Èdip i els déus
Al teatre Romea de Barcelona es representa l’Èdip de Sòfocles. És bo que es
faci reviure els clàssics, perquè no els oblidem, perquè els recuperem d’un prestatge
de la nostra llibreria o els llegim per primera vegada. S’assisteix a l’excel·lent
funció, s’aplaudeix els intèrprets, i es treuen conclusions del salvatge
argument.
Laios i Iocasta, marit i muller reis
de Tebes, no van fer bé de consultar l’oracle de Delfos, al temple d’Apol·lo, atès
que els va predir una cosa terrible. El fill que tindrien seria l’assassí del seu pare i l’espòs de la seva mare.
Horroritzats, així que el nadó arriba al món, encarreguen a un servent que el
mati, tot gosant enfrontar-se a la predestinació d’Apol·lo. Ingenus!... Com si fos
possible modificar un designi suprem!...
Com és lògic, Apol·lo se sortirà amb la seva fent que el
criat que havia de matar la criatura no obeeixi sinó que li servi la vida, succeint
que l’anomenat Èdip acabi essent afillat pel rei de Corint. I donat que els
camins dels deus son inescrutables però precisos a l’hora d’executar-se llurs
propòsits, el jove Èdip reprodueix el vici familiar d’adreçar-se a l’inefable
oracle de Delfos, el qual, sense contradir-se ni un pel, li pronostica que serà
botxí del seu pare i marit de la seva mare.
Per què preguntes, Èdip, si després vols tòrcer la voluntat divina!?... Tan
horroritzat com els seus autèntics pare i mare en el seu dia, fuig de Corint. I
just en aquesta escapada es compleix la primera part de l’anunciada tragèdia,
quan pel camí es baralla amb un vell desconegut, precisament Laios, i el mata.
L’horitzó s’eixampla vers Tebes, on es casarà amb la reina vídua.
Uns quants anys de pau, quatre fills, que no són pocs, i de sobte una pesta
terrible devasta la ciutat. Morts, collites malmeses, misèria. Què calia fer?
Doncs, com sempre, tornar a Delfos, i aquesta vegada sentir que Apol·lo clama
que la pesta no s’acabarà fins que l’assassí de Laios no sigui descobert i castigat.
Èdip culminarà la seva dissort lliurant-se a cercar el criminal fins a
descobrir que és ell mateix.
A Iocasta, aterrida tant pel crim com per l’incest, no li queda altra sortida
que el suïcidi. Èdip, tant o més esfereït, es treu els ulls per tal de no veure
els seus crims. Intenció fallida, evidentment, perquè la visió està al seu cap
i la seva consciència, no pas a les seves pupil·les. Tanmateix, el que compta
es l’ensenyança que s’extreu de tot plegat. Les supersticions són nefastes. Atemptar
contra els déus és molt perillós. Tant com creure en ells.
Edipo y
los dioses
En el teatro Romea de
Barcelona se representa el Edipo de Sófocles. Es bueno que se haga revivir
a los clásicos, para que no los olvidemos, para que los recuperemos de un
estante de nuestra librería o los leamos por primera vez. Se asiste a la excelente función,
se aplaude a los intérpretes, y se sacan conclusiones del salvaje argumento.
Layo e Yocasta, marido y mujer
reyes de Tebas, erraron al consultar el oráculo de Delfos, en el templo de
Apolo, dado que les predijo una cosa terrible. El hijo que tendrían sería el
asesino de su padre y el esposo de su madre. Horrorizados, en cuanto el
bebé llega al mundo, encargan a un sirviente que lo mate, osando enfrentarse a
la predestinación de Apolo. ¡Ingenuos!... ¡Como si fuera posible modificar un
designio supremo!...
Como es lógico, Apolo se saldrá
con la suya haciendo que el criado que tenía que matar al niño no obedezca sino
que le preserve la vida, sucediendo que el llamado Edipo acabe siendo
ahijado por el rey de Corinto. Y dado que los caminos de los dioses son
inescrutables pero precisos a la hora de realizarse sus propósitos, el joven
Edipo reproduce el vicio familiar de dirigirse al inefable oráculo de
Delfos, el cual, sin contradecirse ni un ápice, le pronostica que será verdugo
de su padre y marido de su madre.
¿Por qué preguntas, Edipo, si
después quieres torcer la voluntad divina!?... Tan horrorizado como sus
auténticos padre y madre en su día, huye de Corinto. Y justo en esta escapada
se cumple la primera parte de la anunciada tragedia, cuando por el camino se pelea
con un viejo desconocido, precisamente Layo, y lo mata. El horizonte se
ensancha hacia Tebas, donde se casará con la reina viuda.
Unos cuántos años de paz, cuatro
hijos, que no son pocos, y de pronto una peste terrible devasta la ciudad.
Muertos, cosechas arruinadas, miseria. ¿Qué era necesario hacer? Pues, como
siempre, volver a Delfos, y esta vez oír cómo Apolo clama que la
peste no se acabará hasta que el asesino de Layo sea descubierto y
castigado. Edipo culminará su desdicha entregándose a buscar al criminal
hasta descubrir que es él mismo.
A Yocasta, aterrada tanto por el
crimen como por el incesto, no le queda otra salida que el suicidio.
Edipo, tanto o más aterrado, se saca los ojos a fin de no ver sus crímenes.
Intención fallida, evidentemente, ya que la visión está en su cabeza y su
conciencia, no en sus pupilas. Sin embargo, lo que cuenta es la enseñanza que
se extrae de todo ello. Las supersticiones son nefastas. Atentar contra los dioses
es muy peligroso. Tanto como creer en ellos.
Entrades
