dissabte, 26 de novembre del 2016

Black Friday y compañía - Black Friday i companyia

                                Black Friday i companyia

Estem menjant Black Friday per esmorzar, dinar i sopar a la publicitat, a tots els mitjans de comunicació i, con és natural, a tots els comerços, molts, que s’hi han adherit. És la gran festa del consum, però no pas l’única importada. Hi ha altres invents, també forans, que empenyen a gastar diners. Des del dia de Sant Valentí (amb un èxit relatiu a Catalunya perquè el Sant Jordi li fa ombra), fins a les disfresses del Halloween. I aviat (què us hi jugueu?), seurem a taula per cruspir-nos el gall dindi del Dia d’Acció de Gràcies. No sabrem ben bé de quines Gràcies, atès que els Pilgrim Fathers del segle XVII ens importen un rave, però als comerciants d’aviram i als restaurants els hi anirà de perles. De fet, potser serà una innovació plausible. La qüestió, no obstant, és preguntar-se per què cal empènyer tant la gent a comprar. També seria interessant esbrinar per què tantes persones cedeixen a l’empenta, però això ja són figues d’un altre paner. El cas és que, sense consum no hi ha capitalisme.
Un professor de Sociologia nord-americà, Erik Olin Wright, rara avis marxista a l'imperi del neoliberalisme, diu en un dels seus preats  llibres que “si una gran quantitat de gent en una societat capitalista pogués resistir-se a la cultura consumista i optar per una senzillesa voluntària provocaria una crisi econòmica molt greu”. Doncs això, que hi ha una mà invisible que obliga a mantenir el sistema sense que la major part de la societat se n’adoni, tot creient-se molt lliure de fer el que vol.

Black Friday y compañía

Estamos tragando Black Friday en el desayuno, la comida y la cena, en la publicidad, en todos los medios de comunicación y, como es natural, en todos los comercios, muchos, que se han adherido. Es la gran fiesta del consumo, pero no la única importada. Existen otros inventos, también foráneos, que empujan a gastar dinero. Desde el día de San Valentín (con un éxito relativo en Catalunya ya que el Sant Jordi le hace sombra), hasta los disfraces del Halloween. Y pronto (¿quién se juega algo?), nos sentaremos a la mesa para zamparnos el pavo del Día de Acción de Gracias. No sabremos exactamente de qué Gracias, dado que los Pilgrim Fathers del siglo XVII nos importan un rábano, pero a los comerciantes de aves de corral y a los restaurantes les irá de perlas. De hecho, quizás será una innovación plausible. La cuestión, no obstante, reside en preguntarse por qué hay que empujar tanto a la gente a comprar. También sería interesante averiguar por qué tantas personas ceden al empuje, pero eso ya es harina de otro costal. Lo cierto es que, sin consumo no hay capitalismo.
Un profesor de Sociología norteamericano, Erik Olin Wright, rara avis marxista en el imperio del neoliberalismo, dice en uno de sus preciados libros que “si una gran cantidad de gente en una sociedad capitalista pudiera resistirse a la cultura consumista y optar por una sencillez voluntaria provocaría una crisis económica muy grave”. Pues eso, que hay una mano invisible que obliga a mantener el sistema sin que la mayor parte de la sociedad se entere, creyéndose muy libre de hacer lo que le place.

                                                                           

dilluns, 21 de novembre del 2016

De radares y de cocina - De radars i de cuina

                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.
                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Bebé con derecho a devolución - Nadó amb dret a devolució

                                Nadó amb dret a devolució

Encara més estabornida que l’elecció de Trump com a futur president dels USA m’ha deixat la notícia sobre una criatura nascuda a Ucraïna en un ventre de lloguer. De fet, el triomf de Trump només ens ha sobtat a uns quants, no pas als milions de votants que l’han catapultat. En canvi, crec que l’assumpte ucraïnès pot esbalair molta més gent.
El cas és que, una parella espanyola va contractar una gestació subrogada amb una dona ucraïnesa, essent-ne el fruït un nen que es troba en estat de coma degut a una infecció intrauterina. A partir d’aquest moment, l’embolic. La mare subrogada ja no té cap responsabilitat respecte de la criatura així que l’ha parit, i els pares biològics no en volen saber res adduint que la culpable és la dona que va llogar el seu ventre i ha tingut un mal control de la gestació. Naturalment, si vostè compra per correu, per mitjà d’Amazon per exemple, un gerro i després resulta que està esquerdat, té dret a retornar-lo.
Fet i debatut, el pobre nadó roman en un hospital de Kiev sense que ni pare ni mare ni paridora se’n facin càrrec. I encara més, l’agència que va gestionar la transacció reclama la rescissió del contracte i la devolució dels 17.900 euros pagats pels aspirants a pare i mare. En els contractes, formalitat. Si una cosa surt trancada, es rebutja i s’exigeix el retorn dels diners. És clar que els objectes no senten, i els cossos humans, per petits que siguin, tenen sensibilitat.

                                Bebé con derecho a devolución

Todavía más aturdida que la elección de Trump como futuro presidente de los USA me ha dejado la noticia sobre una criatura nacida en Ucrania de un vientre de alquiler. De hecho, el triunfo de Trump sólo nos ha sorprendido en unos cuantos, no a los millones de votantes que lo han catapultado. En cambio, creo que el asunto ucraniano puede trastornar a mucha más gente.
El caso es que una pareja española contrató una gestación subrogada con una mujer ucraniana, siendo el fruto un niño que se encuentra en estado de coma debido a una infección intrauterina. A partir de este momento, el fregado. La madre subrogada ya no tiene ninguna responsabilidad respecto de la criatura en cuanto la ha parido, y los padres biológicos no quieren saber nada aduciendo que la culpable es la mujer que alquiló su vientre y ha tenido un mal control de la gestación. Naturalmente, si usted compra por correo, por medio de Amazon por ejemplo, un jarrón y luego resulta que está agrietado, tiene derecho a devolverlo.
El caso es que, el pobre bebé permanece en un hospital de Kiev sin que ni padre ni madre ni paridora se hagan cargo de él. Y aún hay más, la agencia que gestionó la transacción reclama la rescisión del contrato y la devolución de los 17.900 euros pagados por los aspirantes a padre y madre. En los contratos, formalidad. Si una cosa sale deteriorada, se rechaza y se exige el reembolso del dinero. Claro que los objectos no sienten, y los cuerpos humanos, por pequeños que sean, tienen sensibilidad.



