divendres, 10 de març del 2023

El cabrero y su rebaño - El cabrer i el seu ramat

 

                                        El cabrer i el seu ramat 

Al mateix temps i al mateix indret on la carbonera esmentada anteriorment venia carbó amb el seu carretó i el seu ruc, un cabrer pasturava el seu ramat. Ho feia pels boscos que envoltaven el poble, però també, sovint, pels seus carrers menys cèntrics. Un caprici com un altre que no deixava d’esverar el veïnat.

Quan l’home, seguit per vint o trenta cabres, apareixia a l’extrem superior d’aquell carrer que ja coneixem i que feia costa avall, veïnes i veïns s’apressaven a tancar las portes enreixades de les seves cases per evitar que els animals hi entressin i es cruspissin sense miraments el jardí sencer. Presa la mesura, llavors podien contemplat, mig hipnotitzats, com les cabres anaven devorant, tot fent camí, tota fulla, tota branca que sobresortís vers el carrer, fos suau, fos espinosa. Qualsevol vegetal era engolit sense problemes pel ramat esquilador, deixant cada banda del carrer neta de qualsevol brancatge.

Alhora, el cabrer carregava un bidó de llet que anava venent a qui en volia. Amb una mesura d’alumini de mig litre, anava servint a les mestresses de casa que, cuidant de tancar la reixa darrera seu, sortien al seu encontre amb una olla que després posarien a bullir per tal d’eliminar qualsevol bacteri.

En arribar a la vora elevada del riu, cabrer i ramat giraven a la dreta o a l’esquerra, el pes del bidó alleugerit i el veïnat també. Les portes dels jardins tornaven a obrir-se perquè hi poguessin accedir lliurement les amistats, fins a la següent visita del cabrer i el seus animals lleters. 

                                          El cabrero y su rebaño 

Al mismo tiempo y en el mismo lugar donde la carbonera mencionada anteriormente vendía carbón con su carretilla y su asno, un cabrero pastoreaba su rebaño. Lo hacía por los bosques que rodeaban el pueblo, pero también, a menudo, por sus calles menos céntricas. Un capricho que no dejaba de alarmar al vecindario.

Cuando el hombre, seguido por veinte o treinta cabras, aparecía en el extremo superior de aquella calle que ya conocemos y que iba cuesta abajo, vecinas y vecinos se apresuraban a cerrar las puertas enrejadas de sus casas para evitar que los animales se introdujeran y se zamparan sin miramientos el jardín entero. Tomada la medida, entonces podían contemplar, medio hipnotizados, como las cabras iban devorando, camino abajo, toda hoja, toda rama que sobresaliera hacia la calle, fuera suave, fuera espinosa. Cualquier vegetal era engullido sin problemas por el rebaño esquilador, dejando cada lado de la calle limpio de todo ramaje.

Al mismo tiempo, el cabrero cargaba un bidón de leche que iba vendiendo a quien la requería. Con una medida de aluminio de medio litro, iba sirviendo a las amas de casa que, cuidando de cerrar la reja detrás suyo, salían a su encuentro con una olla que luego pondrían a hervir a fin de eliminar cualquier bacteria.

Al llegar a la ribera elevada del río, cabrero y rebaño giraban a la derecha o a la izquierda, el peso del bidón aligerado y el vecindario también. Las puertas de los jardines volvían a abrirse para que pudieran acceder libremente las amistades, hasta la siguiente visita del cabrero y sus animales lecheros.