divendres, 27 de gener del 2017

¿Torturarán a Donald Trump? Torturaran Donald Trump?

                                Torturaran Donald Trump? 

El flamant president dels Estats Units defensa la tortura contra els detinguts perquè és un mètode que funciona. Es tracta de martiritzar els contraris. En especial els terroristes, és clar, però resulta que a la perversitat intrínseca de torturar s’hi afegeix la de que per estar segurs de que ho són en primer lloc caldrà turmentar els sospitosos. Que confessen sota el dolor, sigui la veritat o sigui la mentida per manca de resistència. Aberracions, en conseqüència, per dues bandes.
Una. Es considera que la tortura pertany a èpoques remotes i superades, se suposa que els pobles civilitzats ja no poden suportar, ni tan sols imaginar, la seva aplicació. Dos. ¡Malaurat aquell a qui es tingui per sospitós!... Durant la seva presidència, Bush ja va donar llum verda a l’ús de la tortura, sigil·losament, fins que Obama la va abolir. Ara Trump ho proclama sense embuts. Cap on anaves, cap on vas Estats Units?
Donald Trump vol perseguir immigrants i refugiats, vol edificar un mur a la frontera amb Mèxic, vol construir oleoductes tot ignorant el canvi climàtic i l’oposició de la tribu sioux a que malmetin els seus terrenys. D’enemics se n’està guanyant a dojo, i val més que no l’enxampin. No fos que, aplicant la seva mateixa recepta, el fessin desistir dels seus propòsits mitjançant instruments de tortura.

¿Torturarán a Donald Trump? 

El flamante presidente de los Estados Unidos defiende la tortura contra los detenidos porque es un método que funciona. Se trata de martirizar a los contrarios. En especial los terroristas, claro está, pero resulta que a la perversidad intrínseca de torturar se añade la de que, para estar seguros de que lo son, en primer lugar habrá que atormentar a los sospechosos. Que confiesan bajo el dolor, sea la verdad o sea la mentira por falta de resistencia. Aberraciones, en consecuencia, por dos lados.
Uno. Se considera que la tortura pertenece a épocas remotas y superadas, se supone que los pueblos civilizados ya no pueden soportar, ni tan sólo imaginar, su aplicación. Dos. ¡Desgraciado aquél a quien se tenga por sospechoso!... Durante su presidencia, Bush ya dio luz verde al uso de la tortura, sigilosamente, hasta que Obama la abolió. Ahora Trump la proclama sin ambages. ¿Hacia dónde ibas, hacia dónde vas Estados Unidos?
Donald Trump quiere perseguir inmigrantes y refugiados, quiere edificar un muro en la frontera con México, quiere construir oleoductos ignorando el cambio climático y la oposición de la tribu sioux a que malogren sus terrenos. Enemigos se los está ganando a pulso, y más le vale que no le pillen. No fuera que, aplicando su misma receta, le hicieran desistir de sus propósitos mediante instrumentos de tortura.



dissabte, 21 de gener del 2017

Refugiados y solidaridad acotada - Refugiats i solidaritat acotada

                            Refugiats i solidaritat acotada

                Arran del proper concert al Palau Sant Jordi de Barcelona a favor dels refugiats, alguna veu ha posat en dubte la solidaritat que es vol expressar. Això adduint que una cosa és assistir a un espectacle i pagar l’entrada i una altra de molt diferent seria estar disposat a recollir refugiats a casa. I tant que són coses diferents!... Es tracta de graus de solidaritat, sense que uns invalidin els altres. Posar-se gent desconeguda a casa no és quelcom fàcil. A part del recel, també pot ser que no es tingui suficient peculi, prou espai. El que realment s’intenta amb el concert del “Mediterráneo” del dia 11 de febrer és reconèixer el dret dels refugiats a ser asilats, a deixar de vagar per Europa desprotegits. Es vol demostrar la voluntat de compartir amb ells l’Estat del Benestar de què nosaltres gaudim. I això ja és molta i benvinguda solidaritat.
El quid de la qüestió resideix en permetre que ells es guanyin la vida amb les mateixes condicions que els autòctons, això en mig d’un atur del 15% a Catalunya. El quid és reconèixer llur dret com a persones, tal com es va fer 25 anys enrere, quan en una Espanya i Catalunya amb uns índexs d’atur que sobrepassaven el 20% es van acollir més de 2.500 refugiats procedents de la guerra dels Balcans. Quina xifra més minsa en relació a 46 milions d’habitants!... Costa, costa molt ésser solidaris. Tant de bo els poders públics, i la població en general, facin cas del clam de solidaritat que el cant coral de “Mediterráneo” pot representar.

Refugiados y solidaridad acotada

 A raíz del próximo concierto en el Palau Sant Jordi de Barcelona a favor de los refugiados, alguna voz ha puesto en duda la solidaridad que se quiere expresar. Eso aduciendo que una cosa es asistir a un espectáculo y pagar la entrada y otra de muy diferente sería estar dispuesto a acoger refugiados en casa. ¡Y tanto que son cosas diferentes!... Se trata de grados de solidaridad, sin que unos invaliden los otros. Albergar gente desconocida en casa no es algo fácil. Aparte del recelo, también puede ser que no se tenga suficiente peculio, bastante espacio. Lo que realmente se intenta con el concierto del “Mediterráneo" del día 11 de febrero es reconocer el derecho de los refugiados a ser asilados, a dejar de vagar por Europa desprotegidos. Se quiere demostrar la voluntad de compartir con ellos el Estado del Bienestar de que nosotros disfrutamos. Y eso ya es mucha y bienvenida solidaridad.

El quid de la cuestión reside en permitir que ellos se ganen la vida con las mismas condiciones que los autóctonos, eso en medio de un paro del 15% en Catalunya. El quid es reconocer su derecho como personas, tal como se hizo 25 años atrás, cuando en una España y Catalunya con unos índices de paro que sobrepasaban el 20% se acogieron más de 2.500 refugiados procedentes de la guerra de los Balcanes. ¡Qué cifra más escasa en relación a 46 millones de habitantes!... Cuesta, cuesta mucho ser solidarios. Ojalá los poderes públicos, y la población en general, tengan en cuenta el clamor de solidaridad que el canto coral de “Mediterráneo" es capaz de representar.

