dissabte, 24 d’octubre del 2020

Añorando el mirlo - Tot enyorant el merlot

 

                                                           Tot enyorant el merlot

En primer lloc, he de consignar que el dit merlot és el mascle de la merla. Com en altres espècies, ell és més maco que no pas ella. Grisa la femella, negre el mascle, més robust, amb un esmolat bec vermell. Molt més atractiu, sense discussió.

Bé, un merlot així de vistós va començar a freqüentar la meva terrassa, fins que es va convertir en una murga. Vinga furgar els testos, vinga llençar la terra fora, vinga embrutar la terrassa. Dia si dia també em tocava escombrar terra y fullaraca. N’estava ben farta. Així que aixecava una persiana i veia els estralls, el maleïa.

De prompte, entre els seus moments preferits per venir va ser l’hora en què jo esmorzava, quan el podia veure des del menjador. Aleshores va començar a fer-me gràcia contemplar-lo, tan molsut i tan elegant, amb el bec tan acolorit. Ara bé, quan volava cap un test, m’apressava a foragitar-lo. Fins que un matí se’m va ocórrer de llançar unes molletes de pa prop de la vidriera, on jo el pogués veure bé si s’hi atansava. Cosa que aviat va esdevenir habitual. Gairebé sempre, durant el meu desdejuni el tenia a prop picotejant les engrunes, deixat de banda l’esforç, bastant infructuós, de cercar quelcom als testos.

És clar que el “meu” merlot (ja començava a pensar en ell amb aquest terme), no era l’únic que sovintejava la meva terrassa. De tant en tant apareixia alguna merla, algun altre merlot, entestats a gratar els testos. No eren com ell, no els tenia educats. Els bandejava així que els veia, o si no, havia de recollir el seu escampall. En canvi, el merlot amigable no sols s’havia oblidat de furgar la terra sinó que, a més de visitar-me pràcticament cada matí, sovint s’aclofava en un dels testos més grans i s’hi passava una bona estona, quiet sota el fullatge.

Però això s’ha acabat. Ja fa setmanes que ha deixat de venir. Què li deu haver passat? Ha trobat aixopluc en una altra banda, al parc de prop de casa meva, s’ha mort? He descobert que l’esperança de vida de les merles és de tres o quatre anys. Ja era vellet el meu merlot? No puc pas saber-ho. El trobo a faltar, i vull pensar que està viu, perquè el cert és que tampoc no vénen altres merles o merlots. No poden pas haver finit tots.

Enyorat merlot, que de ser un destorb et vas convertir en una companyia. Vull creure que tornaràs.

                                 Añorando el mirlo 

En primer lugar, he de consignar que se trata del mirlo macho. Como en otras especies, él es más guapo que ella. Gris la hembra, negro el macho, más robusto, con uno afilado pico rojo. Mucho más atractivo, sin discusión.

Bueno, un mirlo así de vistoso comenzó a frecuentar mi terraza, hasta convertirse en un fastidio. Venga hurgar las macetas, venga echar la tierra afuera, venga ensuciar la terraza. Día sí día también, me tocaba barrer tierra y hojarasca. Ya estaba más que harta. En cuanto levantaba una persiana y veía los estragos, lo maldecía.

De pronto, entre sus momentos preferidos para venir fue la hora en que yo desayunaba, cuando le podía ver desde el comedor. Entonces empezó a gustarme el contemplarlo, tan rollizo y tan elegante, con su pico tan colorado. Ahora bien, cuando volaba hacia una maceta, me apresuraba a espantarlo. Hasta que una mañana se me ocurrió echar unas miguitas de pan cerca de la vidriera, donde yo lo pudiera ver bien si se acercaba. Algo que pronto se tornó habitual. Casi siempre, durante mi desayuno lo tenía cerca picoteando las migajas, dejado ya de lado el esfuerzo, bastante infructuoso, de rebuscar en las macetas.

Claro está que “mi” mirlo (ya empezaba a pensar en él con este término), no era el único que frecuentaba la terraza. De vez en cuando aparecía algún mirlo hembra, algún otro macho, empeñados en remover los tiestos. No eran como él, no los tenía educados. Los expulsaba en cuanto los veía, o si no, tenía que recoger su revoltijo. En cambio, el mirlo amigable no solo se había olvidado de hurgar la tierra, sino que, además de visitarme prácticamente cada mañana, a menudo se acuclillaba en una de las macetas más grandes y allí se pasaba un buen rato, quieto bajo el follaje.

Pero esto se ha acabado. Hace semanas que ha dejado de venir. ¿Qué le debe de haber ocurrido?  ¿Ha encontrado cobijo en otro lugar, en el parque de cerca de mi casa, ha muerto? He descubierto que la esperanza de vida de los mirlos es de tres o cuatro años. ¿Ya era viejecito mi mirlo? No puedo saberlo en absoluto. Le echo de menos, y quiero pensar que está vivo, porque es cierto que tampoco vienen otros mirlos. No pueden haber sucumbido todos.

Añorado mirlo, que de ser un estorbo te convertiste en una compañía. Quiero creer que volverás.