dissabte, 29 de juny del 2019

Filántropos bocazas - Filantrops bocamolls


Filantrops bocamolls

L’incendi i destrucció d’una part de la catedral de Notre-Dame va conduir a un remolí de promeses de donatius milionaris. Empreses d’articles de luxe i titulars de llinatges acabalats es van precipitar a proclamar donacions de fins a 200 i 300 milions d’euros. Ímpetus de bon cor o potser simple instrument de propaganda? El cert és que, transcorreguts més de dos mesos des de la catàstrofe, només un 10 per cent de les promeses s’han fet efectives.
Que fàcil és baladrejar i quant que costa desprendre’s d’un mínim de la fortuna acumulada!... Val a dir que costa tant com proporcionar sous dignes als treballadors, circumstància que és precisament la que permet l’acumulació. Amb un repartiment just dels beneficis, la filantropia ni existiria ni seria necessària.
No ens endinsem, emperò, en anàlisis socioeconòmiques. Centrem-nos tan sols a comentar què malament estan quedant els que es van omplir la boca de bones intencions per després restar muts i amb els punys tancats. Comentari el colofó del qual no pot ser cap altre que la constatació de que, al capdavall, serà l’erari públic el que acabarà refent Notre-Dame. És a dir, serà la butxaca dels francesos en general, desitgin fer-ho o no, siguin o no filantrops bocamolls.   
                              
Filántropos bocazas

El incendio y destrucción de una parte de la catedral de Notre-Dame condujo a un torbellino de promesas de donativos millonarios. Empresas de artículos de lujo y titulares de linajes acaudalados se precipitaron a proclamar donaciones de hasta 200 y 300 millones de euros. ¿Impulsos de buen corazón o quizás mero instrumento de propaganda? Lo cierto es que, transcurridos más de dos meses desde la catástrofe, tan solo un 10 por ciento de las promesas se han hecho efectivas.
¡Qué fácil es cacarear y cuánto cuesta desprenderse de un mínimo de la fortuna acumulada!... Cabría decir que cuesta tanto como proporcionar sueldos dignos a los trabajadores, circunstancia que es precisamente la que permite la acumulación. Con un reparto justo de los beneficios, la filantropía ni existiría ni sería necesaria.
No nos adentremos, empero, en análisis socio-económicos. Centrémonos tan solo en comentar cuán mal están quedando los que se llenaron la boca de buenas intenciones para luego permanecer mudos y con los puños cerrados. Comentario cuyo colofón no puede ser otro que la constatación de que, a fin de cuentas, será el erario público el que acabará rehaciendo Notre-Dame. Es decir, será el bolsillo de los franceses en general, deseen hacerlo o no, sean o no filántropos bocazas.





divendres, 21 de juny del 2019

La aquiescencia también es culpable - L’aquiescència també és culpable


                    

L’aquiescència també és culpable

L’expresident Muhammad Mursi ha mort en ple judici després de passar sis anys a la presó. Va ser el primer polític elegit democràticament a Egipte, però enderrocat el 3 de juliol del 2013 per un Cop d’Estat perpetrat pel seu ministre de defensa, el general Al-Sissi. Un militar, avalat per l’Aràbia Saudita i la Unió d’Emirats Àrabs, amb l’aquiescència de nombrosos països occidentals, que es manté al poder.
Més d’un lustre va viure Mursi tancat i incomunicat, sense assistència mèdica i obligat a dormir al terra. En el meu anterior Blog denunciava com Corea del Nord exerceix la pena de mort com a l’Edat Mitjana, amb execucions públiques fins i tot davant familiars, nens i nenes inclosos. Tampoc Egipte no ha traspassat l’Edat Mitjana, sinó que resta ancorat en el sistema de tortures per als que cauen en desgràcia. Tot i això, no val pas excusar als que sí que sembla que han fet un pas endavant, llegeixi’s governs occidentals, però que miren cap a una altra banda al conèixer crueltats com la practicada per Al-Sissi.
Als 67 anys d’edat, el cor de Muhammad Mursi ha dit prou i ha posat fi a la infausta existència de l’únic civil egipci elegit lliurement com a president. Serà enterrat sense recança, comptant Al-Sissi amb el suport de governs com els de l’Aràbia Saudita, els Estats Units, Israel o Rússia. Pel que fa a la Unió Europea, una vegada més es mostra incapaç de defensar els drets humans quan es tracta d’enfrontar-se a l’status quo sistemàtic. Trist paper, decebedora opció.

          La aquiescencia también es culpable

El expresidente Muhammad Mursi ha muerto en pleno juicio tras pasar seis años en prisión. Fue el primer político elegido democráticamente en Egipto, pero derrocado el 3 de julio de 2013 por un Golpe de Estado perpetrado por su ministro de defensa, el general Al-Sissi. Un militar, avalado por Arabia Saudí y la Unión de Emiratos Árabes, con la aquiescencia de numerosos países occidentales, que se mantiene en el poder.
Más de un lustro vivió Mursi encerrado e incomunicado, sin asistencia médica y obligado a dormir en el suelo. En mi anterior Blog denunciaba cómo Corea del Norte ejerce la pena de muerte como en la Edad Media, con ejecuciones públicas incluso ante familiares, niños y niñas incluidos. Tampoco Egipto ha traspasado el medioevo, sino que permanece anclado en el sistema de torturas para los que caen en desgracia. Sin embargo, no cabe excusar a los que sí parece que han dado un paso hacia adelante, léase gobiernos occidentales, pero que miran hacia otro lado al conocer crueldades como la practicada por Al-Sissi.
A los 67 años de edad, el corazón de Muhammad Mursi ha dicho basta y ha puesto fin a la aciaga existencia del único civil egipcio elegido libremente como presidente. Será enterrado sin cuita, contando Al-Sissi con el soporte de gobiernos como los de Arabia Saudí, Estados Unidos, Israel o Rusia. En cuanto a la Unión Europea, una vez más se muestra incapaz de defender los derechos humanos cuando se trata de enfrentarse al statu quo sistemático. Triste papel, decepcionante opción.


divendres, 14 de juny del 2019

Corea del Norte ejecuta como en la Edad Media - Corea del Nord executa com a l’Edat Mitjana


    Corea del Nord executa com a l’Edat Mitjana

A Corea del Nord s’exerceix la pena capital com al temps Medieval. Les execucions són públiques, fins i tot davant familiars, nens i nenes inclosos. S’obliga a mirar per escarmentar, per atemorir, al capdavall, per demostrar que el règim del país no pertany al segle XXI. Així ho fa públic un Informe del Grup de Treball de Justícia Transicional (GTJT), assenyalant que les principals acusacions pertoquen a activitats indesitjables per al règim.
Per fortuna, la pena de mort està retrocedint al món. Cada any són més els països que l’aboleixen i menys les execucions realitzades en els que encara la tenen vigent. Tot i això, la dictadura nord-coreana no sols la manté, sinó que l’exhibeix, sigui en forma d’afusellament o en forma de forca. Per altra banda, al país fronterer del nord, la Xina, li correspon l’etiqueta d’acumular milers d’execucions amb un secretisme que impedeix de comptabilitzar-les. Dues nacions asiàtiques dictatorials, dues pertorbacions en el camí cap a aconseguir un món millor.
En un altre continent, l’americà, es fa present un clarobscur desconcertant. En la seva totalitat, només als Estats Units persisteix la pena de mort. No en tots els seus estats, però el cert és que es continua ajusticiant. Vergonya màxima per a una gran potència occidental. Molta feina a fer per conscienciar contra un crim d’Estat.