dilluns, 16 de gener del 2017

Miedo en el cuerpo - La por al cos

La por al cos

Se n’adonen vostès de què no paren de ficar-nos la por al cos? L’amenaça de la grip ens la fan present des de fa setmanes i ens té atemorits; del fred, la neu i els vendavals n’estem avisats des de dies enrere, de manera que ja ens glacem anticipadament;  durant mesos, més bé anys, la deflació ens va ésser presentada com una perversió econòmica molt perillosa, terrible, i ara que l’IPC puja, ens neguitegen amb l’existència de la inflació.  El poder no està mai content, mai no en té prou; de diners, de força, de mitjans per esporuguir-nos i minar-nos la moral. Com més dèbils i vulnerables ens sentim, més fàcil serà fer-nos passar per l’adreçador. Que ens diguin, si us plau,  què hem de fer, que ens protegeixin en la nostra ignorància i debilitat.
La també molt  propera desgràcia que ens caurà a sobre és el mandat de Trump als EUA, és a dir, al món. Això ja ho vàrem comprendre d’antuvi, però es veu que cal que ens ho remarquin en tot moment, que ens ho facin entendre amb tota la magnitud del desastre. Llàstima que gairebé sempre els comunicador s’obliden d’esmentar els milions de votants que el van duar a la presidència. Sembla que parlar malament dels electors, qüestionar-los no és escaient.  El cas és que a ells no els fa por Trump, vagin vostès a saber perquè. Deu ser que no els hi van posar la por al cos. Quant a nosaltres en general i en diferents àmbits, és possible que es tracti d’una estratègia per afeblir-nos i collar-nos més còmodament.

 Miedo en el cuerpo

¿Se dan ustedes cuenta de qué no paran de meternos miedo en el cuerpo? La amenaza de la gripe nos la hacen presente desde hace semanas y nos tiene atemorizados; del frío, la nieve y los vendavales estamos avisados desde días atrás, de manera que ya nos congelamos anticipadamente; durante meses, más bien años, la deflación nos fue presentada como una perversión económica muy peligrosa, terrible, y ahora que el IPC sube, nos inquietan con la existencia de la inflación.  El poder nunca está contento, nunca tiene bastante; de dinero, de fuerza, de medios para amedrentarnos y socavarnos la moral. Cuánto más débiles y vulnerables nos sintamos, más fácil será hacernos pasar por el aro. Que nos digan, por favor, qué tenemos que hacer, que nos protejan en medio de nuestra ignorancia e impotencia.

La también muy próxima desgracia que nos caerá encima es el mandato de Trump en EE.UU., es decir, en el mundo. Eso ya lo comprendimos de entrada, pero por lo visto es necesario que nos lo recalquen en todo momento, que nos lo hagan entender con toda la magnitud del desastre. Lástima que casi siempre los comunicadores se olvidan de mencionar a los millones de votantes que le llevaron a la presidencia. Al parecer, hablar mal de los electores, cuestionarlos no es apropiado.  El caso es que a ellos no les da miedo Trump, vayan ustedes a saber por qué. Debe de ser que no les pusieron el miedo en el cuerpo. En cuanto a nosotros en general y en diferentes ámbitos, es posible que se trate de una estrategia para debilitarnos y atornillarnos más cómodamente.

dissabte, 7 de gener del 2017

La reina y la ministra también La reina i la ministra també -

                  La reina i la ministra també

D’infart els talons d’agulla que la reina i la ministra de Defensa lluïen a la celebració de la Pasqua Militar. A la fotografia d’un diari apareixen l’una al costat de l’altra, elegants, amb vestits llargs fins als turmells, la reina tan tibada com sempre, i ambdues mostrant l’extrem d’una de les seves sabates i alhora uns talons desmesuradament alts la punta dels quals de segur que no feia ni un centímetre quadrat. I apa, a aguantar dempeus o caminant, com dues noietes ignorants de com s’estaven perjudicant la salut. Quin respecte es tenen a si mateixes si consideren necessari seguir una moda que només està dedicada a les dones, víctimes propiciatòries de totes les aberracions? Quin mèrit s’adjudiquen pel fet de regnar i governar, respectivament? Es veu que cap. De primer són dones, i com a tals, sucumbeixen als dictats que suposadament les faran físicament atractives als ulls masculins i femenins.
Peus patint d’immediat, i l’esquena, a curt o llarg termini. Com més alts i prims siguin el talons, pitjor. I les dones havent d’anar al podòleg molt més que no pas els homes. Lògic, atès que ells no cometen aquestes beneiteries. És que ni tan sols se’ls hi proposen, donat que els seus mereixements són d’una altra categoria.
Llàstima que unes dones amb poder no siguin capaces de donar bon exemple. Calçat còmode, idees clares, bona feina, la que sigui de cadascuna de les dones d’aquest segle, ni més ni menys que el XXI!... Llibertat de viure sense perjudicar-se la salut al anteposar una suposada elegància a la racionalitat i l’autoestima.

   La reina y la ministra también

De infarto los tacones de aguja que la reina y la ministra de Defensa lucían en la celebración de la Pascua Militar. En la fotografía de un diario aparecen la una al lado de la otra, elegantes, con vestidos largos hasta los tobillos, la reina tan estirada como siempre, y ambas mostrando el extremo de uno de sus zapatos y al mismo tiempo unos talones desmesuradamente altos la punta de los cuales de seguro que no hacía ni un centímetro cuadrado. Y hala, a aguantar de pie o andando, como dos mozuelas ignorantes de cómo se estaban perjudicando la salud. ¿Qué respeto se tienen a sí mismas si consideran necesario seguir una moda que solo está dedicada a las mujeres, víctimas propiciatorias de todas las aberraciones? ¿Qué mérito se adjudican por el hecho de reinar y gobernar, respectivamente? Por lo visto, ninguno. De primero son mujeres, y como tales, sucumben a los dictados que supuestamente las harán físicamente atractivas de cara a los ojos masculinos y femeninos.
Pies sufriendo de inmediato, y la espalda, a corto o largo plazo. Cuanto más altos y estrechos sean los talones, peor. Y las mujeres teniendo que ir al podólogo mucho más que los hombres. Lógico, dado que ellos no cometen estas tonterías. Ni siquiera se les proponen, dado que sus merecimientos son de otra categoría.

Lástima que unas mujeres con poder no sean capaces de dar buen ejemplo. Calzado cómodo, ideas claras, buen trabajo, el que sea de cada una de las mujeres de este siglo, ni más ni menos que el XXI!... Libertad de vivir sin perjudicar-se la salud al anteponer una supuesta elegancia a la racionalidad y la autoestima.

diumenge, 1 de gener del 2017

Ellas han de ser jóvenes - Elles han de ser joves

                 Elles han de ser joves

Les presentadores de telenotícies han de ser joves, tal com passa en altres feines de cara al públic, no cal que ens n’estrenyem. Les metgesses, infermeres, advocades, enginyeres poden ser grans, però les dones que atenen establiments, fires o congressos, o fan de periodistes a la televisió han de mostrar l’atractiu físic que atorga la joventut. Per què? Doncs perquè al segle XXI les dones continuen sent per sobre de tot un animal el principal mèrit del qual és el de ser físicament desitjable. La seva intel·ligència, la seva vàlua professional només és un afegitó, i poc important en molts paràmetres.  
Vet aquí que a España la mitjana d’edat de les presentadores de televisió és de 40 anys, mentre que la dels presentadors és de 51. Onze anys que marquen una gran diferència, traduïda en que abans dels 45 anys gairebé totes elles desapareixen de la pantalla, per molt bé que ho hagin fet fins llavors, malgrat que es tenyeixin les canes i el maquillatge els suavitzi les arrugues. Per contra, ells segueixen incòlumes amb els seus cabells blancs, els seus rictus i la seva incipient calvície. Quina justícia per als uns i quina injustícia per a les altres!...  
Algun dia s’acabarà aquest tipus de valoració social? Avui comença un nou any, i de moment no sembla que s’enceti un camí diferent. Els que hauran d’empènyer a modificar les mentalitats seran els homes o les dones? Difícilment el canvi vindrà pel cantó masculí. Potser quan hi hagi més dones directives, prenedores de decisions, innovadores en tots els sentits, les pautes establertes donaran un tomb, aquest que ja toca fer.