dissabte, 5 de novembre del 2016

Iluminación sinsubstancia - Il·luminació poca solta

                  Il·luminació poca solta

El president de Filipines, Rodrigo Duterte, diu que Déu se li va fer present en un avió amb què tornava del Japó i el va amenaçar de fer caure l’aparell si no deixava de dir renecs. En conseqüència, espantat com va quedar, li va prometre que ja no proferiria insults a l’estil dels “fill de puta” que va dirigir al Papa i al president Obama. L’anècdota és ben sucosa per tots cantons. Per fer creure que l’Altíssim se li va aparèixer, per donar entendre que la resta de passatgers a Déu l’importaven un rave i els hagués estimbat com si res, i pel fet de que un home com Dutarte governi un país.
A Mahatma Gandhi se li atribueixen un munt de reflexions, entre les quals la que diu: “Si hi ha un idiota al poder és perquè els que el van elegir estan ben representats”. Doncs això, ¿qui vota qui?
Ha passat a Filipines, està a punt de passar als Estats Unit. El és cert que, tant si Donald Trump surt guanyador a les molt properes eleccions com si no, només per haver arribat a candidat també cal interrogar-se respecte dels habitants de la primera potència mundial. N’hi ha molts que recolzen un home groller, insultant vers bona part de la població i malpagador d’impostos.
Què Déu ens protegeixi dels poca soltes!... I dels votants que no hi veuen clar.

Iluminación sinsubstancia

El presidente de Filipinas, Rodrigo Duterte, dice que Dios se le hizo presente en un avión en que volvía de Japón y lo amenazó con hacer caer el aparato si no dejaba de decir palabrotas. En consecuencia, asustado como estaba, le prometió que ya no proferiría insultos al estilo de los “hijo de puta” que dirigió al Papa y al presidente Obama. La anécdota es jugosa por todos lados. Por hacer creer que el Altísimo se le apareció, por dar entender que el resto de pasajeros a Dios le importaban un rábano y los hubiera estrellado como si tal cosa, y por el hecho de que un hombre como Dutarte gobierne un país.
A Mahatma Gandhi se le atribuyen un montón de reflexiones, entre las cuales la que dice: “Si hay un idiota en el poder es porque quienes lo eligieron están bien representados”. Pues eso, ¿quién vota a quién?
Ha ocurrido en Filipinas, está a punto de ocurrir en los Estados Unido. Lo cierto es que, tanto si Donald Trump sale ganador en las muy próximas elecciones como si no, sólo por el hecho de haber llegado a candidato también hay que interrogarse respecto de los habitantes de la primera potencia mundial. Son muchos los que respaldan un hombre soez, insultante hacia buena parte de la población y mal pagador de impuestos.

¡Qué Dios nos proteja de los sinsubstancia!... Y de los votantes que no ven con claridad.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

La sociedad no es global - La societat no és global

                        La societat no és global
               
Què se n’ha fet d’aquella bonica nena afganesa d’ulls verds que va fotografiar Steve McCurry l’any 1985 i va ocupar la portada del National Geographic? Ens ho havíem preguntat alguna vegada? No, segurament mai. Flor d’un dia, i només perquè tenia una mirada preciosa.
Però ara ja ho sabem, passats 36 anys, perquè ho han publicat els diaris. És una dona madura que sembla més gran de l’edat que té, vestida amb xador, la cara trista i els ulls apagats. Viu en un camp de refugiats al Pakistan, és mare de tres filles y ha estat detinguda per les autoritats acusada d’haver subornat uns funcionaris per tal d’obtenir documents d’identitat per a ella i la seva família. Dècades vivint com a refugiada y sense papers, pendent d’un judici que li pot comportar l’expulsió del país o fins a catorze anys de presó, el mateix a que s’exposaria el seu marit si no hagués aconseguit fugir.
Després d’engrandir la fama del fotògraf i de la revista anys enrere, a qui li ha interessat la seva història? Ni al retratista, ni als editors, i encara menys als lectors ens ha amoïnat el seu destí. No va ser fins a l’any 2002 que McCurry la va cercar, la va trobar entre d’altres refugiats i va fer un documental explicant la seva situació. Que no va canviar, com acabem de constatar. McCurry demana ara des del diari La Repubblica el seu alliberament. ¿El seu? ¿I la família? Entre tant de drama, la comprovació de que la globalització és mentida. Quan el fotògraf la va retrobar, l’any 2002, ella no sabia que la seva cara havia sortit en una portada i havia sigut admirada per mig món.

La sociedad no es global

¿Por dónde anda aquella linda niña afgana de ojos verdes que fotografió Steve McCurry en 1985 y ocupó la portada del National Geographic? ¿Nos lo hemos preguntado alguna vez? No, seguramente nunca. Flor de un día, y sólo porque tenía una mirada preciosa.
Pero ahora ya lo sabemos, pasados 36 años, porque lo han publicado los diarios. Es una mujer madura que parece mayor de la edad que tiene, vestida con chador, la cara triste y los ojos apagados. Vive en un campo de refugiados en Pakistán, es madre de tres hijas y ha sido detenida por las autoridades acusada de haber sobornado a unos funcionarios a fin de obtener documentos de identidad para ella y su familia. Décadas viviendo como refugiada y sin papeles, pendiente de un juicio que le puede comportar la expulsión del país o hasta catorce años de cárcel, lo mismo a que se expondría su marido si no hubiera conseguido huir.

¿Después de acrecentar la fama del fotógrafo y de la revista años atrás, a quien le ha interesado su historia? Ni al retratista, ni a los editores, y todavía menos a los lectores nos ha preocupado su destino. No fue hasta el año 2002 que McCurry la buscó, la encontró entre otros refugiados y realizó un documental contando su situación. Que no cambió, como acabamos de constatar. McCurry pide ahora desde el diario La Repubblica su liberación. ¿La suya? ¿Y la familia? Entre tanto drama, la comprobación de que la globalización es mentira. Cuando el fotógrafo la reencontró, en el año 2002, ella no sabía que su cara había salido en una portada y había sido admirada por medio mundo.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Proyecto para desesperados - Projecte per a desesperats