   Corea del Norte ejecuta como en la Edad Media

En Corea del Norte se ejerce la pena capital como en el medievo. Las ejecuciones son públicas, incluso ante familiares, niños y niñas incluidos. Se obliga a mirar para escarmentar, para atemorizar, a fin de cuentas, para demostrar que el régimen del país no pertenece al siglo XXI. Así lo hace público un Informe del Grupo de Trabajo de Justicia Transicional (GTJT), señalando que las principales acusaciones atañen a actividades indeseables para el régimen.
Por fortuna, la pena de muerte está retrocediendo en el mundo. Cada año son más los países que la abolen y menos las ejecuciones realizadas en los que todavía la tienen vigente. Sin embargo, la dictadura norcoreana no solo la mantiene, sino que la exhibe, sea en forma de fusilamiento o en forma de horca. Por lo demás, al país fronterizo del norte, China, le corresponde la etiqueta de acumular miles de ejecuciones con un secretismo que impide contabilizarlas. Dos naciones asiáticas dictatoriales, dos perturbaciones en el camino hacia conseguir un mundo mejor.
En otro continente, el americano, hallamos un claroscuro desconcertante. En su totalidad, tan solo en Estados Unidos persiste la pena de muerte. No en todos sus estados, pero se continua ajusticiando. Vergüenza máxima para una gran potencia occidental. Mucho trabajo a hacer para concienciar contra un crimen de Estado.

divendres, 7 de juny del 2019

Turismo en Chernóbil - Turisme a Txernòbil


Turisme a Txernòbil 

El capitalisme té com a fita intrínseca convertir tot en benefici, àdhuc les més enormes desgràcies. L’accident de Txernòbil va ser una de les més greus catàstrofes nuclears, amb conseqüències terribles aleshores i persistents. Trenta-tres anys més tard, Ucraïna ha obert al turisme les restes visibles del desastre com a font d’ingressos. Cal preguntar-se què motiva les persones a passejar-se entre runes símbols de radioactivitat, mort, expulsió, misèria. ¿Tal vegada adquiriran més consciència contra les centrals nuclears o simplement anotaran aquesta visita entre altres vivències extraordinàries?
Del meu llibre, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, reprodueixo una descripció: “El sinistre no sols va causar morts i malalties, sinó que va redundar en una catàstrofe mediambiental. Situat al nivell 7, el més alt a l’Escala Internacional d’Accidents Nuclears, va provocar una radioactivitat que es va expandir a la llunyania d’acord amb la direcció i la força del vent. Segons les dades més fiables, 31 persones van morir en el moment, unes 135.000 van ésser evacuades d’immediat i unes altres 215.000 en dies posteriors. Els alts índexs de radioactivitat no sols van ocasionar víctimes humanes, sinó que van fer que la regió contaminada estigués deshabitada durant anys”. Ara compte amb uns quants habitants i alguns turistes, i res convida a suposar que l’experiència hagi fet retrocedir la devoció interessada per l’energia nuclear, malgrat un altre terrible accident, ocorregut el 2011. El de Fukushima, al Japó, elevat també a nivell 7.
El sistema capitalista devora tot a favor seu. També del meu llibre extrec: “Els camps de treball de Stalin a Solovki i Magadan s’han convertit en destinacions turístiques. L’anunci de l’empresa que organitza els viatges promet que a cada turista se li proporcionarà un uniforme de pres i un pic per garantir-li així una experiència plena de sensacions genuïnes. També podrà visitar els barracons reformats”. Fer negoci fins i tot amb el mal, afeblir les consciències, objectiu del sistema.                               

Turismo en Chernóbil

El capitalismo tiene como meta intrínseca convertir todo en beneficio, incluso las más enormes desgracias. El accidente de Chernóbil fue una de las mayores catástrofes nucleares, con consecuencias terribles para entonces y persistentes. Treinta y tres años más tarde, Ucrania ha abierto al turismo los restos visibles del desastre como fuente de ingresos. Cabe preguntarse qué motiva a las personas pasearse entre escombros símbolos de radioactividad, muerte, expulsión, miseria. ¿Adquirirán mayor conciencia contra las centrales nucleares o simplemente anotarán esta visita entre otras vivencias extraordinarias?
De mi libro, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, reproduzco una descripción: “El siniestro no solo causó muertes y enfermedades, sino que redundó en una catástrofe medioambiental. Situado en el nivel 7, el más alto en la Escala Internacional de Accidentes Nucleares, provocó una radiactividad que se expandió a lo lejos a tenor de la dirección y la fuerza del viento. Según los datos más fiables, 31 personas fallecieron en el momento, unas 135.000 fueron evacuadas de inmediato y otras 215.000 en días posteriores. Los altos índices de radiactividad no solo ocasionaron víctimas humanas, sino que hicieron que la región contaminada permaneciera deshabitada durante años.”  Ahora cuenta con unos pocos habitantes y algunos turistas, y nada invita a suponer que la experiencia haya hecho retroceder la devoción interesada por la energía nuclear, pese a otro terrible accidente, ocurrido en 2011. El de Fukushima, en Japón, elevado también a nivel 7.
El sistema capitalista devora todo a favor suyo. También de mi libro extraigo: “Los campos de trabajo de Stalin en Solovki y Magadán se han convertido en destinos turísticos. El anuncio de la empresa que organiza los viajes promete que a cada turista se le pro­porcionará un uniforme de preso y un pico para garantizarle así una experiencia llena de sensaciones genuinas. También podrá visitar los barracones reformados.” Hacer negocio incluso con el mal, embotar las conciencias, objetivo del sistema.







divendres, 31 de maig del 2019

Abrir el grifo o tratar el agua - Obrir l’aixeta o tractar l’aigua


Obrir l’aixeta o tractar l’aigua

En una part del món, només hem d’obrir l’aixeta i l’aigua brolla. En altres parts, cal recollir-la i sanejar-la. En diversos llocs de l’Àfrica, després que s’hagin deslliurat de l’assot de la sequera, no tindran aixeta ni l’aigua que obtinguin serà potable d’antuvi.  Tampoc el miraculós clor es podrà fer servir sense més ni més, sinó que es requerirà un procés de diversos passos.
D’entrada, cal determinar si el líquid té prou transparència, la qual cosa es realitza a través d’un turbidímetre, un tub que s’omple d’aigua i en seixanta segons diagnostica si es pot clonar. Si no és així, caldrà filtrar-la o decantar-la. A continuació, s’analitzen els bacteris a fi de conèixer la quantitat de clor a utilitzar, i finalment, cal comprovar l’anomenat clor residual, consistent en que a l’aigua quedi quelcom de l’element químic, demostrant-se que no queden microorganismes patògens a eliminar. En cas contrari, resultaria que encara n’existeixen. 
A partir d’aquí, l’aigua ja és segura, tot i que en moltes ocasions no hagi estat fàcil aconseguir el preuat líquid. Quan algú encara s’atreveix a esmentar l’“aldea global”, a què es refereix? Al nostre planeta, impossible. Uns obrim l’aixeta sense cuita, d’altres busquen aigua, la troben bruta, han d’esperar que algú pugui convertir-la en potable. Ens ho explica, entre altres organitzacions humanitàries, Oxfam Intermón. Senzilla mostra, entre moltes altres, de la global desigualtat.

