divendres, 10 de març del 2017

Mentiras en los tribunales de justicia - Mentides als tribunals de justícia

                   Mentides als tribunals de justícia

Ja em va explicar una amiga meva advocada que als tribunals de justícia els únics que estan obligats a dir la veritat, i en cas contrari cometrien delicte de perjuri, són els testimonis. En canvi, els acusats poden mentir a cor que vols sense perjudici per a ells. Ignorant de mi, em vaig quedar bocabadada. Ingènua de mi, confiada en que només la veritat podia formar part de la justícia.
Una vegada sabut del sistema judicial vigent, per poc que una persona rumiï treu la conclusió de que les paraules de qualsevol acusat no tenen solvència. Menteix o diu la veritat? Qui pot saber-ho? El fiscal, el jutge? La policia? Si d’antuvi ja els fets estan comprovats, no cal fer el judici; si no, de què serveix preguntar als acusats si tant poden dir la veritat com no?
Tot plegat té a veure amb l’actual judici sobre el Cas Palau. Si Millet, Montull, la seva filla i Osàcar declaren coses que es contradiuen, que poden ser certes o falses, a qui hem de creure nosaltres, senzills mortals? Si a més a més es parla d’una barata amb la fiscalia per tal d’obtenir una rebaixa en les penes segons es diguin o no es diguin unes determinades coses, on rau la justícia? Cega, se la qualificada des d’antic. Fal·laç també?
D’on prové aquesta Justícia nostra? Del dret romà, del codi napoleònic? De ser així, potser que es faci neteja. Mirem endavant i tirem per un altre camí, pel d’una justícia autèntica.


Mentiras en los tribunales de justicia

Ya me explicó una amiga mía abogada que en los tribunales de justicia los únicos que están obligados a decir la verdad, y en caso contrario cometerían delito de perjurio, son los testigos. En cambio, los acusados pueden mentir cuanto deseen sin perjuicio para ellos. Ignorante de mí, me quedé boquiabierta. Ingenua de mí, confiada en que sólo la verdad podía formar parte de la justicia.
Una vez sabido del sistema judicial vigente, por poco que una persona piense llega a la conclusión de que las palabras de cualquier acusado carecen de solvencia. ¿Miente o dice la verdad? ¿Quién puede saberlo? ¿El fiscal, el juez? ¿La policía? Si de entrada los hechos ya están comprobados, no es necesario el juicio; si no, ¿de qué sirve preguntar a los acusados si tanto pueden decir la verdad cómo no?
Esto viene a cuento del actual juicio sobre el Cas Palau. ¿Si Millet, Montull, su hija y Osàcar declaran cosas que se contradicen, que pueden ser ciertas o falsas, a quien tenemos que creer nosotros, sencillos mortales? ¿Si además se habla de un cambalache con la fiscalía a fin de obtener una rebaja en las penas según se digan o no se digan unas determinadas cosas, donde radica la justicia? Ciega, se la calificada desde antiguo. ¿Falaz también?
¿De dónde proviene esta Justicia nuestra? ¿Del derecho romano, del código napoleónico? De ser así, mejor hacer limpieza. Miremos hacia delante y tiremos por otro camino, por el de una justicia auténtica.