dimecres, 4 de febrer del 2015

Ull per ull

L’adveniment del segle XXI no sols no ha comportant una millora en el trajecte de la Humanitat sinó que l’ha empitjorat. Guerres a dojo i progressivament cruels, amb la societat civil esdevenint l’autèntica carn de canó. A Ucraïna, a l’Àfrica, a l’Orient Mitjà. Morts, misèria, fam, i un Estat Islàmic que exhibeix l’execució d’ostatges i fins hi tot arriba a cremar-ne un de viu en viu, un desgraciat pilot jordà. Com a l’Edat Mitjana, com si no hagués transcorregut el temps des de que a l’entorn cristià es cremaven les dites bruixes.
La resposta a la atrocitat que el govern de Jordània ha donat també ha estat atroç. Una dona i un home executats com a venjança, sense que hagués estat previst de fer-ho. I encara bo que no els han cremat per tal que “l’ull per ull” fos més exacte.
Absolut menyspreu dels capitosts de totes bandes vers la vida dels altres, la dels subordinats, manats, entabanats, moguts pels que manegen els fils. I ara una nova escalada, amb la previsió de que a més de drons i altre armament s’enviïn soldats sobre el terreny a Iraq, Síria i allà on des de dalt es cregui convenient. I a veure quina resposta es rep, quin volum assoleixen les víctimes civils.
El dia 11 de setembre de 2001 va ser una jornada tràgica als EUA, i va resultar nefasta també per a la resta del món. La resposta donada va ser tan poc intel•ligent que va obrir una capsa de pandora que potser a alguns els hi va bé però que per a la resta d’habitants de la Terra representa una espasa de Dàmocles cada vegada més amenaçadora.


Ojo por ojo

  El advenimiento del siglo XXI no solamente no ha comportando una mejora en el trayecto de la Humanidad sino que lo ha empeorado. Guerras a destajo y progresivamente crueles, con la sociedad civil convertida en la auténtica carne de cañón. En Ucrania, en África, en Oriente Medio. Muertos, miseria, hambre, y un Estado Islámico que exhibe la ejecución de rehenes e incluso llega a quemar vivo a un desgraciado piloto jordano. Como en la Edad Media, como si no hubiera transcurrido el tiempo desde que en el entorno cristiano se quemaban las llamadas brujas.
  La respuesta a la atrocidad que el gobierno de Jordania ha dado también ha sido atroz. Una mujer y un hombre ejecutados como venganza, sin que hubiera estado previsto hacerlo. Y menos mal que no los han quemado vivos a fin de que “el ojo por ojo” fuera más exacto.
 Absoluto menosprecio de los cabecillas de todos lados hacia la vida de los otros, la de los subordinados, mandados, engatusados, movidos por los que manejan los hilos. Y ahora una nueva escalada, con la previsión de que además de drones y otro armamento se envíen soldados sobre el terreno en Iraq, Siria y allí donde desde arriba se crea conveniente. Y a ver qué repuesta se recibe, qué volumen alcanzan las víctimas civiles.
  El día 11 de septiembre del 2001 fue una jornada trágica en EE.UU., y resultó nefasta también para el resto del mundo. La respuesta dada fue tan poco inteligente que abrió una caja de pandora que quizás a algunos les va bien pero que para el resto de habitantes de la Tierra representa una espada de Damocles cada vez más amenazadora.


divendres, 23 de gener del 2015

De Simone Weil a Davos

Militant d’esquerres, participant en el moviment obrer i professora de Filosofia, Simone Weil va néixer a París l’any 1909 i va morir prop de Londres a l’edat de 34 anys. Mort prematura per tuberculosi després que abandonés la docència per treballar en diverses fàbriques, baixés a la mina i es negués a menjar més que no pas els francesos que es trobaven a la zona ocupada.
L’any 1928 va escriure: Hi ha una classe de persones que tenen a les seves mans totes les riqueses que la humanitat ha creat, ja siguin objectes fabricats o coneixements. Quina és la situació del poble en tot això? La participació en les riqueses i la ciència que li deixa la classe dirigent consisteix en fer-les productives mitjançant el seu treball. L’elit forma un grup superior al qual pertany d’una manera natural el poder.
Gairebé cent anys després, quan a Davos es reuneixen els líders financers i industrials, l’1% de la població mundial és tan ric com el 99% restant. La filòsofa, pensadora, compromesa i coherent fins a morir, potser mai no va arribar a pensar que el poder d’uns pocs sobre els altres esdevingués tan aclaparador.