                               Projecte per a desesperats

Si estàs desesperat, ets ric i vols morir en un altre planeta, doncs ho tens al teu abast. En primer lloc la desesperació, després el diners, y sobretot las ganes de palmar-la. El multimilionari i emprenedor Elon Musk proposa un viatge en coet cap a Mart a partir del 2024, només cal esperar 8 anys. Es tracta d’estar disposat a finar en l’ intent, o millor desitjar-ho, i a més  a més disposar de 500.000 dòlars. Llavors, a partir de l’esmentada data pots embarcar-te junt amb d’altres desesperats, passar-te entre 80 i 150 dies viatjant, segons la distància a què es trobin Mart i la Terra, per després “amartar”, i a veure què succeeix. Si un anhela desaparèixer, què millor que una aventura com aquesta? Adéu als brètols que ens han amargat la vida al nostre planeta, i res d’un suïcidi i posterior enterrament vulgars, cal ser valents i no preguntar-nos com seria possible sobreviure a Mart, què menjaríem si de sobte ens penedíssim d’haver buscat la mort d’una forma tan recargolada. Ningú no ho sap, això de l’alimentació, ni tan sols Elon Musk, per suposat. Malgrat tot, està projectant una nau amb capacitat per a fins a 100 passatgers. Colonitzar Mart per introduir-hi totes les bogeries, maldats i estupideses de la Terra és un enorme i atractiu repte. Per això no s’entén que el promotor, en Musk, no s’apunti al viatge. Massa risc, s’ha d’estar preparat per morir, al·lega. Sí, s’ha d’estar totalment desesperançat.
                                                                                                                                           
Proyecto para desesperados


Si estás desesperado, eres rico y quieres morir en otro planeta, pues lo tienes a tu alcance. En primer lugar la desesperación, después el dinero, y sobre todo las ganas de palmar-la. El multimillonario y emprendedor Elon Musk propone un viaje en cohete hacia Marte a partir del 2024, únicamente hay que esperar 8 años. Se trata de estar dispuesto a fallecer en el intento, o mejor desearlo, y además disponer de 500.000 dólares. En este caso, a partir de la mencionada fecha puedes embarcarte junto con otros desesperados, pasarte entre 80 y 150 días viajando, según la distancia en que se encuentren Marte y la Tierra, para después “amartizar”, y a ver qué sucede. Si uno anhela desaparecer, ¿qué mejor que una aventura como esta? Adiós a los rufianes que nos han amargado la vida en nuestro planeta, y nada de un suicidio y posterior entierro vulgares, hay que ser valientes y no preguntarnos cómo sería posible sobrevivir en Marte, qué comeríamos si de repente nos arrepintiéramos de haber buscado la muerte de una forma tan rocambolesca. Nadie lo sabe, esto de la alimentación, ni siquiera Elon Musk, por supuesto. A pesar de todo, está proyectando una nave con capacidad para hasta 100 pasajeros. Colonizar Marte para introducir todas las locuras, maldades y estupideces de la Tierra es un enorme y atractivo reto. Por esto no se entiende que el promotor, Musk, no se apunte al viaje. Demasiado riesgo, hay que estar preparado para morir, alega. Sí, hay que estar totalmente desesperanzado.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

                                    Colors per a ignorants

Vet aquí dos assumptes que sembla que no tinguin connexió, però si que en tenen. Fa un any va sortir al carrer el setmanari Ahora, especialitzat en política, economia i cultura, i tot just aquesta setmana ha plegat. “Hem intentat oferir una informació completa que convidés a la reflexió”, ha dit un dels impulsors, però no han tingut èxit. Reflexionar? Quina pesadesa!...
Alhora, la Unió Europea es proposa obligar a que els aliments portin una etiqueta que els distingeixi entre sans o dolents per a la salut. Verda per a uns, vermella per als altres. Aberració absoluta donat que llevat els verinosos, que se suposa no arriben al mercat, la resta són bons o dolents segons la salut de cada persona o depenent de la dosi. Amb tot, el pitjor és que es considera que les persones no són capaces de llegir als embolcalls els ingredients de cada producte i decidir si li convé comprar-lo o no.  
Es veu que sí, que la ignorància generalitzada condueix a que una publicació dedicada a la cultura y la reflexió desaparegui; i condueix a que la gent no miri l’etiquetatge d’allò que compra, i si de cas ho fa, no ho entengui. Potser la UE té raó en el seu propòsit. Quina pena!...

Colores para ignorantes

He ahí dos asuntos que al parece no tienen conexión, pero sí la tienen. Hace un año salió a la calle el semanario Ahora, especializado en política, economía y cultura, y justo esta semana ha cesado. “Hemos intentado ofrecer una información completa que invitara a la reflexión”, ha dicho uno de los impulsores, y no han tenido éxito. ¿Reflexionar? ¡Qué pesadez!...
Al mismo tiempo, la Unión Europea se propone obligar a que los alimentos lleven una etiqueta que los distinga entre sanos o perjudiciales para la salud. Verde para unos, roja para los otros. Aberración absoluta dado que salvo los venenosos, que se supone no llegan al mercado, el resto son buenos o malos según la salud de cada persona o dependiendo de la dosis. No obstante, lo peor es que se considera que las personas no son capaces de leer en los envoltorios los ingredientes de cada producto y decidir si le conviene comprarlo o no. 

Tal vez sí que la ignorancia generalizada conduce a que una publicación dedicada a la cultura y la reflexión desaparezca; y conduce a que la gente no mire el etiquetado de aquello que compra, y si acaso lo hace, no lo entienda. Quizás la UE tiene razón en su propósito. ¡Qué pena!...

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Altruismos - Altruismes

                                               Altruismes

Fa uns dies vaig llegir l’article d’un economista que em va deixar força perplexa. Sostenia que és bo que algunes persones concentrin grans riqueses si són sensibles a les necessitats dels altres. Contradictori sí que n’era, l’escrit, atès que per una banda reconeixia que el progrés general es basa en la justa distribució de la riquesa, i per una altra aplaudia l’acumulació dels multi billonaries altruistes. Ell mateix es feia una pregunta i es donava la resposta: Què es millor, que una persona tingui 45.000 milions de dòlars o que 45.000 persones en tinguin un milió cadascuna? I reconeixia que l’Estat obtindria més ingressos amb la distribució de la riquesa que al contrari, podent d’aquella manera atendre millor las despeses socials. Amb tot, l’economista insistia en la benedicció que representa que les immenses fortunes facin donacions, engeguin fundacions, salvin de malalties uns quants milers de persones, alleugereixin la pobresa uns altres milers.
Altres preguntes i altres respostes serien: com han pogut acumular tanta riquesa? Si no ho haguessin fet, hi hauria tants pobres al món?  Si el coltan necessari per a les noves tecnologies no s’obtingués tan barat gràcies a la explotació del miners, criatures incloses, el valor afegit obtingut als negocis milionaris no seria tant alt. Si la roba que es ven tan bonica y barata no estès confeccionada a baix preu en tallers insalubres, llavors no hi hauria tants pobres a qui consolar després de l’explotació. Es reprodueix allò d’abans, quan el latifundista donava a cada família un pollastre per Nadal, perquè en tastés almenys una vegada a l’any.

