potser pot  desmoralitzar front les pèrdues que s’estan patint, o tal vegada pot encoratjar.


Lo que la historia enseña

La Revolución francesa de 1789 abrió la puerta, pero fue el siglo XIX el que aprovechó esta apertura, la profundizó y aportó los beneficios sociales de que ahora disfrutamos. No fue fácil, ni los activistas pagaron precios bajos por sus osadías. En EE.UU. y en Europa, con Gran Bretaña al frente, potentes movimientos sociales, a veces con la colaboración de parlamentarios reformistas, empujaron cambios legislativos a favor de las clases subordinadas. Nada fue, nada es, sencillo, una obviedad que hay que tener presente en momentos como los actuales, cuando los trabajadores en general sufren incesantes recortes en sus derechos. La precariedad, los bajos salarios, el paro se ensañan en las capas populares doscientos años más tarde que los tatarabuelos se dejaran la piel a fin de conseguir una sociedad más justa.
Valga mencionar el Cartismo británico, un movimiento social y político que cuajó con la publicación de la Carta del Pueblo. Corría el año 1838, y entre las reivindicaciones figuraba el sufragio universal y no censitario; sólo masculino, claro está, pero ya era un paso adelante. También se propugnaban las votaciones secretas, que no fuera necesario tener propiedades para ser parlamentario, la implantación de la jornada laboral de diez horas. Reivindicaciones que, pese a no triunfar plenamente hasta el siglo XX, condujeron a avances como el sufragio femenino o la separación entre la Iglesia y el Estado.
Cuando sentimos que volvemos atrás, recordar las luchas de los antepasados acaso puede desmoralizar frente las pérdidas que se están sufriendo, o tal vez puede estimular.