Abrir el grifo o tratar el agua

En una parte del mundo, solo tenemos que abrir el grifo y el agua mana. En otras partes, hay que recogerla y sanearla. En diversos lugares de África, después que se hayan librado del azote de la sequía, no tendrán grifo ni el agua que obtengan será potable de buenas a primeras.  Tampoco el milagroso cloro podrá ser empleado sin más, sino que se requiere un proceso de varios pasos.
De entrada, hay que determinar si el líquido tiene suficiente transparencia, lo cual se realiza a través de un turbidímetro, un tubo que se llena de agua y en sesenta segundos diagnostica si se puede clonar. Si no es así, habrá que filtrarla o decantarla. A continuación, se analizan las bacterias a fin de conocer la cantidad de cloro a utilizar, Y por último, hay que comprobar el llamado cloro residual, consistente en que en el agua quede algo del elemento químico, demostrándose con ello que no quedan microorganismos patógenos a eliminar. En caso contrario, resultaría que aún existen.  
A partir de aquí, el agua ya es segura, aunque en muchas ocasiones no haya sido fácil conseguir el preciado líquido. Cuándo alguien aún se atreve a mencionar la “aldea global”, ¿a qué se refiere? A nuestro planeta, imposible. Unos abrimos el grifo sin cuita, otros buscan agua, la encuentran sucia, tienen que esperar a que alguien pueda convertirla en potable. Nos lo cuenta, entre otras organizaciones humanitarias, Oxfam Intermón. Simple muestra, entre otras muchas, de la global desigualdad.

divendres, 24 de maig del 2019

Seriales y series - Serials i sèries


Serials i sèries

Temps enrere, els serials eren considerats despectivament. Fossin transmesos per ràdio, al principi, fossin emesos per televisió més tard, es tractava d’un passatemps insubstancial. Propi de dones gairebé exclusivament, en especial mestresses de casa incapaces de tenir interessos més elevats. I fent èmfasi respecte de dones de certa edat, gairebé velles.
És freqüent denominar culebró al serial radiofònic o televisiu post dinar que manté, ho feia abans i continua fent-ho ara, una audiència addicta, la que no surt al carrer per comprar o per a qualsevol altre menester fins que el corresponent capítol ha finalitzat. Imatge recurrent adjudicada al producte i als seus consumidors, consumidores en general.
I de sobte han aparegut les sèries, gènere ja de culte que congrega no sols dones sinó també homes. Han deixat de ser qualificades de serials, encara que continuen essent guions que es difonen per capítols. Que potser es deu a que en ells s’inverteixen més diners, que hi ha actors i actrius de cinema que s’avenen a intervenir-hi? ¿No serà perquè de sobte els homes han decidit interessar-se per aquest gènere televisiu, augmentant així de cop i volta el seu rang? En un feedback, quan són ells els que s’interessen s’engrandeixen les produccions, i a l’engrandir-se, augmenten la categoria i l’audiència.
Qualsevulla que sigui l’explicació, el cert és que les sèries s’han convertit en el gènere audiovisual de moda. Es comenten, se celebren gal·les, es concedeixen premis. Els homes no s’avergonyeixen de ser afeccionats a elles. Serà una moda passatgera? Probablement sí, com totes.    
                           
Seriales y series

Tiempo ha, los seriales eran considerados despectivamente. Fueran transmitidos por radio, al principio, fueran emitidos por televisión más tarde, se trataba de un pasatiempo insustancial. Propio de mujeres casi exclusivamente, en especial amas de casa incapaces de tener intereses más elevados. Y haciendo énfasis respecto de mujeres de cierta edad, casi viejas.
Es frecuente denominar culebrón al serial radiofónico o televisivo post almuerzo que mantiene, lo hacía antes y sigue haciéndolo ahora, una audiencia adicta, la que no sale a la calle para comprar o para cualquier otro menester hasta que el correspondiente capítulo ha finalizado. Imagen recurrente adjudicada al producto y a sus consumidores, consumidoras por lo general.
Y de pronto han aparecido las series, género ya de culto que congrega no solo a mujeres sino también a hombres. Han dejado de ser calificadas de seriales, aunque continúan siendo guiones que se difunden por capítulos. ¿Acaso se debe a que en ellos se invierte más dinero, a que hay actores y actrices de cine que se prestan a intervenir? ¿No será porque de repente los hombres han decidido interesarse por este género televisivo, aumentando así de golpe su rango? En un feedback, cuando son ellos los que se interesan se engrandecen las producciones, y al engrandecerse, acrecientan la categoría y la audiencia.
Cualquiera que sea la explicación, lo cierto es que las series se han convertido en el género audiovisual de moda. Se comentan, se celebran galas, se conceden premios. Los hombres no se avergüenzan de ser aficionados a ellas. ¿Será una moda pasajera? Probablemente sí, como todas.


divendres, 17 de maig del 2019


Trivialitzar el mal

La primera pedra la va posar Hannah Arendt al seu llibre Eichman a Jerusalen, en el qual va afirmar que el criminal de guerra nazi  va actuar com a tal perquè estava allà. Se sobreentén que, d’haver-se trobat en un idíl·lic jardí hauria estat una bona persona. En tot cas, i potser, s’hauria limitat a matar ocells. El seu argument ha tingut eco, conduint a l’estesa consideració que som bons o dolents segons el context en què ens movem. Es tracta de la banalitat del mal, en paraules de la mateixa autora del llibre.
A tal concepció s’apunten analistes, pensadors, escriptors diversos. Entre ells es troba el novel·lista i activista turc Burhan Sönmez, entrevistat a la revista L’Avenç al número d’aquest mes de maig. Conversant sobre la seva novel·la Istanbul Istanbul, explica que no li agrada “presentar el personatge del torturador com un dimoni, com un monstre. Són gent com nosaltres. Tenen família, es preocupen pels seus fills i filles, pateixen quan arriben a fi de mes. Estimen la seva dona. Són com nosaltres. I llavors torturen. Per a ells és una cosa normal. Si una mare pega els seus fills, és tortura. Però és tan comú! Per tant, quan un policia et tortura, no hi ha gaire diferència”.
Vegem, senyor Sönmez, en la resposta a una altra pregunta de l’entrevistador vostè especifica que, la gent no té por d’anar a presó, però si et torturen, “i per tortura no vull dir només que t’apallissin , sinó electroxocs, crucificar-te o penjar-te pels peus, això és esgarrifós”. Dues observacions: 1) En absolut és possible comparar la bufetada d’una mare amb els turments que descriu. 2) Inadmissible que tots siguem capaços de crucificar i demés, actes horripilants, com vostè els qualifica.  
Si potser només fóssim perversos o no segons el context, la nostra vàlua com éssers humans seria totalment nul·la. Essent que costa de vogar davant l’existència de molta maldat, sostinguem la confiança en què la immensa majoria de persones no l’exercirien mai, la maldat, es trobessin on es trobessin.               

   Trivializar el mal

La primera piedra la puso Hannah Arendt en su libro Eichman en Jerusalen, en el cual sostuvo que el criminal de guerra nazi actúo como a tal porque estaba allí. Se sobreentiende que, de haberse encontrado en un idílico jardín habría sido una buena persona. En todo caso, y quizás, se habría limitado a matar pájaros. Su argumento ha tenido eco, conduciendo a la extendida consideración de que somos buenos o malos según el contexto en que nos movemos. Se trata de la banalidad del mal, en palabras de la propia autora del libro.
A semejante concepción se apuntan analistas, pensadores, escritores diversos. Entre ellos se encuentra el novelista y activista turco Burhan Sönmez, entrevistado en la revista L’Avenç en el número de este mes de mayo. Conversando sobre su novela Estambul Estambul, explica que no le gusta “presentar el personaje del torturador como un demonio, como un monstruo. Son gente como nosotros. Tienen familia, se preocupan por sus hijos e hijas, sufren cuando llegan a fin de mes. Quieren a su mujer. Son como nosotros. Y entonces torturan. Para ellos es una cosa normal. Si una madre pega a sus hijos, es tortura. ¡Pero es tan común! Por lo tanto, cuando un policía te tortura, no hay mucha diferencia.”
Veamos, señor Sönmez, en la respuesta a otra pregunta del entrevistador usted especifica que, la gente no tiene miedo de ir a prisión, pero si te torturan, “y por tortura no quiero decir solo que te golpeen, sino electrodos, crucificarte o colgarte por los pies, esto es horripilante.” Dos observaciones: 1) En absoluto es posible comparar el cachete de una madre con los tormentos que describe. 2) Inadmisible que todos seamos capaces de crucificar y demás, actos horripilantes, como usted los califica.   
Si acaso solo fuéramos perversos o no según el contexto, nuestra valía como seres humanos sería totalmente nula. Siendo que cuesta bogar ante la existencia de mucha maldad, sostengamos la confianza en que la inmensa mayoría de personas jamás la ejercerían, la maldad, se hallaran donde se hallaran.  