Ellas han de ser jóvenes

Las presentadoras de telediarios han de ser jóvenes, tal como ocurre en otros trabajos de cara al público, no es preciso que nos sorprendamos. Las médicas, enfermeras, abogadas, ingenieras pueden ser mayores, pero las mujeres que atienden establecimientos, ferias o congresos, o hacen de periodistas en la televisión tienen que mostrar el atractivo físico que otorga la juventud. ¿Por qué? Pues porque en el siglo XXI las mujeres continúan siendo por encima de todo un animal cuyo principal mérito es el de ser físicamente deseable. Su inteligencia, su valía profesional sólo es una añadido, y poco importante en muchos parámetros. 
Hete aquí que en España la media de edad de las presentadoras de televisión es de 40 años, mientras que la de los presentadores es de 51. Once años que marcan una gran diferencia, traducida en que antes de los 45 años casi todas ellas desaparecen de la pantalla, por muy bien que lo hayan hecho hasta entonces, aunque se tiñan las canas y el maquillaje les suavice las arrugas. Por el contrario, ellos siguen incólumes con su pelo blanco, sus rictus y su incipiente calvicie. Qué justicia para los unos y qué injusticia para las otras!... 

¿Algún día se acabará este tipo de valoración social? Hoy empieza un nuevo año, y de momento no parece que se emprenda un camino diferente. ¿Los que habrán de empujar a modificar las mentalidades serán los hombres o las mujeres? Difícilmente el cambio vendrá por el lado masculino. Quizás cuando haya más mujeres directivas, tomadoras de decisiones, innovadoras en todos los sentidos, las pautas establecidas darán un vuelco, este que ya tarda demasiado.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Qué votaron los estadounidenses - Què van votar els nord-americans

         Què van votar els nord-americans

Gairebé 60 milions de persones van votar Donald Trump per fer-lo president dels Estats Units, la nació encara més poderosa del món. Això vol dir que els hi sembla bé el camí per on els durà, el mal és que la resta dels nord-americans també se l’hauran d’empesar, però això és la democràcia, el poder de les majories. Un  mètode imperfecte, sens dubte, però fins ara el millor que hi ha. L’altre mal, amb tot, és que Trump ens l’haurem d’empassar també nosaltres, la resta del habitants del planeta, i amb unes perspectives que d’antuvi ja pinten fatal.
Climatològicament, atès que Trump ha posat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient un negacionista del canvi climàtic com és Scott Pruitt. Deu se perquè se les veu a venir que Barack Obama ha prohibit a perpetuïtat les perforacions a l’Àrtic, ara que encara pot prendre decisions. És clar que després del 20 de gener, quan pregui possessió, el nou president potser podrà revocar el que li sembli.
Nuclearment, ja que de sobte s’ha engegat una perillosa pugna entre Putin i els EUA enfocada a una escalada armamentista, abonada per Trump, amb arsenals nuclears inclosos.
Tremolem pel què ens espera, i lamentem més encara que el triomf de Trump els vots que va rebre. Tants milions de persones que pensen com ell. Lamentem-ho només els que no hi estem d’acord, és clar.

Principio del formulario
Qué votaron los estadounidenses

Casi 60 millones de personas votaron Donald Trump para hacerlo presidente de los Estados Unidos, la nación todavía más poderosa del mundo. Esto significa que les gusta el camino por donde los llevará, lo malo es que el resto de los norteamericanos también se lo tendrán que tragar, pero esto es la democracia, el poder de las mayorías. Un método imperfecto, sin duda, pero hasta ahora el mejor que existe. El otro mal, empero, es que a Trump nos lo tendremos que tragar también nosotros, el resto de habitantes del planeta, y con unas perspectivas que de entrada ya pintan fatal.
Climatológicamente, dado que Trump ha puesto al frente de la Agencia de Protección del Medio Ambiente a un negacionista del cambio climático como es Scott Pruitt. Debe de ser porque se las ve venir que Barack Obama ha prohibido a perpetuidad las perforaciones en el Ártico, cuando aún puede tomar decisiones. Claro está que después del 20 de enero, cuando tome posesión, el nuevo presidente tal vez podrá revocar lo que le parezca.
Nuclearmente, ya que de súbito se ha emprendido una peligrosa pugna entre Putin y los EE.UU. enfocada a una escalada armamentista, abonada por Trump, con arsenales nucleares incluidos.

Temblemos por lo que nos espera, y lamentemos más aún que el triunfo de Trump los votos que recibió. Tantos millones de personas que piensan como él. Lamentémoslo únicamente los que no estamos de acuerdo, es obvio.

dissabte, 17 de desembre del 2016

¿Quién teme a las redes sociales? - Qui té por de les xarxes socials?

                    Qui té por de les xarxes socials?

Ningú. A l’obra de teatre d’Edward Albee tampoc ningú no té por de Virgina Woolf. Tot plegat només és un dir. Nogensmenys, de tant en tant passen coses alarmants. Pel que sembla, a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver interferències de hackers  russos en correus electrònics que van decantat el triomf pel cantó de Donald Trump. Es denuncia sovint l’ús de les xarxes socials per manipular l’opinió pública en qualsevol tema, la publicació de notícies falses, de mentides difamatòries. La pròpia Alemanya tem que la cibernètica interfereixi en els seus propers comicis.
El cert és que l’alemanya Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució ja ha descobert a internet intents de desacreditar partits i polítics.  Una tàctica de la desinformació de la qual en va parlar Angela Merkel al Bundestag. “Hem d’afrontar aquest fenomen, i si és necessari, regular-lo”, va dir. Fenomen greu quan ateny als governants i a les conseqüències sobre el governats, però també perillós per als assumptes particulars. Les falsedats, les exageracions, la violació de la intimitat poden fer molt mal.
Per això està bé que els governs es proposin legislar respecte d’aquest tema, i també ho està que xarxes socials com ara Facebook i d’altres es vagin comprometent a vigilar què publiquen i a esborrar el que sigui tòxic. Amb tot, potser encara seria millor que fossin els mateixos usuaris els que vigilessin, esbrinessin què és veritat o mentida, es preocupessin de trobar les fonts, sabessin què han de captar i què han de rebutjar. Seria fantàstic que la societat civil no hagués de ser protegida como una criatura sense enteniment.

