divendres, 22 de maig del 2020

La jactancia del adolescente ignorante - La jactància de l’adolescent ignorant


             La jactància de l’adolescent ignorant

No diré el nom de l’emissora de ràdio, ni el títol del programa, em limitaré a assenyalar que es tractava d’un espai dedicat als adolescents. El presentador conversava per telèfon amb una noia i dos nois confinats als seus domicilis. Es tractava de parlar sobre el que des de la seva clausura els havia interessat, els havia cridat l’atenció. La primera en participar va ser la noia, la qual va comentar el reportatge que havia llegit en un diari relatiu a una qüestió que va compartir amb els radiooients.
El que em va desconcertar va ser la segona intervenció, per part d’un dels nois. Gairebé textualment va dir, “bé, a mi, llegir no em va, ni tampoc no escolto notícies, el que puc dir és que aprofito per dormir molt”. I va riure plenament satisfet de si mateix. L’aquiescència del conductor del programa es va fer patent per mitjà de les ones hertzianes. La meva contrarietat no va advertir-la ningú fins al moment en què la faig pública en aquest bloc.
Donar veu a l’estupidesa pot formar part de la voluntat de propiciar la llibertat d’expressió, però assentir amb complaença a la niciesa no fa sinó fomentar-la. “I a mi què m’importa si aprofites el confinament per dormir!”, vaig replicar al noi en el meu interior. Alhora que desaprovava que el periodista radiofònic no li advertís, educadament i instructivament, “perdona, però això no interessa als nostres oients, en realitat, no li interessa a ningú”.

          La jactancia del adolescente ignorante

No diré el nombre de la emisora de radio, ni el título del programa, me limitaré a señalar que se trataba de un espacio dedicado a los adolescentes. El presentador conversaba por teléfono con una chica y dos chicos confinados en sus domicilios. Se trataba de hablar sobre lo que desde su encierro les había interesado, les había llamado la atención. La primera en participar fue la chica, la cual comentó el reportaje que había leído en un periódico relativo a una cuestión que compartió con los radioyentes.
Lo que me desconcertó fue la segunda intervención, por parte de uno de los chicos. Casi textualmente dijo, “bueno, a mí, leer no me va, ni tampoco escucho noticias, lo que puedo decir es que aprovecho para dormir mucho”. Y se rio plenamente satisfecho de sí mismo. La aquiescencia del conductor del programa se hizo patente a través de las ondas hertzianas. Mi contrariedad no la advirtió nadie hasta el momento en que la hago pública en este bloc.
Dar voz a la estupidez puede formar parte de la voluntad de propiciar la libertad de expresión, pero asentir con complacencia a la necedad no hace sino fomentarla. “¡Y a mí qué me importa si aprovechas el confinamiento para dormir!”, repliqué al chico en mi interior. A la vez que desaprobaba que el periodista radiofónico no le advirtiera, educada e instructivamente, “perdona, pero eso no interesa a nuestros oyentes, en realidad, no le interesa a nadie”.