De Simone Weil a Davos

Militante de izquierdas, participante en el movimiento obrero y profesora de Filosofía, Simone Weil nació en París el año 1909 y murió cerca de Londres a la edad de 34 años. Muerte prematura por tuberculosis después que abandonara la docencia parar trabajar en diversas fábricas, bajara a la mina y se negara a comer más de lo que podían hacerlo los franceses que se encontraban en la zona ocupada.
En el año 1928 escribió: Hay una clase de personas que tienen en sus manos todas las riquezas que la humanidad ha creado, ya sean objetos fabricados o conocimientos. ¿Cuál es la situación del pueblo en todo esto? La participación en las riquezas y la ciencia que le deja la clase dirigente consiste en hacerlas productivas mediante su trabajo. La elite forma un grupo superior al cual pertenece de una manera natural el poder.
Casi cien años después, cuando en Davos se reúnen los líderes financieros e industriales, el 1%  de la población mundial es tan rico como el 99% restante. La filósofa, pensadora, comprometida y coherente hasta morir, quizá nunca llegó a pensar que el poder de unos pocos sobre los demás resultaría tan colosal.


divendres, 16 de gener del 2015



                                                              El robot como a rival

Robots humanoides capaços de comunicar-se con a ésser humans seran introduïts a les oficines d’un important banc del Japó. Als actuals treballadors de l’entitat financera la primavera no sols els hi durà flors sinó competidors. Nao, que aquest és el nom atorgat a l’androide, atendrà els clients i es comunicarà amb ells utilitzant fins a 19 idiomes diferents. A la firma bancària li costarà 6.800 euros per robot un sola vegada, havent d’afegir-hi només els insignificants costos de carregar les bateries. Negoci rodó. L’humanoide substituirà, com a mínim, l’encarregat de la informació. Al  taulell instal·lat sota la lletra I ja no s’hi trobarà una persona sinó un ninot artificialment intel·ligent.
Per la seva part, Nestlé ha col·locat robots a les seves botigues del Japó, tenint  previst d’estendre el seu ús per tot el món. Quants llocs de feina s’han destruït o es destruiran? Quants se’n han creat a la companyia que fabrica els robots? Si únicament es tracta  d’aritmètica, valgui l’operació. Si furguem més, podem especular sobre quan succeirà que siguin els propis robots els que fabriquin els seus iguals. Podem preguntar-nos si els androides despertaran en els abocats a l’atur el mateix ressentiment que alguns senten vers el immigrants pobres que treballen per quatre xavos. Podem reflexionar sobre la dada de que cada robot substitueix, per terme mig, tres treballadors humans pel mateix treball i calcular com de diferent seria si els beneficis es repartissin entre l’empresa i els assalariats. Menys hores de feina, augment de sou i tot així, suficients guanys empresarials. La imatge ideal dels robots era la de millorar la vida del humans, la de tots els humans.


                                                                       El robot como rival

Robots humanoides capaces de comunicarse con seres humanos serán introducidos en las oficinas de un importante banco del Japón. A los actuales empleados de la entidad financiera la primavera no solo les traerá flores sino competidores. Nao, que tal es el nombre otorgado al androide, atenderá a los clientes y se comunicará con ellos utilizando hasta 19 idiomas distintos. A la firma bancaria le costará 6.800 euros por robot una sola vez, debiendo añadir tan solo los insignificantes gastos de cargar las baterías. Negocio redondo. El humanoide sustituirá, como mínimo, al encargado de la información. En el mostrador instalado bajo la letra I ya no se hallará una persona sino un muñeco artificialmente inteligente.
Por su parte, Nestlé ha colocado robots en sus tiendas de Japón, teniendo previsto extender su uso por todo el orbe. ¿Cuántos puestos de trabajo se han destruido o destruirán? ¿Cuántos se han creado en la compañía que fabrica los robots? Si únicamente se trata  de aritmética, valga la operación. Si hurgamos más, podemos especular sobre cuándo ocurrirá que sean los propios robots los que fabriquen a sus iguales. Podemos preguntarnos si los androides despertarán en los echados al paro el mismo resentimiento que algunos sienten contra los emigrantes pobres que trabajan por cuatro chavos. Podemos reflexionar sobre el dato de que cada robot sustituye por término medio a tres trabajadores humanos para el mismo trabajo y calcular cuán distinto sería si los beneficios se repartieran entre la empresa y los empleados. Menos horas de trabajo, aumento de sueldo y aún así, suficientes ganancias empresariales. La imagen ideal de los robots era la de mejorar la vida de los humanos, la de todos los humanos.