   ¿Quién teme a las redes sociales?

Nadie. En la obra de teatro de Edward Albee tampoco nadie teme a Virgina Woolf. Solo es un decir. No obstante, de vez en cuando ocurren cosas alarmantes. Al parecer, en  las elecciones presidenciales de Estados Unidos hubo interferencias de hackers rusos en correos electrónicos que decantaron el triunfo hacia el lado de Donald Trump. A menudo se denuncia el uso de las redes sociales para manipular la opinión pública en cualquier tema, la publicación de noticias falsas, de mentiras difamatorias. La propia Alemania teme que la cibernética interfiera en sus próximos comicios.
Lo cierto es que la alemana Oficina Federal para la Protección de la Constitución ya ha descubierto en internet intentos de desacreditar a partidos y políticos. Una táctica de desinformación de la que habló Angela Merkel en el Bundestag. “Tenemos que afrontar este fenómeno, y si es necesario, regularlo,” dijo. Fenómeno grave cuando atañe a los gobernantes y a las consecuencias sobre el gobernados, pero también peligroso para los asuntos particulares. Las falsedades, las exageraciones, la violación de la intimidad pueden hacer mucho daño.

Por eso está bien que los gobiernos se propongan legislar respecto de este tema, y también lo está que redes sociales como Facebook y otras se vayan comprometiendo a vigilar qué publican y a borrar lo que sea tóxico. Sin embargo, quizás aún sería mejor que fueran los propios usuarios los que vigilaran, averiguaran qué es verdad o mentira, se preocuparan de encontrar las fuentes, supieran qué han de captar y qué han de rechazar. Sería fantástico que la sociedad civil no tuviera que ser protegida como una criatura sin seso.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Robots. Amigos o enemigos - Robots. Amics o enemics

                               Robots. Amics o enemics

Als Estats Units, a Seattle, la multinacional Amazon, emperadriu de las vendes per Internet, ha obert una botiga no virtual que ja no necessita caixers ni caixeres. Els clients van agafant els productes de les prestatgeries, el preu queda registrat al telèfon mòbil, es va omplint el carretó, tot es va sumant al compte final i després es pagarà a càrrec de la targeta bancària. Del carretó del supermercat al propi i cap el carrer. Ni cues, ni tracte personal, ni simpaties o antipaties. Més clar i ràpid, impossible.
La telemàtica és una mena de robot, impalpable però que fa un paper semblant. Treballa, substitueix persones, no crea problemes als empresaris. La robòtica, que està creixent exponencialment, determina el present i el futur del sistema socioeconòmic. Menys empleats, més població activa sense feina configurant un atur endèmic, més subsidis socials fins allà on arribin.  Absència de conflictes laborals a les empreses. Ni sindicats, ni convenis, ni negociacions salarials. Això que se’n diu un nou món. No és un eufemisme, és una certesa, y caldrà pensar sobre la nova manera de viure, de relacionar-se poderosos y subalterns, més exactament, innecessaris.
Amb tot, els poderosos encara no estaran del tot satisfets, atès que l’ésser humà és insaciable. I aquí un homenatge a la vinyeta publicada per JL Martín l’agost d’aquest any. Es veuen uns empresaris davant d’un robot i un d’ells diu: “Està bé que els robots substitueixin la mà d’obra, però seria ideal que, a més, consumissin i els agradés el futbol”. Genial!...

Robots. Amigos o enemigos

En los Estados Unidos, en Seattle, la multinacional Amazon, emperatriz de las ventas por Internet, ha abierto una tienda no virtual que ya no necesita cajeros ni cajeras. Los clientes van cogiendo los productos de las estanterías, el precio queda registrado en el teléfono móvil, se va llenando el carro, todo se va sumando a la cuenta final y después se pagará a cargo de la tarjeta bancaria. Del carro del supermercado al propio y hacia la calle. Ni colas, ni trato personal, ni simpatías o antipatías. Más claro y rápido, imposible.
La telemática es una especie de robot, impalpable pero que hace un papel similar. Trabaja, sustituye personas, no crea problemas a los empresarios. La robótica, que está creciendo exponencialmente, determina el presente y el futuro del sistema socioeconómico. Menos empleados, más población activa sin trabajo configurando un paro endémico, más subsidios sociales hasta allí donde lleguen.  Ausencia de conflictos laborales en las empresas. Ni sindicatos, ni convenios, ni negociaciones salariales. Esto que se llama un nuevo mundo. No es un eufemismo, es una certeza, y convendrá pensar sobre la nueva manera vivir, de relacionarse poderosos y subalternos, más exactamente, innecesarios.

No obstante, los poderosos todavía no estarán totalmente satisfechos, ya que el ser humano es insaciable. Y aquí un homenaje a la viñeta publicada por JL Martín en agosto de este año. Se ven unos empresarios delante de un robot y uno de ellos dice: “Está bien que los robots sustituyan la mano de obra, pero sería ideal que, además, consumieran y les gustara el fútbol”. ¡Genial!...

dissabte, 3 de desembre del 2016

Del Ford Pinto a Lamia

                                                Del Ford Pinto a Lamia

Algú té present el cas del Ford Pinto als Estats Units? Fem memòria. A la dècada dels 70 del segle passat, la Ford Motor Company va comprovar que el seu cotxe Pinto tenia un defecte de fabricació en el dipòsit de combustible que feia que explotés en determinats accidents. Llavors, la companyia va calcular què era més eficient des del punt de vista dels costos, si reparar tots els automòbils en circulació o pagar las indemnitzacions per danys físics o decés. Fets el números, van constatar que resultava més barat pagar per les víctimes que pagar per les reparacions. Així que, tot va seguir igual. Per altra banda, Ford va se absolt d’homicidi imprudent el març de 1980.
A l’any 2016, fa pocs dies que un avió de la aerolínia Lamia es va estavellar a Medellín amb el resultat de 71 morts i 6 supervivents. S’ha sabut que la causa de l’accident va ser que el  carburant s’havia esgotat. Hi ha una normativa internacional que obliga les companyies a disposar de suficient combustible per poder volar fins a 30 minuts més del previst, quelcom que Lamia no va acomplir. El voler estalviar posant en risc la vida d’altri s’adiu molt amb l’esmentat cas del Ford Pinto. A fi de comptes, és dur haver de suportar un sistema, el capitalista, que aboca a uns tals comportaments.