Altruismos

Hace unos días leí el artículo de un economista que me dejó bastante perpleja. Sostenía que es bueno que algunas personas concentren grandes riquezas si son sensibles a las necesidades de los demás. Contradictorio sí que era, el escrito, dado que por una parte reconocía que el progreso general se basa en la justa distribución de la riqueza, y por otra aplaudía la acumulación de los multi billonarios altruistas. Él mismo se hacía una pregunta y se daba la respuesta: ¿Qué es mejor, que una persona tenga 45.000 millones de dólares o que 45.000 personas tengan un millón cada una? Y reconocía que el Estado obtendría más ingresos con la distribución de la riqueza que al contrario, pudiendo de aquella manera atender mejor las prestaciones sociales. No obstante, el economista insistía en la bendición que representa que las inmensas fortunas hagan donaciones, pongan en marcha fundaciones, salven de enfermedades a unos cuantos miles de personas, alivien la pobreza de otros miles.

Otras preguntas y otras respuestas serían: ¿cómo han podido acumular tanta riqueza? Si no lo hubieran hecho, ¿habría tantos pobres en el mundo?  Si el coltán necesario para las nuevas tecnologías no se obtuviera tan barato gracias a la explotación de los mineros, niños incluidos, el valor añadido obtenido en los negocios millonarios no sería tan alto. Si la ropa que se vende tan bonita y barata no estuviera confeccionada a bajo precio en talleres insalubres, entonces no habría tantos pobres a quien consolar después de la explotación. Se reproduce aquello de antes, cuando el latifundista regalaba a cada familia un pollo para Navidad, para que lo probara al menos una vez al año.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Leer las estadísticas - Llegir las estadístiques

                                    Llegir las estadístiques

Que els mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, tendeixen a destacar el cantó fosc de les notícies és una realitat. Creuen que la morbositat atreu molt més l’atenció que no pas l’harmonia i la tranquil·litat. Un exemple el trobem en la lectura que s’ha fet a la premsa respecte de la conducció de vehicles per part dels majors de 65 anys. Vegeu el titular: Un 17% dels enquestats en un estudi estan en contra de que els que ja han complert aquesta edat tan singularitzada dels 65 anys continuïn conduint. Caram!... Vet aquí que un 83% més assenyat està a favor de que segueixin al volant. No obstant, no és aquesta xifra positiva la que es subratlla.
Per què val a dir els més assenyats?  Doncs perquè està comprovat que la gent que ha sobrepassat l’edat en qüestió té quatre vegades menys accidents que els menors de 25 anys i  menys de la meitat dels que tenen els que es troben entre 35 i 44 anys. Verificat això, la resposta favorable a deixar en pau els conductors veterans esdevé la més sensata. El contrari resultaria tan insensat com ho seria que es retirés el carnet a tots el menors de 25 anys pel fet de quadruplicar el nombre d’accidents que pugui protagonitzar la gent gran. Aquí pau i després glòria, i que els mass media deixin de mirar sempre en negatiu.  

Leer las estadísticas

Que los medios de comunicación, escritos o audiovisuales, tienden a destacar el lado oscuro de las noticias es una realidad. Creen que la morbosidad atrae mucho más la atención que la armonía y la tranquilidad. Un ejemplo lo encontramos en la lectura que ha hecho la prensa en cuanto a la conducción de vehículos por parte de los mayores de 65 años. Veamos el titular: Un 17% de los encuestados en un estudio están en contra de que los que ya han cumplido esta edad tan singularizada de 65 años sigan conduciendo. ¡Caray!... He aquí que un 83% más juicioso está a favor de que sigan en el volante. No obstante, no es esta cifra positiva la que se subraya.

¿Por qué cabe decir los más juiciosos?  Pues porque está comprobado que la gente que ha sobrepasado la edad en cuestión tiene cuatro veces menos accidentes que los menores de 25 años y menos de la mitad de los que tienen quienes se hallan entre los 35 y 44 años. Verificado esto, la respuesta favorable a dejar en paz a los conductores veteranos se convierte en la más sensata. Lo contrario resultaría tan desatinado como lo sería que se retirara el carnet a todos los menores de 25 años por el hecho de cuadruplicar el número de accidentes que puedan protagonizar las personas mayores. Aquí paz y después gloria, y que los mass media dejen de mirar siempre en negativo.

diumenge, 25 de setembre del 2016

Sí, reparar es saludable - Sí, reparar és saludable

                               Sí, reparar és saludable

A Suècia ho tenen clar, reparar las coses es bo per al medi ambient, per a la butxaca i per al mercat de treball. Per tant, aquest any es reduirà l’IVA a les reparacions de bicicletes i als arranjaments de calçat o de roba. Per altra banda, hi haurà desgravacions a l’IRPF en las factures que es paguin per les reparacions d’electrodomèstics. El govern suec està format per una coalició de socialdemòcrates i verds. Els primers tots sols potser no haguessin estat tan sensibles a la qüestió, però per alguna cosa hi són els seus socis.
Fa molt de temps, tant que ja deuen quedar poques persones per recordar-ho, no calia cap partit verd perquè la gent es fes arranjar estris, sabates i vestits. Una època en què no es feien aquests munts de residus que actualment ens estan ofegant perquè arreu hi havia clients per a tallers on reparaven ràdios, rellotgeries on arreglaven rellotges, tècnics dedicats als telèfons fixes que duraven tota la vida de cadascú. Algunes mestresses de casa es feien collir punts de mitges, i vegades, fins i tot apedaçar guants de goma. Tot plegat, més barat que comprar de nou, menys coses a llançar i tants llocs de feina reparant com fabricant.
El govern espanyol s’ho podria pensar. Baixar l’IVA en cultura i en reparacions. Podria, és clar, si no fos el que és.

Sí, reparar es saludable

En Suecia lo tienen claro, reparar las cosas es bueno para el medio ambiente, para el bolsillo y para el mercado de trabajo. Por lo tanto, este año se reducirá el IVA en las reparaciones de bicicletas y en los arreglos de calzado o de ropa. Por otra parte, habrá desgravaciones en el IRPF en las facturas que se paguen por las reparaciones de electrodomésticos. El gobierno sueco está formado por una coalición de socialdemócratas y verdes. Los primeros a solas quizá no hubieran sido tan sensibles a la cuestión, pero por algo están sus socios.
Hace mucho tiempo, tanto que ya deben de quedar pocas personas para recordarlo, no era necesario ningún partido verde para que la gente se hiciera arreglar utensilios, zapatos y vestidos. Una época en que no se originaban estos montones de residuos que ahora nos están ahogando ya que siempre había clientes para talleres donde reparaban radios, relojerías donde arreglaban relojes, técnicos dedicados a los teléfonos fijos que duraban toda la vida de cada cual. Algunas amas de casa se hacían coger puntos de medias, y veces, incluso arreglar guantes de goma. Más barato que comprar de nuevo, menos cosas que tirar y tantos lugares de trabajo reparando como fabricando.

