Cuando los helicópteros vuelan sobre nosotros - Quan els helicòpters volen damunt nostre

 

                       Quan els helicòpters volen damunt nostre 

Sempre que sento, i a vegades veig, un helicòpter que passa pel cel de Barcelona, que és on visc, em dic que és una sort que no sigui un avió de guerra. No és igual el soroll dels diversos aeroplans, no transmeten el mateix. El retruny dels avions militars anuncia malaurança, qualla amb bombes i mortaldat. El d’un helicòpter en temps de pau és molt diferent, però en aquests moments em porta a pensar en l’espant dels ucraïnesos quan les sirenes els avisen de bombardeig. Penso en la destrucció, els morts i ferits que deixen al seu pas.

Recordo que vaig experimentar la mateixa sensació i el mateix sentiment quan va esclatar la guerra dels Balcans. Tan a prop nostre, també inesperada, podent ser que els avions de passatgers que creuaven i sonaven al nostre cel haguessin estat  bombarders.

Tot plegat aplicable sempre a cadascuna de les guerres. L’empatia, no obstant, creix en relació a la proximitat. La gent pacifica no volem que hi hagi guerres enlloc, ens dol el patiment a l’Àsia, a l’Àfrica i a qualsevol altra banda, però quan el sofriment està tan a prop com ara el d’Ucraïna, l’empatia augmenta, perquè és fàcil imaginar que podríem ser un d’ells i elles, és fàcil posar-se a la seva pell. 

         Cuando los helicópteros vuelan sobre nosotros 

Siempre que oigo, y a veces veo, un helicóptero que atraviesa el cielo de Barcelona, que es donde resido, me digo que es una suerte que no sea un avión de guerra. No es igual el ruido de los varios aeroplanos, no transmiten lo mismo. El retumbar de los aviones militares anuncia desventura, cuaja en bombas y mortandad. El de un helicóptero en tiempo de paz es muy distinto, pero en estos momentos me conduce a pensar en el pánico de los ucranianos cuando las sirenas los avisan de bombardeo. Pienso en la destrucción, los muertos y heridos que dejan a su paso.

Recuerdo que experimenté la misma sensación y el mismo sentimiento cuando estalló la guerra de los Balcanes. Tan cerca de nosotros, también inesperada, pudiendo ser que los aviones de pasajeros que cruzaban y sonaban en nuestro cielo hubieran sido bombarderos.

Todo ello aplicable siempre a cada una de las guerras. La empatía, no obstante, crece en relación a la proximidad. La gente pacífica no queremos que haya guerras en ningún sitio, nos duele el sufrimiento en Asia, en África y en cualquier otro lado, pero cuando la angustia está tan cerca como la de Ucrania, la empatía aumenta, porque es fácil imaginar que podríamos ser uno de ellos y ellas, es fácil ponerse en su piel.