divendres, 10 de maig del 2019

Del ayer al hoy - De l’ahir a l’avui


                                               De l’ahir a l’avui

Fa dos segles i mig, Adam Smith va escriure, referint-se als treballadors, que, “un home que dedica tota la seva vida a executar unes quantes operacions senzilles no té ocasió d’exercitar la seva intel·ligència, i en general es torna estúpid i ignorant.” I conclou que, per aquest motiu, aquesta mena de persones no poden emetre cap judici respecte dels grans interessos del país, essent aquest el quadre en que la gran massa del poble ha de caure necessàriament. No poder emetre cap judici sobre el que seria  bo per al país i per a un  mateix. És l’absència de criteris raonats el que impedeix actuar adequadament; ergo, arribat el cas, votar adequadament les opcions polítiques. Al temps en què Smith va viure, a Europa no hi havia democràcies; actualment sí que n’hi ha.
Si transposem la subjecció de la gran massa del segle XVIII a rutines que no permetien exercitar la intel·ligència a la rutina actual de viure subjectes al mòbil, tal vegada trobaríem explicació al creixement que experimenten les opcions d’ultra dreta, la xenofòbia, el totalitarisme. Potser sí que esdevé difícil emetre judici quan només es beu d’unes xarxes socials que aporten molta immediatesa i poca reflexió, molt entreteniment i poc saber, moltes pretensions i poca cultura.  Transposades les situacions d’un segle a l’altre, es podria dir, tot i que pugui irritar àmpliament,  que donen uns fruits anàlegs als que Adam Smith va descriure.

Del ayer al hoy

Hace dos siglos y medio, Adam Smith escribió, refiriéndose a los trabajadores, que, “un hombre que dedica toda su vida a ejecutar unas cuantas operaciones sencillas no tiene ocasión de ejercitar su inteligencia, y en general se vuelve estúpido e ignorante.” Y concluye que, por este motivo, aquel tipo de personas no pueden emitir ningún juicio respecto de los grandes intereses del país, siendo este el cuadro en el que la gran masa del pueblo tiene que caer necesariamente. No poder emitir juicio alguno sobre lo que sería bueno para el país y para uno mismo. Es la ausencia de criterios razonados lo que impide actuar adecuadamente; ergo, llegado el caso, votar adecuadamente las opciones políticas. En la época en que Smith vivió, en Europa no había democracias; actualmente las hay.
Si transponemos la sujeción de la gran masa del siglo XVIII a rutinas que no permitían ejercitar la inteligencia a la rutina actual de vivir sujetos al móvil, tal vez encontremos explicación al crecimiento que experimentan las opciones de ultra derecha, la xenofobia, el totalitarismo. Es posible que resulte difícil emitir juicio cuando sólo se bebe de unas redes sociales que aportan mucha inmediatez y poca reflexión, mucho entretenimiento y poco saber, muchas pretensiones y poca cultura. Transpuestas las situaciones de un siglo al otro, cabría decir, aunque pueda irritar ampliamente, que dan unos frutos análogos a los que Adam Smith describió.





                                               De l’ahir a l’avui

Fa dos segles i mig, Adam Smith va escriure, referint-se als treballadors, que, “un home que dedica tota la seva vida a executar unes quantes operacions senzilles no té ocasió d’exercitar la seva intel·ligència, i en general es torna estúpid i ignorant.” I conclou que, per aquest motiu, aquesta mena de persones no poden emetre cap judici respecte dels grans interessos del país, essent aquest el quadre en que la gran massa del poble ha de caure necessàriament. No poder emetre cap judici sobre el que seria  bo per al país i per a un  mateix. És l’absència de criteris raonats el que impedeix actuar adequadament; ergo, arribat el cas, votar adequadament les opcions polítiques. Al temps en què Smith va viure, a Europa no hi havia democràcies; actualment sí que n’hi ha.
Si transposem la subjecció de la gran massa del segle XVIII a rutines que no permetien exercitar la intel·ligència a la rutina actual de viure subjectes al mòbil, tal vegada trobaríem explicació al creixement que experimenten les opcions d’ultra dreta, la xenofòbia, el totalitarisme. Potser sí que esdevé difícil emetre judici quan només es beu d’unes xarxes socials que aporten molta immediatesa i poca reflexió, molt entreteniment i poc saber, moltes pretensions i poca cultura.  Transposades les situacions d’un segle a l’altre, es podria dir, tot i que pugui irritar àmpliament,  que donen uns fruits anàlegs als que Adam Smith va descriure.

Del ayer al hoy

Hace dos siglos y medio, Adam Smith escribió, refiriéndose a los trabajadores, que, “un hombre que dedica toda su vida a ejecutar unas cuantas operaciones sencillas no tiene ocasión de ejercitar su inteligencia, y en general se vuelve estúpido e ignorante.” Y concluye que, por este motivo, aquel tipo de personas no pueden emitir ningún juicio respecto de los grandes intereses del país, siendo este el cuadro en el que la gran masa del pueblo tiene que caer necesariamente. No poder emitir juicio alguno sobre lo que sería bueno para el país y para uno mismo. Es la ausencia de criterios razonados lo que impide actuar adecuadamente; ergo, llegado el caso, votar adecuadamente las opciones políticas. En la época en que Smith vivió, en Europa no había democracias; actualmente las hay.
Si transponemos la sujeción de la gran masa del siglo XVIII a rutinas que no permitían ejercitar la inteligencia a la rutina actual de vivir sujetos al móvil, tal vez encontremos explicación al crecimiento que experimentan las opciones de ultra derecha, la xenofobia, el totalitarismo. Es posible que resulte difícil emitir juicio cuando sólo se bebe de unas redes sociales que aportan mucha inmediatez y poca reflexión, mucho entretenimiento y poco saber, muchas pretensiones y poca cultura. Transpuestas las situaciones de un siglo al otro, cabría decir, aunque pueda irritar ampliamente, que dan unos frutos análogos a los que Adam Smith describió.




divendres, 3 de maig del 2019

Conductores ganapanes - Conductors camàlics


                           
                       Conductors camàlics

Potser no existeix paraula més gràfica. Camàlic, home que utilitza les cames per guanyar-se el pa de cada dia. Per exemple, els bicitaxistes. Quan es donava per fet que a la civilització avançada cap home no hauria de sotmetre’s a cap altre fins al punt de carregar-lo, apareixen a les ciutats occidentals homes que pedalen en un carro de tres rodes per transportar turistes.
Sorgeixen polèmiques sobre si disposen de permís o no per circular, sobre l’espai que ocupen, si són una competència il·legal dels taxistes (!), quan el que autènticament mereix ser qüestionat és el seu tipus de feina.
És acceptable a aquestes alçades de la història que unes persones s’asseguin en un tricicle tirat per un home que anirà pedalant fatigosament?  Tirant, com les cavalleries. Fins al moment, que se sàpiga, aital lloc de treball només l’ocupen homes. Cames més fortes comunament, més potència corporal, però no cap descartar que alguna dona necessitada i fornida s’afegeixi a l’activitat.
Fora d’això, caldria preguntar-se com és possible que els usuaris se sentin còmodes passejant en un vehicle tirat no per un motor sinó per un ésser humà.  I sí, ens ho preguntem.