El gobierno español se lo podría pensar. Bajar el IVA en cultura y en reparaciones. Podría, claro, si no fuera el que es.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Edad, salud y elecciones - Edat, salut i eleccions

Edat, salut i eleccions

Als Estats Units, capital del món, s’està arribant a l’esperpent. A l’enfrontament programàtic entre Donald Trump i Hillary Clinton han vingut a barrejar-s’hi els factors edat i salut. La pneumònia soferta per la candidata, agreujada per haver fet cas omís a les recomanacions de la seva doctora, ha obert la capsa de Pandora. Que si un té 70 anys i l’altra 69, massa grans per al gust actual. Que si Trump pateix de colesterol però no d’una altra malaltia, com ho demostra la revisió mèdica que ha fet pública, quelcom mai esdevingut fins ara. On estem arribant? Perquè el que de cert importa és l’honestedat, la intel·ligència i la salut mental, i aquesta última sembla estar absent tant pel que fa als candidats com als analistes, els periodistes i l’opinió pública que segueix les consignes d’aquells.

L’apreciat president Roosevelt era paralític, Nelson Mandela va arribar a president de Sud-àfrica als 76 anys, José Mujica ho va ser de l’Uruguai als 75, exemples de bon govern en cadascun dels seus àmbits. Mirem tot seguit cap a Corea del Nord, país al front del qual es troba el més perillós dirigent de tots els temps, aquest que jugant amb la bomba atòmica amenaça de destruir el planeta. Kim Jong-un és molt jove, només té 32 any.


Edad, salud y elecciones

En Estados Unidos, capital del orbe, se está llegando al esperpento. En el enfrentamiento programático entre Donald Trump y Hillary Clinton han venido a mezclarse los factores edad y salud. La neumonía sufrida por la candidata, agravada por haber hecho caso omiso a las recomendaciones de su doctora, ha abierto la caja de Pandora. Que si uno tiene70 años y la otra 69, demasiado mayores para el gusto actual. Que si Trump padece de colesterol pero no de otra dolencia, como lo demuestra el chequeo médico que ha hecho público, algo nunca acaecido hasta el momento. ¿Adónde estamos llegando? Porque lo que en verdad importa es la honestidad, la inteligencia y la salud mental, y esta última parece estar ausente tanto en cuanto a los candidatos como a los analistas, los  periodistas y la opinión pública que sigue las consignas de aquellos.

El apreciado presidente Roosevelt era paralítico, Nelson Mandela llegó a presidente de Sudáfrica a 76 años, José Mujica lo fue de Uruguay a los 75, ejemplos de buen gobierno en cada uno de sus ámbitos. Miremos ahora hacia Corea del Norte, país al frente del cual se halla el más peligroso dirigente de todos los tiempos, el que jugando con la bomba atómica amenaza con destruir el planeta. Kim Jong-un es muy joven, solo tiene 32 año.

dilluns, 12 de setembre del 2016

                        Albert Schweitzer organista

Metge, predicador protestant, premi Nobel de la Pau l’any 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) va fundar el 1913 un hospital per als africans a Lambaréné, Gabon. Fins a la seva mort va ser reconegut arreu del món i fins i tot popularment famós. Transcorregut mig segle des de la seva mort, ¿les generacions més joves tenen notícia de la seva existència, les grans el recorden? Hi ha figures importants que desapareixen de la memòria col·lectiva, els mitjans de comunicació els obliden i sense ells com a portaveus no hi ha presència.
El cas és que ha caigut a les meves mans un llibre autobiogràfic publicat el 1931 que m’ha permès conèixer-lo en diverses facetes, entre elles com a organista professional. I vet aquí el que he llegit.: “Els òrgans millors van ser construïts entre el 1850 i el 1880. A finals del segle XIX, els constructors es van convertir en fabricants. Actualment no s’exigeix que un òrgan tingui bona sonoritat. Nobles òrgans antics són desmuntats amb el pretext que no són prou potents per a la concepció actual”. Caram!... Igual que suara amb alguns concerts de jazz, massa vegades. Amplificadors distorsionant el so dels instruments, devaluant el virtuosisme dels intèrprets, la potència acústica per sobre de la “bona sonoritat” reclamada per Schweitzer.
Que els bons jazzístic ho tinguin en compte, que puguem gaudir de bons concerts.

Albert Schweitzer organista

Médico, predicador protestante, premio Nobel de la Paz en 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) fundó en 1913 un hospital para los africanos en Lambaréné, Gabón. Hasta su fallecimiento fue reconocido en todo el mundo y hasta popularmente famoso. Transcurrido medio siglo desde su muerte, ¿las generaciones más jóvenes tienen noticia de su existencia, las mayores le recuerdan? Hay figuras importantes que desaparecen de la memoria colectiva, los medios de comunicación los olvidan y sin ellos como portavoces no hay presencia.
El caso es que ha caído en mis manos un libro autobiográfico publicado en 1931 que me ha permitido conocerle en diversas facetas, entre ellas como organista profesional. Y he aquí lo que he leído.: “Los órganos mejores fueron construidos entre 1850 y 1880. A finales del siglo XIX, los constructores se convirtieron en fabricantes. Actualmente no se exige que un órgano tenga buena sonoridad. Nobles órganos antiguos son desmontados con el pretexto de que no son lo bastante potentes para la concepción actual”. ¡Caramba!... Igual que sucede ahora con algunos conciertos de jazz, demasiados. Amplificadores distorsionando el sonido de los instrumentos, devaluando el virtuosismo de los intérpretes, la potencia acústica por encima de la “buena sonoridad” reclamada por Schweitzer.

