diumenge, 5 de febrer del 2017

Quedar embarazada - Quedar embarassada

                                                Quedar embarassada

Veient la pel·lícula Loving, excel·lent, de sobte em va caure la bena dels ulls. La bena mental, vull dir, i em sap greu no haver-ho constatat abans. Va ser al principi del film. Una dona li diu al seu amant, amb molta cura, amb molt de temor, amb expressió de culpabilitat: “estic embarassada”. Es produeix una pausa llarga. Expectant ella, cavil·lós ell. Fins que l’home, al·leluia!... diu que bé, que magnífic, que hi està conforme.
La timidesa de la dona, la seva assumpció de culpabilitat per dur al ventre un possible destorb, de sobte amb va revoltar. Era una escena centenars de vegades repetida a les històries cinematogràfiques, i sens dubte a les històries reals. Les dones queden prenyades quan no toca i sembla que sigui per art de màgia, com si no hi hagués un esperma que provoqués la situació. Crec que ja va sent hora de que el discurs sigui un altre. El d’ella encarada a ell tot dient: “m’has deixat embarassada”. Perquè això és el que ha succeït, oi? I si algú ha de fer cara de culpable a la pantalla que sigui l’home, el fecundador. Ja n’hi ha prou de tergiversar els termes, a la ficció i a la realitat. L’alliberament femení comença al cervell i continua amb el comportament. Si primer no s’hi veu clar, es impossible sortir de la foscor.

Quedar embarazada

Viendo la película Loving, excelente, de repente me cayó la venda de los ojos. La venda mental, quiero decir, y me sabe mal no haberlo constatado con anterioridad. Ocurrió al principio del filme. Una mujer le dice a su amante, con sumo miramiento, con sumo temor, con expresión de culpabilidad: “estoy embarazada”. Se produce una pausa larga. Expectante ella, caviloso él. Hasta que el hombre, ¡aleluya!... dice que bien, que magnífico, que está conforme.

La timidez de la mujer, su asunción de culpabilidad por llevar en el vientre un posible estorbo, de repente me sublevó. Era una escena centenares de veces repetida en las historias cinematográficas, y sin duda en las historias reales. Las mujeres quedan embarazadas cuando no toca y parece que sea por arte de magia, como si no existiera un esperma que provocara la situación. Creo que ya va siendo hora de que el discurso sea otro. El de ella encarada a él diciendo: “me has dejado embarazada”. Porque eso es lo que ha sucedido, ¿no es cierto? Y si alguien ha de tener cara de culpable en la pantalla que sea el hombre, el fecundador. Ya basta de tergiversar los términos, en la ficción y en la realidad. La liberación femenina comienza en el cerebro y continúa con el comportamiento. Si primero no se ve claro, es imposible salir de la oscuridad.