divendres, 19 de juliol del 2019

La realidad y la ficción - La realitat i la ficció


                                              
La realitat i la ficció

Hi ha actituds que volent ser políticament correctes esdevenen risibles. Un director de teatre, David Selvas, ha renunciat al premi Butaca per la polèmica que va despertar al seu dia que a l’obra Àngels a Amèrica un personatge negre fos interpretat per un actor blanc. Gairebé simultàniament, al Festival Internacional de Manchester s’ha qüestionat amb força que un paper de discapacitat ho assumís algú sense minusvalidesa. La pregunta a fer-se és, estem davant de teatre o de realitat?
Es dóna per descomptat que els intèrprets teatrals han de ser bons actors i bones actrius, que han de saber fingir adequadament, han de poder emocionar, divertir, entendrir. Ho aconsegueixen per vocació, per aptituds, per estudis, per dedicació. Obtenen bons papers quan ho fan bé, sigui quin sigui el personatge, no perquè la seva morfologia es correspongui exactament amb la d’aquell. Quan es va representar Àngels a Amèrica, ¿es comptava amb un bon actor negre capaç de dur a terme la interpretació? A Manchestar, ¿hi havia un discapacitat bon comediant?
Al llarg del temps, la japonesa Cio-Cio San, protagonista de l’òpera de Puccini Madama Butterfly, ha merescut les millors veus de tots els continents. En ocasions ha estat una veu nipona, però la major part de les vegades la soprano ha hagut de maquillar-se i vestir-se a imitació d’una autèntica Cio-Cio San, tenint sempre molt clar que l’essencial era la seva veu.
El teatre pot reflectir la vida real, però és comèdia. Que no s’intenti mesclar oli i aigua, i que la lògica serveixi de guia.

La realidad y la ficción

Hay actitudes que queriendo ser políticamente correctas resultan risibles. Un director de teatro, David Selvas, ha renunciado al premio Butaca por la polémica que despertó en su día que en la obra Àngels a Amèrica un personaje negro fuera interpretado por un actor blanco. Casi simultáneamente, en el Festival Internacional de Manchester se ha cuestionado con dureza que un papel de discapacitado lo asumiera alguien sin minusvalía. La pregunta a hacerse es, ¿estamos ante teatro o ante realidad?
Se da por sentado que los intérpretes teatrales han de ser buenos actores y buenas actrices, que han de saber fingir adecuadamente, han de poder emocionar, divertir, enternecer. Lo consiguen por vocación, por aptitudes, por estudios, por dedicación. Obtienen buenos papeles cuando lo hacen bien, sea cual sea el personaje, no porque su morfología se corresponda exactamente con la de aquel. Cuando se representó Àngels a Amèrica, ¿se contaba con un buen actor negro capaz de llevar a cabo la interpretación? ¿En Manchestar, había un discapacitado buen comediante?
A lo largo del tiempo, la japonesa Cio-Cio San, protagonista de la ópera de Puccini Madama Butterfly, ha merecido las mejores voces de todos los continentes. En ocasiones ha sido una voz nipona, pero la mayor parte de las veces la soprano ha debido maquillarse y vestirse a imitación de una auténtica Cio-Cio San, teniéndose muy claro que lo esencial era su voz.
El teatro puede reflejar la vida real, pero es comedia. Que no se intente mezclar aceite y agua,  y que la lógica sirva de guía.