Que los buenos jazzistas lo tengan en cuenta, que podamos gozar de buenos conciertos.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Los pecados de Georgetown - Els pecats de Georgetown

                               Els pecats de Georgetown

Una de las universitats d’excel·lència acadèmica dels Estats Units, Georgetown, a Washington DC i pertanyent a la Companyia de Jesús, està entonant el mea culpa en reconèixer l’ús d’esclaus en la seva construcció i més enllà. Un dels punts de la seva història que ara els fa més mal és que l’any 1838 van vendre 272 esclaus a un polític i a un terratinent, tenint-se actualment per una malifeta tot suposant que amb els jesuïtes vivien millor que no pas ha van fer després.
Com a redempció dels seus pecats, a partir d’aquest curs la universitat donarà preferència de matriculació als descendents d’aquells esclaus. És a dir, serà com si hi tinguessin un germà estudiant. No es tracta d’atorgar beques o quelcom semblant, sinó que els negres que puguin pagar al voltant de 60.000 dòlars per curs i algun rebesavi hagués estat un dels esclaus esmentats, i a més presentin un bon currículum acadèmic, seran admesos.
Consideracions socioeconòmiques a part, cal explorar quin va ser el pecat de Georgetown. Els fets van ocórrer a l’època esclavista, quan tots els blancs amb possibles tenien esclaus legalment, i va ser així fins l‘any 1865, a la fi de la Guerra de Secessió. El jesuïtes, doncs, no van transgredir cap llei. El que realment s’extreu dels fets és que el sistema en que es viu determina la moral, alerta!, i que malgrat això, els seguidors de Jesús haguessin hagut de tenir una moral pròpia, la d’estimar el proïsme com un mateix.

Los pecados de Georgetown

Una de las universidades de excelencia académica de los Estados Unidos, Georgetown, en Washington DC y perteneciente a la Compañía de Jesús, está entonando el mea culpa al reconocer el uso de esclavos en su construcción y más allá. Uno de los puntos de su historia que ahora les hace más daño es que en el año 1838 vendieron a 272 esclavos a un político y a un terrateniente, teniéndose actualmente por una maldad dando por supuesto que con los jesuitas vivían mejor que lo hicieron después.
Como redención de sus pecados, a partir de este curso la universidad dará preferencia de matriculación a los descendientes de aquellos esclavos. Es decir, será como si tuvieran un hermano estudiando en el centro. No se trata de otorgar becas o algo parecido, sino que serán admitidos los negros que puedan pagar alrededor de 60.000 dólares por curso y algún tatarabuelo haya sido uno de los esclavos mencionados, además de presentar un buen currículum académico.
Consideraciones socioeconómicas aparte, hay que explorar cuál fue el pecado de Georgetown. Los hechos ocurrieron en la época esclavista, cuando todos los blancos con posibles tenían esclavos legalmente, y fue así hasta el año 1865, al acabar la Guerra de Secesión. Los jesuitas, pues, no transgredieron ninguna ley. Lo que realmente se extrae de los hechos es que el sistema en que se vive determina la moral, ¡alerta!, y se extrae que a pesar de esto, los seguidores de Jesús hubieran debido tener una moral propia, la de amar al prójimo como a uno mismo.


dissabte, 27 d’agost del 2016

                                                Persones fora!

Això dels cotxes sense conductor s’està imposant. A Singapur ja s’està fent una prova definitiva de sis taxis automatitzats. El Japó preveu que aquest sistema sigui operatiu per als Jocs Olímpics del 2020, i la Comissió Europea està impulsant diversos projectes al respecte. Per què cal fer fora els xofers? Deixant de banda l’estalvi de diners per part dels empresaris, ¿tal vegada els taxis sense conductor són més segurs? En teoria es veu que ho són molt, però no queda clar què passaria si el sistema informàtic tingués una avaria, com sol passar en el moment més inesperat en qualsevol aparell electrònic, digital. Sigui com sigui, del que menys es parla és de l’increment de persones sense feina que aital robotització produirà. Es fa palès que els treballadors no compten gens en aquest tipus d’innovacions.

Tampoc no signifiquen res quant a la implantació de benzineres sense personal, aquestes que alguns ja qualifiquen de fantasmes. Signifiquen tan poc que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ha donat el vist i plau a la seva expansió. Que la gent s’apanyi amb el sortidor de benzina y amb la màquina per pagar, i qui no s’aclareixi, que es foti. I que els enviats a augmentar la llista dels aturats que encara es fotin més.

Quin món més estúpid!... Dedicat a glorificar la tecnologia com el nou déu tot omplint les butxaques d’una minoria i trepitjant els drets d’una majoria que aviat ja no podrà consumir de tan pobre com serà. Llavors, la impossibilitat de la quadratura del cercle es farà totalment visible.

¡Personas fuera!

Esto de los coches sin conductor se está imponiendo. En Singapur ya se está realizando una prueba definitiva de seis taxis automatizados. Japón prevé que este sistema sea operativo para los Juegos Olímpicos del 2020, y la Comisión Europea está impulsando varios proyectos al respecto. ¿Por qué hay que echar a los chóferes? Dejando de lado el ahorro de dinero por parte de los empresarios, ¿tal vez los taxis sin conductor son más seguros? En teoría resulta que lo son mucho, mas no queda claro qué pasaría si el sistema informático tuviera una avería, como suele pasar en el momento más inesperado en cualquier aparato electrónico, digital. Sea como sea, de lo que menos se habla es del incremento de personas sin trabajo que tal robotización producirá. Se hace patente que los trabajadores no cuentan nada en este tipo de innovaciones.

Tampoco significan nada en cuanto a la implantación de gasolineras sin personal, estas que algunos ya califican de fantasmas. Significan tan poco que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia ha dado el visto bueno a su expansión. Que la gente se las componga con el surtidor de gasolina y con la máquina para pagar, y quien no se aclare, que se fastidie. Y que los enviados a aumentar la lista de parados que se fastidien todavía más.


¡Qué mundo más estúpido!... Dedicado a glorificar la tecnología como el nuevo dios, llenando los bolsillos de una minoría y pisando los derechos de una mayoría que muy pronto ya no podrá consumir de tan pobre como será. Entonces, la imposibilidad de la cuadratura del círculo se hará totalmente visible. 

diumenge, 21 d’agost del 2016

¿Dónde está del dinero? - Què se n’ha fet dels diners?

                                               Què se n’ha fet dels diners?

                El deute públic espanyol és de 1,107 bilions d’euros. Bilions!... El cap em dona voltes. La xifra equival al 100,9% del PIB!... On estem anant? On anirem a parar? Què se n’ha fet de tants diners? Els bancs, els inversors privats no els tenen ja que els han prestat al tresor públic, l’únic de que disposen és del interessos generats pel deute, que alhora el van engreixant. Milions d’euros que el govern ha emprat, en què? Més metges i més ben pagats no n’hi ha. Més mestres, més ben pagats i menys ràtio d’alumnes per classe ni pensar-hi. Més atenció a la gent gran, en absolut; i per contra, la reserva per al pagament de pensions es va buidant. Què se n’ha fet, doncs, de tant deute sobirà?
                D’antuvi, qualificatiu erroni, aquest de sobirà. Se suposa que la sobirania del l’Estat està representada per tota la ciutadania, però no és pas així quan no ens han preguntat si volíem gastar milions d’euros en aeroports inútils, en trens d’alta velocitat innecessaris, en autopistes deficitàries. I encara menys ens en tingut en compte mentre la corrupció  els omplia les butxaques.
                Fins aquí hem arribat, i estem on estem. El més sorprenent és que no sols no s’organitzin mobilitzacions de protesta sinó que molta gent recolzi amb el seus vots el camí cap el desastre.