Conductores ganapanes

Quizás no exista palabra más gráfica. Ganapán, hombre que hace lo que sea para ganarse el pan de cada día. Por ejemplo, los bicitaxistas. Cuando se daba por hecho que en la civilización avanzada ningún hombre tendría que someterse a otro hasta el punto de cargar con él, aparecen en las ciudades occidentales hombres que pedalean en un carromato de tres ruedas para transportar turistas.
Surgen polémicas sobre si disponen de permiso o no para circular, sobre el espacio que ocupan, si son competencia ilegal de los taxistas (!), cuando lo que auténticamente merece ser cuestionado es su tipo de trabajo.
¿Es aceptable a estas alturas de la historia que unas personas se sienten en un triciclo tirado por un hombre que irá pedaleando trabajosamente?  Tirando, como las caballerías. Hasta el momento, que se sepa, semejante puesto de trabajo solo lo ocupan hombres. Piernas más fuertes por lo común, mayor potencia corporal, mas no cabe descartar que alguna mujer menesterosa y fornida se agregue a la actividad.
Por lo demás, habría que preguntarse cómo es posible que los usuarios se sientan cómodos paseando en un vehículo tirado no por un motor sino por un ser humano.  Y sí, nos lo preguntamos.

divendres, 26 d’abril del 2019

La radio de la señora Montserrat - La ràdio de la senyora Montserrat


La ràdio de la senyora Montserrat

Quan jo era nena acostumava a jugar amb una veïna meva del mateix replà. Recordo que un vespre vaig entrar a la seva casa amb la meva mare, que portava una tassa de brou per a la seva, afligida crec que de grip. Em va sorprendre molt veure que la malalta, que feia llit, tenia al costat d’ella una petita ràdio. Era vídua des de feia uns mesos, i amb veu queixosa va dir, assenyalant l’aparell, que li feia companyia fins que aconseguia adormir-se.
No m’explico per què em va xocar tant la seva necessitat d’escoltar la ràdio a la nit, com si fos un nadó demandant que li cantessin una cançó de bressol. I potser encara m’explico menys que aquest fet se m’hagi quedat gravat a la memòria.
Transcorreguts els anys, l’explicació se m’apareix nítida. Els artefactes moderns tenen la seva raó de ser a l’uníson dels canvis en les relacions socials. A mesura que la família es tornava més nuclear, quan avis, pares, fills, oncles i nebots ja no es reunien al costat del foc per xerrar fins que els entrava el son, la ràdio i més tard la televisió van anar ocupant el lloc dels parents. Vituperada aquesta última amb freqüència, compleix en realitat un gran servei per al cúmul de persones grans que viuen en solitud. No és debades que moltes tenen el televisor en marxa durant tot el dia, requerint una veu al seu costat, encara que no procedeixi d’una persona palpable. Que la requereixin a l’anar-se’n al llit, encara que no sigui la d’un ésser estimat.
La consonància entre el sistema de vida i la tecnologia resulta inqüestionable. Com si l’univers, tan enigmàtic, fos al cap i a la fi comprensible.            

             La radio de la señora Montserrat

Cuando yo era niña solía jugar con una vecina mía del mismo rellano. Recuerdo que un anochecer entré en su casa con mi madre, que llevaba una taza de caldo para la suya, aquejada creo que de gripe. Me sorprendió mucho ver que la enferma, que guardaba cama, tenía junto a ella una pequeña radio. Era viuda desde hacía unos meses, y con voz quejumbrosa dijo, señalando el aparato, que le hacía compañía hasta que conseguía dormirse.
No me explico por qué me chocó tanto su necesidad de oír la radio por la noche, como si fuera un bebé demandando que le cantaran una nana. Y quizás aún me explico menos que semejante hecho se me haya quedado grabado en la memoria.
Transcurridos los años, la explicación se me aparece nítida. Los artilugios modernos tienen su razón de ser al unísono de los cambios en las relaciones sociales. A medida que la familia se volvía más nuclear, cuando abuelos, padres, hijos, tíos y sobrinos ya no se reunían junto al fuego para charlar hasta que les entraba el sueño, la radio y más tarde la televisión fueron ocupando el lugar de los parientes. Vituperada esta última con frecuencia, cumple en realidad un gran servicio para el cúmulo de personas mayores que viven en soledad. No es en balde que muchas tienen el televisor en marcha durante todo el día, requiriendo una voz junto a ellas, aunque no proceda de una persona palpable. Que la requieran al irse a la cama, aunque no sea la de un ser amado.
La consonancia entre el sistema de vida y la tecnología resulta incuestionable. Como si el universo, tan enigmático, fuera al cabo comprensible.

divendres, 19 d’abril del 2019

Las imágenes del Cristo románico o renacentista - Les imatges del Crist romànic o renaixentista


Les imatges del Crist romànic o renaixentista

El Crist que ens transmet la iconografia cristiana romànica és molt diferent de l'aportat a partir del Renaixement i més tard el Barroc. A les imatges religioses de l’Edat Mitjana està absent l’alarmisme que introduirà l’Edat Moderna. Rostres arrodonits, actituds plàcides, colors variats i vius, ni tan sols la crucifixió no sembla dolorosa. Serà el Renaixement el que introdueixi la Creu amb el cos ensangonat de Jesús i, sobretot, la icona per excel·lència, la corona d’espines.
Sembla que, quan les idees de la Modernitat desperten les consciències i conviden a pensar, l’Església decideix esgrimir el suprem sacrifici, el martiri, per estremir al cristià amb l’estampa més espantosa.  No sols el rostre i el cos de Crist ferits converteixen el cristianisme en una religió aterridora, també el dolor imprès a les imatges dels seus acompanyants oprimeix l’ànima dels creients.
Altres transformacions es van succeint al llarg del temps en el ritual cristià. Així, al frontal de l’altar de Santa Maria de Mossoll, pertanyent al primer terç del segle XIII, es recrea una Epifania en la qual el rei Baltasar va segon i no és pas negre. En canvi, a Sant Vicens de Cardona, cap al 1360, és Gaspar qui segueix a Melcior, mentre que la cara de Baltasar ja és més fosca, tot i que sense arribar a ser atzabeja. Fins que la negritud definitiva podem trobar-la, per exemple, en una pintura de Jacopo Bassano datada el 1580. En la seva Adoració dels Mags, Baltasar és alhora el tercer i negre.
Disquisicions tal vegada apropiades per aquest Divendres Sant.     

Las imágenes del Cristo románico o renacentista

El Cristo que nos transmite la iconografía cristiana románica es muy distinto del aportado a partir del Renacimiento y más tarde el Barroco. Las imágenes religiosas del medioevo carecen del tremendismo que introducirá la Edad Moderna. Rostros redondeados, actitudes plácidas, colores variados y vivos, ni siquiera la crucifixión parece dolorosa. Será el Renacimiento el que introduzca la Cruz con el cuerpo ensangrentado de Jesús y, sobre todo, el icono por excelencia, la corona de espinas.
Parece que, cuando les ideas de la Modernidad despiertan las conciencias e invitan a pensar, la Iglesia decide esgrimir el supremo sacrificio, el martirio, para estremecer al cristiano con la estampa más espantosa.  No solo el rostro y el cuerpo de Cristo lacerados convierten el cristianismo en una religión aterradora, también el dolor impreso en las imágenes de sus acompañantes oprime el alma de los creyentes.
Otras transformaciones se van sucediendo a lo largo del tiempo en el ritual cristiano. Así, en el frontal del altar de Santa Maria de Mossoll, perteneciente al primer tercio del siglo XIII, se recrea una Epifanía en la cual el rey Baltasar va segundo y no es negro. En cambio, en Sant Vicens de Cardona, hacia 1360, es Gaspar quien sigue a Melchor, mientras que la faz de Baltasar ya es más oscura, aunque sin llegar a ser azabache. Hasta que la negritud definitiva podemos encontrarla, por ejemplo, en una pintura de Jacopo Bassano fechada en 1580. En su Adoración de los Magos, Baltasar es a la vez el tercero y negro.
Disquisiciones quizás apropiadas en este Viernes Santo.