Del Ford Pinto a  Lamia

¿Alguien tiene presente el caso del Ford Pinto en Estados Unidos? Hagamos memoria. En la década de los 70 del siglo pasado, la Ford Motor Company comprobó que su coche Pinto tenía un defecto de fabricación en el depósito de combustible que hacía que explotara en determinados accidentes. Entonces, la compañía calculó qué era más eficiente desde el punto de vista de los costes, si reparar todos los automóviles en circulación o pagar las indemnizaciones por daños físicos o fallecimiento. Hechos los números, constataron que resultaba más barato pagar por las víctimas que pagar por las reparaciones. Así que, todo siguió igual. Por lo demás, Ford fue absuelto de homicidio imprudente en marzo de 1980.

En el año 2016, hace pocos días que un avión de la aerolínea Lamia se estrelló en Medellín con el resultado de 71 muertos y 6 supervivientes. Se ha sabido que la causa del accidente fue que el carburante se agotó. Existe una normativa internacional que obliga a las compañías a disponer de suficiente combustible para poder volar hasta 30 minutos más del tiempo previsto, algo que Lamia no cumplió. El querer ahorrar poniendo en riesgo la vida de otros se conjuga con el mencionado caso del Ford Pinto. A fin de cuentas, es duro tener que aguantar un sistema, el capitalista, que conduce a tales comportamientos.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Black Friday y compañía - Black Friday i companyia

                                Black Friday i companyia

Estem menjant Black Friday per esmorzar, dinar i sopar a la publicitat, a tots els mitjans de comunicació i, con és natural, a tots els comerços, molts, que s’hi han adherit. És la gran festa del consum, però no pas l’única importada. Hi ha altres invents, també forans, que empenyen a gastar diners. Des del dia de Sant Valentí (amb un èxit relatiu a Catalunya perquè el Sant Jordi li fa ombra), fins a les disfresses del Halloween. I aviat (què us hi jugueu?), seurem a taula per cruspir-nos el gall dindi del Dia d’Acció de Gràcies. No sabrem ben bé de quines Gràcies, atès que els Pilgrim Fathers del segle XVII ens importen un rave, però als comerciants d’aviram i als restaurants els hi anirà de perles. De fet, potser serà una innovació plausible. La qüestió, no obstant, és preguntar-se per què cal empènyer tant la gent a comprar. També seria interessant esbrinar per què tantes persones cedeixen a l’empenta, però això ja són figues d’un altre paner. El cas és que, sense consum no hi ha capitalisme.
Un professor de Sociologia nord-americà, Erik Olin Wright, rara avis marxista a l'imperi del neoliberalisme, diu en un dels seus preats  llibres que “si una gran quantitat de gent en una societat capitalista pogués resistir-se a la cultura consumista i optar per una senzillesa voluntària provocaria una crisi econòmica molt greu”. Doncs això, que hi ha una mà invisible que obliga a mantenir el sistema sense que la major part de la societat se n’adoni, tot creient-se molt lliure de fer el que vol.

Black Friday y compañía

Estamos tragando Black Friday en el desayuno, la comida y la cena, en la publicidad, en todos los medios de comunicación y, como es natural, en todos los comercios, muchos, que se han adherido. Es la gran fiesta del consumo, pero no la única importada. Existen otros inventos, también foráneos, que empujan a gastar dinero. Desde el día de San Valentín (con un éxito relativo en Catalunya ya que el Sant Jordi le hace sombra), hasta los disfraces del Halloween. Y pronto (¿quién se juega algo?), nos sentaremos a la mesa para zamparnos el pavo del Día de Acción de Gracias. No sabremos exactamente de qué Gracias, dado que los Pilgrim Fathers del siglo XVII nos importan un rábano, pero a los comerciantes de aves de corral y a los restaurantes les irá de perlas. De hecho, quizás será una innovación plausible. La cuestión, no obstante, reside en preguntarse por qué hay que empujar tanto a la gente a comprar. También sería interesante averiguar por qué tantas personas ceden al empuje, pero eso ya es harina de otro costal. Lo cierto es que, sin consumo no hay capitalismo.
Un profesor de Sociología norteamericano, Erik Olin Wright, rara avis marxista en el imperio del neoliberalismo, dice en uno de sus preciados libros que “si una gran cantidad de gente en una sociedad capitalista pudiera resistirse a la cultura consumista y optar por una sencillez voluntaria provocaría una crisis económica muy grave”. Pues eso, que hay una mano invisible que obliga a mantener el sistema sin que la mayor parte de la sociedad se entere, creyéndose muy libre de hacer lo que le place.

                                                                           

dilluns, 21 de novembre del 2016

De radares y de cocina - De radars i de cuina

                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.
                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Bebé con derecho a devolución - Nadó amb dret a devolució

                                Nadó amb dret a devolució

Encara més estabornida que l’elecció de Trump com a futur president dels USA m’ha deixat la notícia sobre una criatura nascuda a Ucraïna en un ventre de lloguer. De fet, el triomf de Trump només ens ha sobtat a uns quants, no pas als milions de votants que l’han catapultat. En canvi, crec que l’assumpte ucraïnès pot esbalair molta més gent.
El cas és que, una parella espanyola va contractar una gestació subrogada amb una dona ucraïnesa, essent-ne el fruït un nen que es troba en estat de coma degut a una infecció intrauterina. A partir d’aquest moment, l’embolic. La mare subrogada ja no té cap responsabilitat respecte de la criatura així que l’ha parit, i els pares biològics no en volen saber res adduint que la culpable és la dona que va llogar el seu ventre i ha tingut un mal control de la gestació. Naturalment, si vostè compra per correu, per mitjà d’Amazon per exemple, un gerro i després resulta que està esquerdat, té dret a retornar-lo.
Fet i debatut, el pobre nadó roman en un hospital de Kiev sense que ni pare ni mare ni paridora se’n facin càrrec. I encara més, l’agència que va gestionar la transacció reclama la rescissió del contracte i la devolució dels 17.900 euros pagats pels aspirants a pare i mare. En els contractes, formalitat. Si una cosa surt trancada, es rebutja i s’exigeix el retorn dels diners. És clar que els objectes no senten, i els cossos humans, per petits que siguin, tenen sensibilitat.

