Al testament de Jaume I queda dit
Va deixar escrit Jaume I l’any en què va
morir, el 1276, que cal “estimar i protegir les persones i el poble; fer regnar
la justícia i vetllar perquè els gran no oprimesquen
els menuts”. Si optem per obviar els
afers del seu regnat, de fa set segles, per centrar-nos en les seves darreres voluntats,
la recomanació esmentada l’honora alhora que es converteix en un miratge mai fet
realitat.
Que més voldríem que tan sàvia advertència
hagués estat escoltada! Totes les persones, i amb elles els pobles, estaríem protegides
contra els mals naturals i contra els provocats per la cobdícia humana. Ni
canvi climàtic ni guerres. La justícia seria una garantia per a tothom, sense
jutges corruptes o venuts a ideologies. I cap gran no oprimiria cap menut, sobre
tot perquè no hi hauria l’espècie molt gran ni la molt menuda.
Heus aquí una decepció immensa. Transcorren
els anys i cap dirigent no ha prestat orella a l’exhortació de Jaume el Conqueridor.
Les catàstrofes naturals o provocades segueixen afectant més a unes persones
que a d’altres, segueixen dictant-se sentències injustes, segueixen havent-hi oprimits.
La pàgina on el rei medieval va estampar la seva voluntat queda com una
relíquia a llegir de tant en tant, potser sense perdre l’esperança.
Dejó escrito Jaume I
el año en que murió, en 1276, que es necesario “amar y proteger a las personas
y al pueblo; hacer que reine la justicia y cuidar que los grande no
opriman a los pequeños”. Si optamos por obviar los asuntos de su reinado,
de hace siete siglos, para centrarnos en sus últimas voluntades, la
recomendación mencionada le honra a la vez que se convierte en un espejismo
nunca hecho realidad.
¡Que más querríamos que
tan sabia advertencia hubiera sido escuchada! Todas las personas, y con ellas
los pueblos, estaríamos protegidas contra los daños naturales y contra los
provocados por la codicia humana. Ni cambio climático ni guerras. La justicia
sería una garantía para todo el mundo, sin jueces corruptos o vendidos a
ideologías. Y ningún grande oprimiría a ningún pequeño, sobre todo porque no
habría la especie muy grande ni la muy menuda.
Hete aquí una decepción
inmensa. Transcurren los años y ningún dirigente ha prestado oídos a la exhortación
de Jaume el Conquistador. Las catástrofes naturales o provocadas siguen afectando
más a unas personas que a otras, siguen dictándose sentencias injustas, sigue
habiendo oprimidos. La página donde el rey medieval estampó su voluntad queda
como una reliquia a leer de vez en cuando, quizá sin perder la esperanza.
Entrades