divendres, 12 d’abril del 2019

Cuanto más ricos, menos generosos - Com més rics, menys generosos



       Com més rics, menys generosos

Vet aquí la clau infal·lible per acumular béns. No donar res, o molt poc als altres. Tot per a un mateix, com a màxim per als de la seva pròpia sang.
La Coordinadora Catalana de Fundacions ha constatat a través d’un estudi que els més pobres són els que percentualment més contribueixen en donacions. Si les persones benestants solen aportar un misèrrim 0,1% de la seva renda, les menys afortunades cooperen amb un 1,4% dels seus ingressos, una diferència considerable. Si bé aquelles ajuden amb quantitats més elevades, el cert és que es desprenen d’una part molt menor del seu patrimoni. Es fa palès, en conseqüència, que les capes baixes de la població es mostren molt més disposades a socórrer els menys afavorits.
És a dir, la gent rica ho seria en menor mesura si compartís amb major mesura amb els altres. Si, en el cas de que es tracta, les seves donacions ascendissin a l’1,4% dels seus cabals. Quina pluja de diners per a les ONG i altres entitats sense ànim de lucre!... Quin buidatge de butxaques dels adinerats!...
A fi de comptes, quelcom que no succeeix, tal com queda comprovat. Cadascú situat al seu escalafó social, i cadascú amb el seu grau de generositat i d’empatia vers els seus semblants.

Cuanto más ricos, menos generosos

He aquí la clave infalible para acumular bienes. No dar nada, o muy poco a los demás. Todo para uno mismo, máxime para los de su propia sangre.
La Coordinadora Catalana de Fundaciones ha constatado a través de un estudio que los más pobres son los que porcentualmente más contribuyen en donaciones. Si las personas acomodadas suelen aportar un misérrimo 0,1% de su renta, las menos afortunadas cooperan con un 1,4% de sus ingresos, una diferencia considerable. Si bien aquellas ayudan con cantidades más elevadas, lo cierto es que se desprenden de una parte mucho menor de su patrimonio. Se hace patente, en consecuencia, que las capas bajas de la población se muestran mucho más dispuestas a socorrer a los menos favorecidos.
A lo dicho, la gente rica lo sería en menor medida si compartiera en mayor medida con los demás. Si, en el caso de que se trata, sus donaciones ascendieran al 1,4% de sus caudales. ¡Qué lluvia de dinero para las ONG y otras entidades sin ánimo de lucro!... ¡Qué vaciado de bolsillos de los adinerados!...
Es algo que no sucede, tal como queda comprobado. Cada cual sito en su escalafón social, y cada cual con su grado de generosidad y de empatía hacia sus semejantes.

divendres, 5 d’abril del 2019

Un Robot para acompañar a gente mayor - Un robot per acompanyar gent gran


             Un robot per acompanyar gent gran

Em remunto a la Fira Tecnològica de Xangai de l’any passat, quan un dels seus productes estrella era un robot pensat per ocupar-se de persones ancianes. Tenia forma de pingüí, pesava 30 quilos i feia un metre d’alçada. A la Xina com aquí, com a tot el món desenvolupat, la gent gran és i serà cada vegada més nombrosa. Com més vell o vella se sigui, més necessitat d’atencions, i pel que sembla, menys se’n gaudeixen, en general. No perquè no existeixin joves capaços de prodigar-les, les atencions, sinó perquè les seves ocupacions no els ho permeten o els seus interessos són uns altres.
A Espanya, gairebé dos milions d’ancians o ancianes, principalment elles, viuen sense companyia. Més que l’edat, barem que s’utilitza, hauria de comptar l’estat de salut, tant física com emocional. En qualsevol cas, el que un robot humanoide com el presentat a Xangai oferia era mitigar la solitud i pal·liar qualsevol deficiència anímica.
Per “només” 12.000 dòlars seria possible aconseguir un amic no humà però apte per comportar-se segons l’humor del seu amo o mestressa, capaç de contestar preguntes (habituals, se suposa), actuar com una capsa de música, o com un contista, en la bona accepció del mot, o exercitant la memòria de l’ancià. Altres aptituds, tant o més importants, serien les de subministrar la medicació segons les dosis i intervals convenients.
Ignoro si aital amic inorgànic ha arribat a les nostres llars. Potser algunes butxaques s’han pogut permetre la seva adquisició, símbol alhora de poder adquisitiu i de mancança de companyia. Pur contrast entre benestar material i malestar emocional. Contradiccions, com moltes altres de freqüents a la vida humana.

Un Robot para acompañar a gente mayor

Me remonto a la Feria Tecnológica de Shanghái del año pasado, cuando uno de sus productos estrella era un robot pensado para ocuparse de personas ancianas. Tenía forma de pingüino, pesaba 30 kilos y medía un metro de altura. En China como aquí, como en todo el mundo desarrollado, la gente mayor es y será cada vez más numerosa. Cuanto más viejo o vieja se sea, más necesidad de cuidados, y tal parece que menos se goza de ellos, en general. No porque no existan jóvenes capaces de prodigarlos, los cuidados, sino porque sus ocupaciones no se lo permiten o sus intereses son otros.
En España, casi dos millones de ancianos o ancianas, mayormente ellas, viven sin compañía. Más que la edad, baremo que se utiliza, debería contar el estado de salud, tanto física como emocional. En cualquier caso, lo que un robot humanoide como el presentado en Shanghái ofrecía era mitigar la soledad y paliar cualquier deficiencia anímica.
Por “solo” 12.000 dólares sería posible hacerse con un amigo no humano pero apto para comportarse según el humor de su dueño o dueña, capaz de contestar preguntas (habituales, se supone), actuar como una caja de música, o como un cuentista, en la buena acepción de la palabra, o ejercitando la memoria del anciano. Otras aptitudes, tanto o más importantes, serían las de suministrar la medicación según las dosis e intervalos requeridos.
Ignoro si tal amigo inorgánico ha llegado a nuestros lares. Quizás algunos bolsillos han podido permitirse su adquisición, símbolo a la vez de poder adquisitivo y de carencia de compañía. Puro contraste entre bienestar material y malestar emocional. Contradicciones, como otras muchas frecuentes en la vida humana.

divendres, 29 de març del 2019

Su mujer, pero no su hombre - La seva dona, però no el seu home


     La seva dona, però no el seu home

Hi ha vocables que s’apliquen concernent al sexe masculí i no al femení, i viceversa.  N’hi ha que desapareixen i d’altres que s’estableixen. D’un temps ençà, s’ha convertit en hegemònic l’ús de “la seva dona” per designar la cònjuge d’un home. En canvi, no s’utilitza el terme “el seu home” per fer el mateix amb el d’una dona. Pel que sembla, sonaria malament anomenar “el seu home” a l’espòs de Teresa May o Angela Merkel, i per això deixa de fer-se, mentre que a les esposes de Donald Trump o Pedro Sánchez se les denomina amb tota normalitat “la seva dona”. Per a algunes orelles sona a grolleria, potser per a d’altres no, però sigui com sigui, la distinció instaurada es fa palesa.
Han estat desterrades denominacions com esposa o consort, o senzillament, parella o companya si no existeix el matrimoni. Exclusió molt considerable relativa a l’idioma català, el qual compta amb tantes denominacions a fer servir com, a més a més d’esposa, cònjuge o consort, les de muller o fins i tot, senyora. Sí, era freqüent parlar de “la senyora de”.
Actualment tot es limita a “la seva dona”. Per contra, ells continuen essent el marit, l’espòs, el company, expressions força més respectuoses. Simples minúcies? Doncs no, atès que el nom també fa la cosa.                     