                                Bebé con derecho a devolución

Todavía más aturdida que la elección de Trump como futuro presidente de los USA me ha dejado la noticia sobre una criatura nacida en Ucrania de un vientre de alquiler. De hecho, el triunfo de Trump sólo nos ha sorprendido en unos cuantos, no a los millones de votantes que lo han catapultado. En cambio, creo que el asunto ucraniano puede trastornar a mucha más gente.
El caso es que una pareja española contrató una gestación subrogada con una mujer ucraniana, siendo el fruto un niño que se encuentra en estado de coma debido a una infección intrauterina. A partir de este momento, el fregado. La madre subrogada ya no tiene ninguna responsabilidad respecto de la criatura en cuanto la ha parido, y los padres biológicos no quieren saber nada aduciendo que la culpable es la mujer que alquiló su vientre y ha tenido un mal control de la gestación. Naturalmente, si usted compra por correo, por medio de Amazon por ejemplo, un jarrón y luego resulta que está agrietado, tiene derecho a devolverlo.
El caso es que, el pobre bebé permanece en un hospital de Kiev sin que ni padre ni madre ni paridora se hagan cargo de él. Y aún hay más, la agencia que gestionó la transacción reclama la rescisión del contrato y la devolución de los 17.900 euros pagados por los aspirantes a padre y madre. En los contratos, formalidad. Si una cosa sale deteriorada, se rechaza y se exige el reembolso del dinero. Claro que los objectos no sienten, y los cuerpos humanos, por pequeños que sean, tienen sensibilidad.



dissabte, 5 de novembre del 2016

Iluminación sinsubstancia - Il·luminació poca solta

                  Il·luminació poca solta

El president de Filipines, Rodrigo Duterte, diu que Déu se li va fer present en un avió amb què tornava del Japó i el va amenaçar de fer caure l’aparell si no deixava de dir renecs. En conseqüència, espantat com va quedar, li va prometre que ja no proferiria insults a l’estil dels “fill de puta” que va dirigir al Papa i al president Obama. L’anècdota és ben sucosa per tots cantons. Per fer creure que l’Altíssim se li va aparèixer, per donar entendre que la resta de passatgers a Déu l’importaven un rave i els hagués estimbat com si res, i pel fet de que un home com Dutarte governi un país.
A Mahatma Gandhi se li atribueixen un munt de reflexions, entre les quals la que diu: “Si hi ha un idiota al poder és perquè els que el van elegir estan ben representats”. Doncs això, ¿qui vota qui?
Ha passat a Filipines, està a punt de passar als Estats Unit. El és cert que, tant si Donald Trump surt guanyador a les molt properes eleccions com si no, només per haver arribat a candidat també cal interrogar-se respecte dels habitants de la primera potència mundial. N’hi ha molts que recolzen un home groller, insultant vers bona part de la població i malpagador d’impostos.
Què Déu ens protegeixi dels poca soltes!... I dels votants que no hi veuen clar.

Iluminación sinsubstancia

El presidente de Filipinas, Rodrigo Duterte, dice que Dios se le hizo presente en un avión en que volvía de Japón y lo amenazó con hacer caer el aparato si no dejaba de decir palabrotas. En consecuencia, asustado como estaba, le prometió que ya no proferiría insultos al estilo de los “hijo de puta” que dirigió al Papa y al presidente Obama. La anécdota es jugosa por todos lados. Por hacer creer que el Altísimo se le apareció, por dar entender que el resto de pasajeros a Dios le importaban un rábano y los hubiera estrellado como si tal cosa, y por el hecho de que un hombre como Dutarte gobierne un país.
A Mahatma Gandhi se le atribuyen un montón de reflexiones, entre las cuales la que dice: “Si hay un idiota en el poder es porque quienes lo eligieron están bien representados”. Pues eso, ¿quién vota a quién?
Ha ocurrido en Filipinas, está a punto de ocurrir en los Estados Unido. Lo cierto es que, tanto si Donald Trump sale ganador en las muy próximas elecciones como si no, sólo por el hecho de haber llegado a candidato también hay que interrogarse respecto de los habitantes de la primera potencia mundial. Son muchos los que respaldan un hombre soez, insultante hacia buena parte de la población y mal pagador de impuestos.

¡Qué Dios nos proteja de los sinsubstancia!... Y de los votantes que no ven con claridad.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

La sociedad no es global - La societat no és global

                        La societat no és global
               
Què se n’ha fet d’aquella bonica nena afganesa d’ulls verds que va fotografiar Steve McCurry l’any 1985 i va ocupar la portada del National Geographic? Ens ho havíem preguntat alguna vegada? No, segurament mai. Flor d’un dia, i només perquè tenia una mirada preciosa.
Però ara ja ho sabem, passats 36 anys, perquè ho han publicat els diaris. És una dona madura que sembla més gran de l’edat que té, vestida amb xador, la cara trista i els ulls apagats. Viu en un camp de refugiats al Pakistan, és mare de tres filles y ha estat detinguda per les autoritats acusada d’haver subornat uns funcionaris per tal d’obtenir documents d’identitat per a ella i la seva família. Dècades vivint com a refugiada y sense papers, pendent d’un judici que li pot comportar l’expulsió del país o fins a catorze anys de presó, el mateix a que s’exposaria el seu marit si no hagués aconseguit fugir.
Després d’engrandir la fama del fotògraf i de la revista anys enrere, a qui li ha interessat la seva història? Ni al retratista, ni als editors, i encara menys als lectors ens ha amoïnat el seu destí. No va ser fins a l’any 2002 que McCurry la va cercar, la va trobar entre d’altres refugiats i va fer un documental explicant la seva situació. Que no va canviar, com acabem de constatar. McCurry demana ara des del diari La Repubblica el seu alliberament. ¿El seu? ¿I la família? Entre tant de drama, la comprovació de que la globalització és mentida. Quan el fotògraf la va retrobar, l’any 2002, ella no sabia que la seva cara havia sortit en una portada i havia sigut admirada per mig món.

La sociedad no es global

¿Por dónde anda aquella linda niña afgana de ojos verdes que fotografió Steve McCurry en 1985 y ocupó la portada del National Geographic? ¿Nos lo hemos preguntado alguna vez? No, seguramente nunca. Flor de un día, y sólo porque tenía una mirada preciosa.
Pero ahora ya lo sabemos, pasados 36 años, porque lo han publicado los diarios. Es una mujer madura que parece mayor de la edad que tiene, vestida con chador, la cara triste y los ojos apagados. Vive en un campo de refugiados en Pakistán, es madre de tres hijas y ha sido detenida por las autoridades acusada de haber sobornado a unos funcionarios a fin de obtener documentos de identidad para ella y su familia. Décadas viviendo como refugiada y sin papeles, pendiente de un juicio que le puede comportar la expulsión del país o hasta catorce años de cárcel, lo mismo a que se expondría su marido si no hubiera conseguido huir.