divendres, 9 de gener del 2015




                              
  Dempeus o de genolls
               
El malaurat director del setmanari Charlie Hebdo, Stéphane Charbonnier, mort per assassinat terrorista, havia dit que preferia morir dempeus que viure de genolls. No és una declaració original, tot i que sí valuosa. Als anys 60 del segle passat, els seguidors del Che Guevara, ferit i executat a la Bolívia d’aquella època,  li van atribuir la proclama abastament. I encara molt abans, a la guerra civil espanyola, Dolores Ibárruri, dita La Pasionaria, la va pronunciar com un desafiament. Amb tot, no deixa de resultar anecdòtic que el règim franquista, ja triomfador, difongués la frase de l’enemiga comunista imputant-li una intenció ben diferent. No s’agenollaria per valenta sinó per atea.
Els morts i ferits del Charlie Hebdo ho han estat en nom d’un deu i el seu profeta. Si no hi haguessin religions no existirien fonamentalistes. N’hi va haver de catòlics practicant la Inquisició, quelcom que sortosament ha estat superat. Actualment els fonamentalistes es fan palesos quan hindús i musulmans encara s’enfronten en una frontera creada per tal de separar-los, i sobre tot, se’n fan quan maten tot lloant  Alà o Mahoma.  
¿L’ésser humà necessita de la religió irremeiablement? El sociòleg Émile Durkheim ens diu a Les formes elementals de la vida religiosa que “els primers sistemes de representacions que l’home s’ha fet del món i de si mateix són d’origen religiós”. I entre les formes més elementals hi havia el fervor vers els avantpassats, que sovint se’ls apareixien en somnis, o vers tòtems molt diversos. Difícil esdevenia barallar-se quan hi havia tantes formes per escollir i adorar. Fins que algunes tribus van concebre un deu únic, suprem respecte de la resta d’entitats religioses. I d’aleshores fins aquí.
Per què no venerar per sobre de tot la vida de totes les persones amb qui compartim el món?

De pie o de rodillas
               
El infortunado director del semanario Charlie Hebdo, Stéphane Charbonnier, muerto por asesinato terrorista, había dicho que prefería morir de pie que vivir de rodillas. No es una declaración original, aunque que sí valiosa. En los años 60 del siglo pasado, los seguidores de Che Guevara, herido y ejecutado en la Bolivia de aquella época, le atribuyeron tal proclama profusamente. Y aún mucho antes, en la guerra civil española, Dolores Ibárruri, llamada La Pasionaria, la pronunció como un desafío. Empero, no deja de resultar anecdótico que el régimen franquista, ya triunfador, difundiera la frase de la enemiga comunista imputándole una intención muy diferente. No se arrodillaría per valiente sino por atea.
Los muertos y heridos del Charlie Hebdo lo han sido en nombre de un dios y su profeta. Si no hubiera religiones no existirían fundamentalistas. Los hubo católicos practicando la Inquisición, algo que por fortuna ha sido superado. Actualmente los fundamentalistas se evidencian cuando hindús y musulmanes todavía se enfrentan en una frontera creada para separarlos, y también se evidencian, sobre todo, cuando matan alabando a Alá o Mahoma. 
¿El ser humano necesita de la religión irremediablemente? El sociólogo Émile Durkheim nos dice en Las formas elementales de la vida religiosa que “los primeros sistemas de representaciones que el hombre se ha hecho del mundo y de sí mismo son de origen religioso”. Y entre las formas más elementales había el fervor hacia los antepasados, que a menudo se les aparecían en sueños, o hacia tótems muy diversos. Difícil resultaba pelearse cuando había tantas formas para elegir y adorar. Hasta que algunas tribus concibieron un dios único, supremo respecto del resto de entidades religiosas. Y desde entonces hasta aquí.
¿Per qué no venerar por encima de todo la vida de todas las personas con quienes compartimos el mundo?





diumenge, 28 de desembre del 2014



                                                    Fam, mòbils, incongruència

                Vet aquí dues notícies consecutives. A Girona han observat que hi ha alumnes de secundària que passen gana. Ja no dinen a l’escola perquè fan jornada intensiva i a casa no tenen suficient menjar.  L’ajuntament hi ha pres part i els pagarà el dinar a la cafeteria del centre. Sense pausa, s’anuncia que la Conselleria d’Ensenyament vol que el telèfon mòbil formi part del currículum. Es veu que donen per segur que tots escolars en disposen. Els que tenen fam no poden comprar prou aliments però si que poden comprar mòbils. Sembla que a Ensenyament viuen a la seva bombolla i no s’assabenten de què passa més enllà. ¿O potser és que pensen regalar mòbils als que no en tinguin? No sabíem pas que als nous pressupostos hi sobressin diners. I encara un altre detall important. ¿Tots els pares i mares volen que els seus fills encara petits tinguin mòbil?
                En resum, ni tots els que volen poden ni es pot obligar als que no ho volen. Tan senzill i necessari com no ésser incongruents.