Su mujer, pero no su hombre

Hay vocablos que se aplican concerniendo al sexo masculino y no al femenino, y viceversa. Los hay que desaparecen y otros que se establecen. De un tiempo a esta parte, se ha convertido en hegemónico el uso de “su mujer” para designar a la cónyuge de un hombre. En cambio, no se utiliza el término “su hombre” para hacer lo propio con el de una mujer. Al parecer, sonaría mal llamar “su hombre” al esposo de Teresa May o Angela Merkel, y por eso deja de hacerse, mientras que a las esposas de Donald Trump o Pedro Sánchez se las denomina con toda normalidad “su mujer”. Para algunos oídos suena a ordinariez, quizás para otros no, pero sea como sea, la distinción instaurada se hace evidente.
Han sido desterradas denominaciones como esposa o consorte, o sencillamente, pareja o compañera si no existe el matrimonio. Exclusión todavía más considerable si observamos el idioma catalán, el cual cuenta con tantas denominaciones a emplear como, además de esposa, cònjuge o consort, las de muller o incluso senyora. Sí, era frecuente hablar de “la senyora de”.
Actualmente todo se limita a ”su mujer” o “la seva dona”. Por el contrario, ellos continúan siendo el marido, el esposo, el compañero, expresiones bastante más respetuosas. ¿Simples minucias? Pues no, ya que el nombre también hace a la cosa.





divendres, 22 de març del 2019

Radovan Karadzic morirá en prisión - Radovan Karadzic morirà a la presó


         Radovan Karadzic morirà a la presó

A cadena perpètua ha estat sentenciat Radovan Karadzinc, líder serbi de Bòsnia entre el 1992 i el 1995.  Havia estat condemnat a 40 anys de reclusió el 2016, i l’apel·lació que va presentar li ha sortit malament, tot i que només relativament, ja que, als seus 73 anys d’edat, tant li fa. Igual que als morts durant la guerra dels Balcans, per als quals és obvi que no valen ni apel·lacions ni resurrecció. Paper mullat, per exemple, per als milers de bosnians musulmans víctimes del conegut com a genocidi de Srebrenica. Refresquem la memòria.
Després de dos anys de setge, les tropes serbo-bosnianes van emprendre la invasió l’11 de juliol del 1995, la qual cosa va provocar que milers de persones cerquessin refugi al campament de les forces de pau de l’ONU. Si bé uns 5.000 bosnians van aconseguir entrar a la base, no van trigar a ser expulsats. Els dies següents es van transformar en jornades de matances. Joves, ancians, adolescents, nens, dones van ser assassinats perseguint una neteja ètnica exhaustiva que va sumar milers de morts, sepultats en fosses comunes.  
Anys després, els màxims responsables serien jutjats i condemnat pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPII). El general Radislav Krstić, a 35 anys de presó el 2004;  el comandant Ratko Mladic, a cadena perpètua el 2017, i ara, finalment, Radovan Karadzinc també a la pena màxima.
Al nostre llibre, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, Norbert Bilbeny i jo mateixa plantegem, ¿què ha succeït amb els cascos blaus que van llençar al carrer els qui van intentar refugiar-se a la seva base? El cert és que, entre al·legacions de que no disposaven de prou mitjans ni tan sols per defensar-se ells, i comptant a més amb la immunitat de què gaudeixen les forces de l’ONU, no se’ls han exigit responsabilitats. En l’esfera pública és així; en l’esfera particular, cadascú respondrà a la seva consciència.

                   Radovan Karadzic morirá en prisión

A cadena perpetua ha sido sentenciado Radovan Karadzinc, líder serbio de Bosnia entre 1992 y 1995.  Había sido condenado a 40 años de reclusión en 2016, y la apelación que presentó le ha salido mal, aunque solo relativamente, ya que, a sus 73 años de edad, lo mismo le da. Igual que a los muertos durante la guerra de los Balcanes, para los cuales es obvio que no valen ni apelaciones ni resurrección. Papel mojado, por ejemplo, para los miles de bosnios musulmanes víctimas del conocido como genocidio de Srebrenica. Refresquemos la memoria.
Tras dos años de asedio, las tropas serbobosnias emprendieron la invasión el 11 de julio de 1995, lo cual provocó que millares de personas corrieran a refugiarse en el campamento de las fuerzas de paz de la ONU. Si bien unos 5.000 bosnios lograron entrar en la base, no tardaron en ser expulsados. Los días siguientes se transformaron en jornadas de matanzas. Jóvenes, ancianos, adolescentes, niños, mujeres fueron asesinados persiguiendo una limpieza étnica exhaustiva que sumó millares de muertos, sepultados en fosas comunes.   
Años después, los máximos responsables serían juzgados y condenados por el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia (TPIY). El general Radislav Krstić, a 35 años de prisión en 2004;  el comandante Ratko Mladic, a cadena perpetua en 2017, y ahora, finalmente, Radovan Karadzinc también a la pena máxima.
En nuestro libro, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, Norbert Bilbeny y yo misma planteamos, ¿qué ha sucedido con los cascos azules que echaron a la calle a quienes intentaron refugiarse en su base? Lo cierto es que, entre alegaciones de que no disponían de medios suficientes ni siquiera para defenderse ellos, y contando además con la inmunidad de que gozan las fuerzas de la ONU, no se les han exigido responsabilidades. En la esfera pública es así; en la esfera particular, cada cual responderá a su conciencia.


divendres, 15 de març del 2019

De Bradley Manning a Chelsea Manning


De Bradley Manning a Chelsea Manning

Singular i anguniosa vida la d’aquest/aquesta soldat. El maig del 2017 va ser excarcerat, després de passar set anys a la presó, per gràcia del president Barak Obama tres dies abans que deixés la presidència dels Estats Units. De no haver estat tant pel raciocini com pels bons sentiments d’aquell, Manning encara restaria a la presó complint els 35 anys a què havia estat condemnat. En l’entretant, mentre complia la pena, Bradley havia aconseguit ser reconegut com a Chelsea, i com a tal ha tornat a la presó dos anys més tard.
El motiu esgrimit pel tribunal ha estat el de que s’ha negat a declarar davant un jutge federal per la divulgació de secrets militars l’any 2010. Manning ha adduït que no vol reiterar el que ja va dir el 2013, en un procés que li va valer la terrible condemna.
La justícia no el deixa en pau des que el 2010 va proporcionar al web Wikileaks milers de documents classificats com a secrets de guerra referits a l’Afganistan i l’Iraq. No eren documents dels quals la cúpula militar pogués sentir-se orgullosa, de manera que el pes de la llei establerta va caure sobre Manning, així com sobre Julian Assange, fundador de Wikileaks i refugiat des del 2012 a l’ambaixada de l’Equador a Londres. No és desitjable la perspectiva de passar-se anys i anys tancat en un immoble, però sempre és millor que la de patir pena de presó, i a més a més en unes condicions inhumanes com les que va patir Manning durant els primers mesos d’empresonament.
Ara ha tornat a la reclusió, no se sap per quant de temps i amb quin escenari. Alhora es desconeix fins quan estarà Assange confinat. L’únic cert és que les denúncies incòmodes per al poder publicades per Wikileaks no han conduït a cap persecució, detenció o expulsió. El càstig és nomé per als denunciants.