¿Después de acrecentar la fama del fotógrafo y de la revista años atrás, a quien le ha interesado su historia? Ni al retratista, ni a los editores, y todavía menos a los lectores nos ha preocupado su destino. No fue hasta el año 2002 que McCurry la buscó, la encontró entre otros refugiados y realizó un documental contando su situación. Que no cambió, como acabamos de constatar. McCurry pide ahora desde el diario La Repubblica su liberación. ¿La suya? ¿Y la familia? Entre tanto drama, la comprobación de que la globalización es mentira. Cuando el fotógrafo la reencontró, en el año 2002, ella no sabía que su cara había salido en una portada y había sido admirada por medio mundo.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Proyecto para desesperados - Projecte per a desesperats

                               Projecte per a desesperats

Si estàs desesperat, ets ric i vols morir en un altre planeta, doncs ho tens al teu abast. En primer lloc la desesperació, després el diners, y sobretot las ganes de palmar-la. El multimilionari i emprenedor Elon Musk proposa un viatge en coet cap a Mart a partir del 2024, només cal esperar 8 anys. Es tracta d’estar disposat a finar en l’ intent, o millor desitjar-ho, i a més  a més disposar de 500.000 dòlars. Llavors, a partir de l’esmentada data pots embarcar-te junt amb d’altres desesperats, passar-te entre 80 i 150 dies viatjant, segons la distància a què es trobin Mart i la Terra, per després “amartar”, i a veure què succeeix. Si un anhela desaparèixer, què millor que una aventura com aquesta? Adéu als brètols que ens han amargat la vida al nostre planeta, i res d’un suïcidi i posterior enterrament vulgars, cal ser valents i no preguntar-nos com seria possible sobreviure a Mart, què menjaríem si de sobte ens penedíssim d’haver buscat la mort d’una forma tan recargolada. Ningú no ho sap, això de l’alimentació, ni tan sols Elon Musk, per suposat. Malgrat tot, està projectant una nau amb capacitat per a fins a 100 passatgers. Colonitzar Mart per introduir-hi totes les bogeries, maldats i estupideses de la Terra és un enorme i atractiu repte. Per això no s’entén que el promotor, en Musk, no s’apunti al viatge. Massa risc, s’ha d’estar preparat per morir, al·lega. Sí, s’ha d’estar totalment desesperançat.
                                                                                                                                           
Proyecto para desesperados


Si estás desesperado, eres rico y quieres morir en otro planeta, pues lo tienes a tu alcance. En primer lugar la desesperación, después el dinero, y sobre todo las ganas de palmar-la. El multimillonario y emprendedor Elon Musk propone un viaje en cohete hacia Marte a partir del 2024, únicamente hay que esperar 8 años. Se trata de estar dispuesto a fallecer en el intento, o mejor desearlo, y además disponer de 500.000 dólares. En este caso, a partir de la mencionada fecha puedes embarcarte junto con otros desesperados, pasarte entre 80 y 150 días viajando, según la distancia en que se encuentren Marte y la Tierra, para después “amartizar”, y a ver qué sucede. Si uno anhela desaparecer, ¿qué mejor que una aventura como esta? Adiós a los rufianes que nos han amargado la vida en nuestro planeta, y nada de un suicidio y posterior entierro vulgares, hay que ser valientes y no preguntarnos cómo sería posible sobrevivir en Marte, qué comeríamos si de repente nos arrepintiéramos de haber buscado la muerte de una forma tan rocambolesca. Nadie lo sabe, esto de la alimentación, ni siquiera Elon Musk, por supuesto. A pesar de todo, está proyectando una nave con capacidad para hasta 100 pasajeros. Colonizar Marte para introducir todas las locuras, maldades y estupideces de la Tierra es un enorme y atractivo reto. Por esto no se entiende que el promotor, Musk, no se apunte al viaje. Demasiado riesgo, hay que estar preparado para morir, alega. Sí, hay que estar totalmente desesperanzado.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

                                    Colors per a ignorants

Vet aquí dos assumptes que sembla que no tinguin connexió, però si que en tenen. Fa un any va sortir al carrer el setmanari Ahora, especialitzat en política, economia i cultura, i tot just aquesta setmana ha plegat. “Hem intentat oferir una informació completa que convidés a la reflexió”, ha dit un dels impulsors, però no han tingut èxit. Reflexionar? Quina pesadesa!...
Alhora, la Unió Europea es proposa obligar a que els aliments portin una etiqueta que els distingeixi entre sans o dolents per a la salut. Verda per a uns, vermella per als altres. Aberració absoluta donat que llevat els verinosos, que se suposa no arriben al mercat, la resta són bons o dolents segons la salut de cada persona o depenent de la dosi. Amb tot, el pitjor és que es considera que les persones no són capaces de llegir als embolcalls els ingredients de cada producte i decidir si li convé comprar-lo o no.  
Es veu que sí, que la ignorància generalitzada condueix a que una publicació dedicada a la cultura y la reflexió desaparegui; i condueix a que la gent no miri l’etiquetatge d’allò que compra, i si de cas ho fa, no ho entengui. Potser la UE té raó en el seu propòsit. Quina pena!...

Colores para ignorantes

He ahí dos asuntos que al parece no tienen conexión, pero sí la tienen. Hace un año salió a la calle el semanario Ahora, especializado en política, economía y cultura, y justo esta semana ha cesado. “Hemos intentado ofrecer una información completa que invitara a la reflexión”, ha dicho uno de los impulsores, y no han tenido éxito. ¿Reflexionar? ¡Qué pesadez!...
Al mismo tiempo, la Unión Europea se propone obligar a que los alimentos lleven una etiqueta que los distinga entre sanos o perjudiciales para la salud. Verde para unos, roja para los otros. Aberración absoluta dado que salvo los venenosos, que se supone no llegan al mercado, el resto son buenos o malos según la salud de cada persona o dependiendo de la dosis. No obstante, lo peor es que se considera que las personas no son capaces de leer en los envoltorios los ingredientes de cada producto y decidir si le conviene comprarlo o no. 

Tal vez sí que la ignorancia generalizada conduce a que una publicación dedicada a la cultura y la reflexión desaparezca; y conduce a que la gente no mire el etiquetado de aquello que compra, y si acaso lo hace, no lo entienda. Quizás la UE tiene razón en su propósito. ¡Qué pena!...

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Altruismos - Altruismes

                                               Altruismes

Fa uns dies vaig llegir l’article d’un economista que em va deixar força perplexa. Sostenia que és bo que algunes persones concentrin grans riqueses si són sensibles a les necessitats dels altres. Contradictori sí que n’era, l’escrit, atès que per una banda reconeixia que el progrés general es basa en la justa distribució de la riquesa, i per una altra aplaudia l’acumulació dels multi billonaries altruistes. Ell mateix es feia una pregunta i es donava la resposta: Què es millor, que una persona tingui 45.000 milions de dòlars o que 45.000 persones en tinguin un milió cadascuna? I reconeixia que l’Estat obtindria més ingressos amb la distribució de la riquesa que al contrari, podent d’aquella manera atendre millor las despeses socials. Amb tot, l’economista insistia en la benedicció que representa que les immenses fortunes facin donacions, engeguin fundacions, salvin de malalties uns quants milers de persones, alleugereixin la pobresa uns altres milers.
Altres preguntes i altres respostes serien: com han pogut acumular tanta riquesa? Si no ho haguessin fet, hi hauria tants pobres al món?  Si el coltan necessari per a les noves tecnologies no s’obtingués tan barat gràcies a la explotació del miners, criatures incloses, el valor afegit obtingut als negocis milionaris no seria tant alt. Si la roba que es ven tan bonica y barata no estès confeccionada a baix preu en tallers insalubres, llavors no hi hauria tants pobres a qui consolar després de l’explotació. Es reprodueix allò d’abans, quan el latifundista donava a cada família un pollastre per Nadal, perquè en tastés almenys una vegada a l’any.