                                                  Hambre, móviles, incongruencia

                He aquí dos noticias consecutivas. En Girona se ha observado que hay alumnos de secundaria que pasan hambre. Ya no comen en la escuela porque hacen jornada intensiva y en su casa no tienen bastante comida. El ayuntamiento se ha implicado y les pagará el almuerzo en la cafetería del centro. Sin pausa, se anuncia que la Conselleria d’Ensenyament quiere que el teléfono móvil forme parte del currículum. Por lo visto dan por sentado que todos los escolares los poseen. Quienes están hambrientos no pueden comprar suficientes alimentos pero sí que pueden comprar móviles. Tal parece que en Ensenyament viven en su burbuja y no se enteran de lo que pasa más allá. ¿O tal vez es que piensan regalar móviles a los que no tengan? Ignorábamos que en los nuevos presupuestos sobrara dinero. Y aún otro detalle importante. ¿Todos los padres y madres quieren que sus hijos todavía pequeños tengan móvil?
                En resumen, ni todos los que quieren pueden ni se puede obligar a los que no quieren. Tan sencillo y necesario como no ser incongruente.

divendres, 12 de desembre del 2014




La tortura als Estats Units

                La primera potència mundial ha retrocedit a l’Edat Mitjana amb la pràctica de la tortura. Era una cosa sabuda des del 2006, quan el Senat, a petició del president George W. Bush, va autoritzar les “proves acusatòries obtingudes per coacció”, tot i això, fins al moment no s’ha fet públic un informe que converteix en explícit l’implícit. El sobtat escàndol de l’Administració, amb Barack Obama al capdavant, ha esclatat tan sonora com hipòcritament, i sense possibilitat de retrocedir en el mal causat.
                Fa 8 anys es va legalitzar que les detencions fossin indefinides, com en el cas de Guantánamo; que els presoners no tinguessin dret al habeas corpus (instituït a Anglaterra el 1679 i que permet a un detingut apel·lar a un tribunal ordinari perquè examini la legalitat de l’arrest); que fos el President qui decidís quins mètodes eren tortura i quins no. Tot això embolcallat amb una ordre definitiva: que els procediments es mantinguessin en secret.
No repetirem aquí els horrors perpetrats, ja àmpliament transcrits a la premsa. Del que es tracta és de deixar constància de dos punts rellevants. Primer, des del 2006 era sabut que la tortura s’havia legalitzat, convertint en obvi allò de,”tal faràs tal trobaràs”. Segon, el govern dels Estats Units no acusarà els torturadors, i encara menys al primer responsable de la via lliure a la tortura, el president Bush. En expressió del The New York Times aquell mateix any 2006, es queia en “un dels moments més baixos de la democràcia dels Estats Units”.

La tortura en Estados Unidos

                La primera potencia mundial ha retrocedido a la Edad Media en la práctica de la tortura. Era algo sabido desde 2006, cuando el Senado, a petición del presidente George W. Bush, autorizó las “pruebas acusatorias obtenidas por coacción”, sin embargo, hasta el momento no se ha hecho público un informe que convierte en explícito lo implícito. El súbito escándalo de la Administración, con Barack Obama al frente, ha estallado tan sonora como hipócritamente, y sin posibilidad de retroceder en el daño causado.
                Hace 8 años se legalizó que las detenciones fueran indefinidas, como en el caso de Guantánamo; que los prisioneros no tuvieran derecho al habeas corpus (instituido en Inglaterra en 1679 y que permite a un detenido apelar a un tribunal ordinario para que examine la legalidad del arresto); que fuera el Presidente quien decidiera qué métodos eran tortura y cuáles no. Todo ello envuelto con una orden definitiva: que los procedimientos se mantuvieran en secreto.
                No vamos a repetir aquí los horrores perpetrados, ya ampliamente transcritos en la prensa. Se trata de dejar constancia de dos puntos relevantes. Primero, desde 2006 era sabido que la tortura se había legalizado, convirtiendo en obvio esto de, ”aquellos polvos trajeron estos lodos”. Segundo, el gobierno de los Estados Unidos no acusará a los torturadores, i aún menos al primer responsable de la vía libre a la tortura, el presidente Bush. En expresión del The New York Times aquel mismo año 2006, se caía en “uno de los momentos más bajos de la democracia de los Estados Unidos”.