¿Dónde está del dinero?

 La deuda pública española es de 1,107 billones de euros. Billones!... Se me va la cabeza. La cifra equivale al 100,9% del PIB!... ¿Hacia dónde vamos? ¿Adónde iremos a parar? ¿Dónde está tanto dinero? Los bancos, los inversores privados no lo tienen ya que lo han prestado al tesoro público, lo único de que disponen es de los intereses generados por la deuda, que al mismo tiempo la van engordando. Millones de euros que el gobierno ha utilizado, ¿en qué? Más médicos y mejor pagados no hay. Más maestros, mejor pagados y menos ratio de alumnos por clase ni pensarlo. Más atención a las personas mayores, en absoluto; y sin embargo, la reserva para el pago de pensiones se va vaciando. ¿Qué hay, pues, de tanta deuda soberana?
                De entrada, calificativo erróneo, este de soberana. Se supone que la soberanía del Estado está representada por toda la ciudadanía, pero no es así puesto no nos han preguntado si queríamos gastar millones de euros en aeropuertos inútiles, en trenes de alta velocidad innecesarios, en autopistas deficitarias. Y aún menos nos han tenido en cuenta mientras la corrupción les llenaba los bolsillos.

 Hasta aquí hemos llegado, y estamos donde estamos. Lo más sorprendente es que no solamente no se organicen movilizaciones de protesta sino que mucha gente apoye con sus votos el camino hacia el desastre.

diumenge, 14 d’agost del 2016

                                                               Príncep blau al segle XXI

És una xifra, relativa al setè duc de Westminster, que mareja. El jove Hugh Grosvenor, només 25 anyets, acaba d’heretar 11.000 milions d’euros. Com a persones corrents, ¿som capaces d’avaluar, afigurar-nos, entendre el que això representa? Per altra banda, aquesta herència, aquest personatge, mereixen altres comentaris.
Vet aquí que per celebrar al seu 21è aniversari el seus nobles pares van esmerçar 6 milions d’euros. En què deuria consistir? Poca imaginació que tenim els éssers comuns!... Un altre aspecte més que interessant pertoca al fet que aquesta herència està lliure d’impostos. Oh, meravella!... Magnífic per a ell, terrible per al conjunt dels britànics, als quals se’ls sostreu un grapat de diners que podrien servir perquè obtinguessin més i millors prestacions socials. A més, em permeto preguntar-me quina mena de persona ha de ser aquesta capaç d’acumular tant de capital, en realitat superflu, sabent de tantes penúries mundials, del dolor i la misèria de tants refugiats, per esmentar el que actualment tenim a flor de pell. Per últim, una altra vergonya. El senyoret s’ha beneficiat de l’herència gràcies a una llei de primogenitura que el privilegia davant  les seves germanes, dues d’elles més grans.
Que al Regne Unit pervisquin tant l’exempció d’impostos per a un duc com la discriminació femenina per heretar no diu res de bo pel que fa al seus habitants. Tant llestos que es creuen i tan beneitament que es comporten.

Príncipe azul del siglo XXI

Es una cifra, relativa al séptimo duque de Westminster, que marea. El joven Hugh Grosvenor, solo 25 añitos, acaba de heredar 11.000 millones de euros. Como personas corrientes, ¿somos capaces de evaluar, figurarnos, entender lo que eso representa? Por otra parte, esta herencia, este personaje, merecen otros comentarios.
He aquí que para celebrar su 21º aniversario sus nobles padres invirtieron 6 millones de euros. ¿En qué consistiría? ¡Poca imaginación la que tenemos los seres comunes!... Otro aspecto también interesante atañe al hecho de que esta herencia está libre de impuestos. ¡Oh maravilla!... Magnífico para él, terrible para el conjunto de los británicos, a los cuales se les sustrae una plétora de dinero que podría servir para que obtuvieran más y mejores prestaciones sociales. Además, me permito preguntarme qué tipo de persona tiene que ser esta capaz de acumular tanto capital, en realidad superfluo, sabiendo de tantas penurias mundiales, del dolor y la miseria de tantos refugiados, para mencionar lo que actualmente tenemos a flor de piel. Por último, otra vergüenza. El señorito se ha beneficiado de la herencia gracias a una ley de primogenitura que lo privilegia frente a sus hermanas, dos de ellas mayores que él.

Que en el Reino Unido pervivan tanto la exención de impuestos para un duque como la discriminación femenina para heredar no dice nada bueno con respecto a sus habitantes. Tan listos cómo se creen y tan estúpidamente cómo se comportan.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Pagar justos por pecadores - Pagar justos per pecadors

                                                Pagar justos per pecadors

                Vet aquí que quatre estudiants de la Universitat de Barcelona hackegen l’ordinador d’un professor i roben el text d’un examen d’Administració i Direcció d’Empreses per vendre’l als seus condeixebles, a més d’utilitzar-lo per a ells mateixos, naturalment. Entre 20 i 300 euros van cobrar, sense que quedi clar el motiu d’aquesta gran diferència. Potser depenia del poder adquisitiu de cadascú. En aquest cas, una lloable consideració que no es troba pas present en cap altre escandall de preus.
                Bé, ha esdevingut que el pastís s’ha descobert i que els quatre usurpadors, tres nois i una noia, estan acusats de presumptes autors d’un delicte de descobriment i revelació de secrets. El càstig que se’ls imposi ja es veurà, però el que ja s’ha fet palès és que una colla d’innocents en rebran un de ben segur. La facultat ha optat per anul·lar la prova i fer repetir l’examen el mes de setembre. Fica així en un mateix pot els qui van comprar les preguntes i els que no, tot i ser ben sabut l’angoixa que provoquen els exàmens. Ho saben els estudiants en actiu i ho recordem els que ja no en som.
                En un context en que tot es controla, tot s’intervé, tot es coneix, què potser no seria factible esbrinar quins alumnes van comprar i quins no?  Es tracta de desídia o de mandra? Que paguin justos per pecadors, i aquí no ha passat res. Deplorable.