De Bradley Manning a Chelsea Manning

Singular y angustiosa vida la de este/esta soldado. En mayo de 2017 fue excarcelado, después de pasar siete años en prisión, por gracia del presidente Barak Obama tres días antes de que dejara la presidencia de los Estados Unidos. De no haber sido tanto por el raciocinio como por los buenos sentimientos de aquel, Manning aún estaría en la cárcel cumpliendo los 35 años a que había sido condenado. En el ínterin, mientras cumplía la pena, Bradley había conseguido ser reconocido como Chelsea, y como a tal ha vuelto a la cárcel dos años más tarde.
El motivo esgrimido por el tribunal ha sido el de que se ha negado a declarar ante un juez federal por la divulgación de secretos militares en 2010. Manning ha aducido que no quiere reiterar lo que ya dijo en 2013, en un proceso que le valió la terrible condena.
La justicia no le deja en paz desde que en 2010 proporcionó a la web Wikileaks miles de documentos clasificados como secretos de guerra referidos a Afganistán e Irak. No eran documentos de los que la cúpula militar pudiera sentirse orgullosa, de forma que el peso de la ley establecida cayó sobre Manning así como sobre Julian Assange, fundador de Wikileaks y refugiado desde 2012 en la embajada del Ecuador en Londres. No es apetecible la perspectiva de pasarse años y años encerrado en un inmueble, pero siempre es mejor que la de sufrir pena de cárcel, y además en unas condiciones inhumanas como las que sufrió Manning durante los primeros meses de encarcelamiento.
Ahora ha regresado a la reclusión, no se sabe por cuánto tiempo y en qué escenario. También se desconoce hasta cuándo permanecerá Assange confinado. Lo único cierto es que las denuncias incómodas para el poder publicadas por Wikileaks no han conducido a persecución, detención o expulsión algunas. El castigo es solo para los denunciantes.

divendres, 8 de març del 2019

Publicidad gratuita para Fairy - Publicitat gratuïta per a Fairy


                                          Publicitat gratuïta per a Fairy


Als fabricants del rentavaixelles Fairy els ha tocat la rifa. Es troba en boca de tothom sense que els hi costi ni un euro. En aquests moments, és com si no existís cap altre detergent per a la cuina. Quan el senyor Enric Millo va declarar al Tribunal Suprem que en alguns col·legis electorals de l’1 d’octubre s’havia llançat Fairy al terra perquè els policies rellisquessin, va fer un enorme regal als seus productors, la companyia Procter & Gamble. Podia haver-se limitat a dir que s’havia vessat detergent, sense citar una marca en concret, però no va ser així. Donem per fet que ell no coneix cap altre netejador.
Presa com a una ocurrència, a les xarxes socials la gent s’ha mort de riure. Comentaris, acudits, muntatges fotogràfics. Tot molt divertit, malgrat que concerneixi a un procés del qual depèn la llibertat, és a dir, el benestar futur de dotze persones. Però el cert és que Fairy s’ha convertit en el rentaplats sense rival. Els de Procter & Gamble s’estaran fregant les mans.
Per curiositat, valdria la pena realitzar un sondeig als supermercats per tal de comprovar quant han augmentat les vendes del rentaplats Fairy en detriment dels restants. Les desgràcies d’uns poden, de retruc, convertir-se en una joia per a d’altres.

Publicidad gratuita para Fairy

A los fabricantes del lavavajillas Fairy les ha tocado la lotería. Se halla en boca de todo el mundo sin que les cueste ni un euro. Ya es como si no existiera ningún otro detergente para la cocina. Cuando el señor Enric Millo declaró en el Tribunal Supremo que en algunos colegios electorales del 1 de octubre se había echado Fairy en el suelo para que los policías resbalasen, hizo un enorme regaló a sus productores, la compañía Procter & Gamble. Podía haberse limitado a decir que se había derramado detergente, sin citar una marca en concreto, pero no lo hizo. Demos por supuesto que él no conoce otro limpiador.
Tomada como ocurrencia, en las redes sociales la gente se ha partido de risa. Comentarios, chistes, montajes fotográficos. Todo muy divertido, aunque concierna a un proceso del que pende la libertad, eso es, el bienestar futuro de doce personas.  Pero lo cierto es que Fairy se ha convertido en el lavavajillas sin rival. Los de Procter & Gamble se estarán relamiendo de gusto.
Por curiosidad, valdría la pena realizar un sondeo en los supermercados para comprobar cuánto han aumentado las ventas del lavavajillas Fairy en detrimento de los demás. Las desgracias de unos pueden, de rebote, convertirse en una gozada para otros.


       

divendres, 1 de març del 2019

La generación del Mobile World Congress - La generació del Mobile World Congress


 La generació del Mobile World Congress

                A cada celebració, el Mobile World Congress reuneix un major nombre d’assistents. Aquest any 2019, han estat 109.000 els participants, procedents de 200 països. Empresaris, nous emprenedors, tècnics, científics, usuaris curiosos, esnobs ansiosos de l’última moda, fanàtics dels avenços tecnològics. De tot hi ha hagut al recinte firal, tots han segellat l’èxit del conclave de la tecnologia digital. I en el conjunt d’imatges, les més nombroses, sobresortints, eren les joves. Madurs alguns fabricants, pocs entre la immensa majoria de congressistes desbordants de joventut. Dels que van néixer i van créixer amb l’univers Internet en marxa, alimentant-se d’ordinadors portàtils, tauletes, telèfons mòbils intel·ligents, navegadors de diverses tipologies, xarxes socials a elegir.
                Són la generació que més diferències ha establert amb l’anterior i la que en gran manera ho evidencia amb el seu comportament. És així donat que bastants dels seus components caminen pel carrer, viatgen amb metro o amb autobús amb el mòbil a la mà. El seu lleure consisteix a utilitzar les xarxes socials; la seva complaença depèn de ser aplaudits per amics i coneguts; fan cas omís de les ones considerades pernicioses que emeten els mòbils i són capaços de dormir amb el seu sota el coixí. Una generació als hàbits de la qual es van integrant amb rapidesa adolescents, pre adolescents, nens, conformant una onada cada vegada més matinera. La infantesa ja és tecnològica, l’invent ja és aquí per quedar-se. Si algú pretén saber com serà la vida dels éssers humans d’ara endavant, ho tindrà difícil. Serà diferent de l’actual, però ignorem les seves característiques concretes.
                En el Mobile World Congress tan sols una peculiaritat ha persistit entre tants canvis. La presència masculina ha estat molt superior a la femenina.                         

La generación del Mobile World Congress

                En cada celebración, el Mobile World Congress reúne un mayor número de asistentes. Este año 2019, han sido 109.000 los participantes, procedentes de 200 países. Empresarios, nuevos emprendedores, técnicos, científicos, usuarios curiosos, snobs ansiosos de la última moda, fanáticos de los avances tecnológicos. De todo ha habido en el recinto ferial, todos han sellado el éxito del cónclave de la tecnología digital. Y en el conjunto de imágenes, las más numerosas, sobresalientes, eran las jóvenes. Maduros algunos fabricantes, pocos entre la inmensa mayoría de congresistas rebosantes de juventud. De los que nacieron y crecieron con el universo Internet en marcha, alimentándose de ordenadores portátiles, tablets, teléfonos móviles inteligentes, navegadores de diversas tipologías, redes sociales a elegir.
                Son la generación que más diferencias ha establecido con la anterior y la que en mayor medida lo evidencia con su comportamiento. Es así porque bastantes de sus componentes andan por la calle, viajan en metro o en autobús con el móvil en la mano. Su ocio consiste en utilizar las redes sociales; su complacencia depende de ser aplaudidos por amigos y conocidos; hacen caso omiso de las ondas consideradas perniciosas que emiten los móviles y son capaces de dormir con el suyo bajo la almohada.  Una generación a cuyos hábitos se van integrando con rapidez adolescentes, preadolescentes, niños, conformando una ola cada vez más tempranera. La infancia ya es tecnológica, el invento ya está aquí para quedarse. Si alguien pretende saber cómo será la vida de los seres humanos en adelante, lo tendrá difícil. Será distinta de la actual, pero ignoramos sus características concretas.
                En el Mobile World Congress tan solo una peculiaridad ha persistido entre tantos cambios. La presencia masculina ha sido muy superior a la femenina.