Si Mao aixequés el cap

Vet aquí que a la República Popular de la Xina hi ha 596 multimilionaris el patrimoni de cadascú sobrepassa els 1.000 milions de dòlars. La majoria són empresaris que en alguns casos també juguen a la borsa, d’altres només es dediquen a les inversions financeres. En quatre dècades, el sistema econòmic xinès ha donat un tomb que mai no hauria cabut al cap de Mao. Una pregunta a fer-se es refereix a com suporta la gent corrent el pas d’una economia planificada i igualitària a una de competitiva, progressivament privatitzada i desigual. Les ideologies en vigor canvien mentalitats, i pel que sembla els xinesos actuals desitgen l’èxit econòmic i social, tot i que que alguns no deixen d’interrogar-se sobre si això els farà feliços. Tal com en d’altres parts del món en què es produeix l’acumulació de riqueses, la major part d’aquestes descansen sobre l’espatlla de xinesos que treballen fins a 60 hores setmanals a 45 cèntims d’euro. Per acabar-ho d’adobar, fins que no es va aprovar, fa tan sols 4 anys, la Llei de la Seguretat Social, van viure i van treballar a la intempèrie, desposseïts de la cobertura mèdica, educació i allotjament gratuïts del període Mao.

Els resultats són els que són i sempre tenen un fonament. La Història va passant pàgines, compostes de petites vides sense poder que, tal com les abelles obreres a la bresca asseguren còmodes estances a les reines, permeten un gran benestar als reis de les manufactures i de les finances.

                               Si Mao levantara la cabeza

Viene a ser que en la República Popular China hay 596 multimillonarios el patrimonio de cada cual sobrepasa los 1.000 millones de dólares. La mayoría son empresarios que en algunos casos además juegan a la bolsa, otros tan solo se dedican a las inversiones financieras. En cuatro décadas, el sistema económico chinés ha dado un vuelco que jamás habría cabido en la cabeza de Mao. Una pregunta a hacerse se refiere a cómo soporta la gente de a pie el paso de una economía planificada e igualitaria a una de competitiva, progresivamente privatizada y desigual. Las ideologías en vigor cambian mentalidades, y al parecer los chinos actuales desean el éxito económico y social, aunque algunos no dejan de interrogarse sobre si esto les hará felices. Al igual que en otras  parte del mundo donde se produce la acumulación de riquezas, la mayor parte de estas descansan sobre la espalda de chinos que trabajan hasta 60 horas semanales a 45 céntimos de euro. Para más inri, hasta que no se aprobó, hace tan solo 4 años, la Ley de la Seguridad Social, vivieron y trabajaron a la intemperie, despojados de la cobertura médica, educación y alojamiento gratuitos del período Mao.

Los resultados son los que son y siempre tienen un fundamento. La Historia va pasando páginas, compuestas de pequeñas vidas sin poder que, al igual que las abejas obreras en el panal aseguran cómodos aposentos a las reinas, permiten un gran bienestar a los reyes de las manufacturas y de las finanzas.