Pagar justos por pecadores

 He aquí que cuatro estudiantes de la Universidad de Barcelona hackean el ordenador de un profesor y roban el texto de un examen de Administración y Dirección de Empresas para venderlo a sus condiscípulos, además de utilizarlo para ellos mismos, naturalmente. Entre 20 y 300 euros cobraron, sin que quede claro el motivo de tan considerable diferencia. Tal vez dependía del poder adquisitivo de cada cual. En tal caso, una loable consideración que no se halla presente en ningún otro escandallo de precios.
                Bueno, ha sucedido que el pastel se ha descubierto y que los cuatro usurpadores, tres chicos y una chica, están acusados de presuntos autores de un delito de descubrimiento y revelación de secretos. El castigo que se los imponga ya se verá, pero lo que ya se ha hecho patente es que un grupo de inocentes recibirán uno a buen seguro. La facultad ha optado por anular la prueba y obligar a repetir el examen el mes de septiembre. Mete así en un mismo bote a los que compraron las preguntas y a los que no lo hicieron, pese a ser bien sabido que los exámenes provocan angustia. Lo saben los estudiantes en activo y lo recordamos los que hemos dejado de serlo.

                En un contexto en que todo se controla, todo se interviene, todo se conoce, ¿acaso no sería factible averiguar qué alumnos compraron y cuáles no?  ¿Se trata de desidia o de pereza? Que paguen justos para pecadores, y aquí no ha pasado nada. Deplorable.

diumenge, 31 de juliol del 2016

                                                               Violència a la ment
               
No és solament l’horror del terrorisme internacional, també són las matances perpetrades per gent del costat no sospitosa,  gent que de sobte prem el gallet i mata, o ho fa a ganivetades. Ressentits amants de la violència, o simplement això últim. Envoltats d’imatges violentes, de videojocs on cal matar com més millor, alguns analistes addueixen que no són missatges perniciosos sinó que permeten que l’agressivitat que algú covi s’esbandeixi virtualment. D’altres no ho veuen així, tot considerant que la violència instal·lada com a model és fàcil que condueixi a exercir-la.
Dies enrere, Jaume Collell escrivia a La Vanguardia sobre la mítica sèrie protagonitzada per Angela Lansbury  S’ha escrit un crim, estrenada el 1984 i el darrer episodi de la qual es va gravar l’any 1996. Remarcava Collell que eren “uns episodis on mai no es veia sang ni violència, una cosa que avui seria impensable”. Aquesta última constatació em va colpir. És cert, avui dia cal farcir sèries, pel·lícules i jocs de violència explícita.
¿No existien abans, abans de que la ferotge agressivitat s’instal·lés als mitjans d’entreteniment, tants atacs mortals entre la població civil? Un primer impacte esgarrifós va provenir de la matança a l’Institut Columbine dels Estats Units, on 12 escolars i un professor van ser assassinats per dos alumnes.  Era al 1999, tres anys després que la Jessica Fletcher deixés de desemmascarar crims amb tota la seva bonhomia.

Violencia en la mente

No es solamente el horror del terrorismo internacional, también son las matanzas perpetradas por gente de al lado no sospechosa, gente que de repente aprieta el gatillo y mata, o lo hace a cuchilladas. Resentidos amantes de la violencia, o simplemente eso último. Rodeados de imágenes violentas, de videojuegos donde hay que matar cuanto más mejor, algunos analistas aducen que no son mensajes perniciosos sino que permiten que la agresividad que alguien esté incubando se despeje virtualmente. Otros no lo ven así,  considerando que la violencia instalada como modelo es muy fácil que conduzca a ejercerla.
Hace pocos días, Jaume Collell escribía en La Vanguardia sobre la mítica serie protagonizada por Angela Lansbury Se ha escrito un crimen, estrenada en 1984 y cuyo último episodio se grabó el año 1996. Señalaba Collell que eran “unos episodios donde nunca se veía sangre ni violencia, una cosa que hoy sería impensable.” Esta última constatación me sobrecogió. Es cierto, ahora hay que henchir series, películas y juegos de violencia explícita.

¿No existían antes, antes de que la feroz agresividad se instalara en los medios de entretenimiento, tantos ataques mortales entre la población civil? Un primer impacto escalofriante provino de la matanza en el Instituto Columbine de los Estats Units, donde 12 escolares y un profesor fueron asesinados por dos alumnos.  Era en 1999, tres años después de que Jessica Fletcher dejara de desenmascarar crímenes con toda su afabilidad.

diumenge, 24 de juliol del 2016

Vergüenza ajena - Vergonya aliena

                                                               Vergonya aliena

 Intensa vergonya aliena és la que vaig experimentar front la imatge de Theresa May, primera ministra del Regne Unit, reverenciant a sa majestat Elisabeth II amb una genuflexió. Per què una persona ha de doblegar el genoll davant una altra, i en aquest cas, una primera ministra davant una reina? Avergonyiment davant la poca dignitat de May i davant l’orgull demostrat per la reina en acceptar la reverència. Aquesta hauria de ser la primera en no admetre cap genuflexió per part de ningú. Però si ella no és capaç de reconèixer la seva petitesa, haurien de ser els altres, May en primer lloc, els qui ho tinguessin clar.
                Hi ha, o hi ha hagut, algunes dotzenes d’éssers humans mereixedors de grans admiració i respecte, entre ells científics que han millorat el món, o polítics que han conduït a la pau, o metges que han salvat vides. Dubto que algú d’ells o elles hagués admès qualsevol signe de vassallatge. Impossible imaginar Nelson Mandela, Alexander Fleming, Vicenç Ferrer… consentint que algú els rendís vassallatge.
 Les dues dones britàniques, cadascuna amb llur conducta, han demostrat poca vàlua, poc mereixement de ser ben considerades.

Vergüenza ajena

                Intensa vergüenza ajena es la que experimenté ante la imagen de Theresa May, primera ministra del Reino Unido, reverenciando a su majestad Elisabeth II con una genuflexión. ¿Por qué una persona ha de doblar la rodilla ante otra, y en este caso, una primera ministra ante una reina? Bochorno ante la poca dignidad de May y ante el orgullo demostrado por la reina al aceptar la reverencia. Esta debería ser la primera en no admitir genuflexión alguna por parte de nadie. Mas si ella no es capaz de reconocer su  pequeñez, tendrían que ser los demás, May en primer lugar, quienes lo tuvieran claro.
                Hay, o ha habido, algunas docenas de seres humanos merecedores de grandes admiración y respeto, entre ellos científicos que han mejorado el mundo, o políticos que han conducido a la paz, o médicos que han salvado vidas. Dudo que alguno de ellos o ellas hubiera admitido cualquier signo de vasallaje. Imposible imaginar a Nelson Mandela, Alexander Fleming,  Vicente Ferrer… consintiendo que alguien les rindiera  vasallaje.

                Las dos mujeres británicas, cada cual con su proceder, han demostrado poca valía, poco merecimiento de ser bien consideradas.