Altruismos

Hace unos días leí el artículo de un economista que me dejó bastante perpleja. Sostenía que es bueno que algunas personas concentren grandes riquezas si son sensibles a las necesidades de los demás. Contradictorio sí que era, el escrito, dado que por una parte reconocía que el progreso general se basa en la justa distribución de la riqueza, y por otra aplaudía la acumulación de los multi billonarios altruistas. Él mismo se hacía una pregunta y se daba la respuesta: ¿Qué es mejor, que una persona tenga 45.000 millones de dólares o que 45.000 personas tengan un millón cada una? Y reconocía que el Estado obtendría más ingresos con la distribución de la riqueza que al contrario, pudiendo de aquella manera atender mejor las prestaciones sociales. No obstante, el economista insistía en la bendición que representa que las inmensas fortunas hagan donaciones, pongan en marcha fundaciones, salven de enfermedades a unos cuantos miles de personas, alivien la pobreza de otros miles.

Otras preguntas y otras respuestas serían: ¿cómo han podido acumular tanta riqueza? Si no lo hubieran hecho, ¿habría tantos pobres en el mundo?  Si el coltán necesario para las nuevas tecnologías no se obtuviera tan barato gracias a la explotación de los mineros, niños incluidos, el valor añadido obtenido en los negocios millonarios no sería tan alto. Si la ropa que se vende tan bonita y barata no estuviera confeccionada a bajo precio en talleres insalubres, entonces no habría tantos pobres a quien consolar después de la explotación. Se reproduce aquello de antes, cuando el latifundista regalaba a cada familia un pollo para Navidad, para que lo probara al menos una vez al año.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Leer las estadísticas - Llegir las estadístiques

                                    Llegir las estadístiques

Que els mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, tendeixen a destacar el cantó fosc de les notícies és una realitat. Creuen que la morbositat atreu molt més l’atenció que no pas l’harmonia i la tranquil·litat. Un exemple el trobem en la lectura que s’ha fet a la premsa respecte de la conducció de vehicles per part dels majors de 65 anys. Vegeu el titular: Un 17% dels enquestats en un estudi estan en contra de que els que ja han complert aquesta edat tan singularitzada dels 65 anys continuïn conduint. Caram!... Vet aquí que un 83% més assenyat està a favor de que segueixin al volant. No obstant, no és aquesta xifra positiva la que es subratlla.
Per què val a dir els més assenyats?  Doncs perquè està comprovat que la gent que ha sobrepassat l’edat en qüestió té quatre vegades menys accidents que els menors de 25 anys i  menys de la meitat dels que tenen els que es troben entre 35 i 44 anys. Verificat això, la resposta favorable a deixar en pau els conductors veterans esdevé la més sensata. El contrari resultaria tan insensat com ho seria que es retirés el carnet a tots el menors de 25 anys pel fet de quadruplicar el nombre d’accidents que pugui protagonitzar la gent gran. Aquí pau i després glòria, i que els mass media deixin de mirar sempre en negatiu.  

Leer las estadísticas

Que los medios de comunicación, escritos o audiovisuales, tienden a destacar el lado oscuro de las noticias es una realidad. Creen que la morbosidad atrae mucho más la atención que la armonía y la tranquilidad. Un ejemplo lo encontramos en la lectura que ha hecho la prensa en cuanto a la conducción de vehículos por parte de los mayores de 65 años. Veamos el titular: Un 17% de los encuestados en un estudio están en contra de que los que ya han cumplido esta edad tan singularizada de 65 años sigan conduciendo. ¡Caray!... He aquí que un 83% más juicioso está a favor de que sigan en el volante. No obstante, no es esta cifra positiva la que se subraya.

¿Por qué cabe decir los más juiciosos?  Pues porque está comprobado que la gente que ha sobrepasado la edad en cuestión tiene cuatro veces menos accidentes que los menores de 25 años y menos de la mitad de los que tienen quienes se hallan entre los 35 y 44 años. Verificado esto, la respuesta favorable a dejar en paz a los conductores veteranos se convierte en la más sensata. Lo contrario resultaría tan desatinado como lo sería que se retirara el carnet a todos los menores de 25 años por el hecho de cuadruplicar el número de accidentes que puedan protagonizar las personas mayores. Aquí paz y después gloria, y que los mass media dejen de mirar siempre en negativo.

diumenge, 25 de setembre del 2016

Sí, reparar es saludable - Sí, reparar és saludable

                               Sí, reparar és saludable

A Suècia ho tenen clar, reparar las coses es bo per al medi ambient, per a la butxaca i per al mercat de treball. Per tant, aquest any es reduirà l’IVA a les reparacions de bicicletes i als arranjaments de calçat o de roba. Per altra banda, hi haurà desgravacions a l’IRPF en las factures que es paguin per les reparacions d’electrodomèstics. El govern suec està format per una coalició de socialdemòcrates i verds. Els primers tots sols potser no haguessin estat tan sensibles a la qüestió, però per alguna cosa hi són els seus socis.
Fa molt de temps, tant que ja deuen quedar poques persones per recordar-ho, no calia cap partit verd perquè la gent es fes arranjar estris, sabates i vestits. Una època en què no es feien aquests munts de residus que actualment ens estan ofegant perquè arreu hi havia clients per a tallers on reparaven ràdios, rellotgeries on arreglaven rellotges, tècnics dedicats als telèfons fixes que duraven tota la vida de cadascú. Algunes mestresses de casa es feien collir punts de mitges, i vegades, fins i tot apedaçar guants de goma. Tot plegat, més barat que comprar de nou, menys coses a llançar i tants llocs de feina reparant com fabricant.
El govern espanyol s’ho podria pensar. Baixar l’IVA en cultura i en reparacions. Podria, és clar, si no fos el que és.

Sí, reparar es saludable

En Suecia lo tienen claro, reparar las cosas es bueno para el medio ambiente, para el bolsillo y para el mercado de trabajo. Por lo tanto, este año se reducirá el IVA en las reparaciones de bicicletas y en los arreglos de calzado o de ropa. Por otra parte, habrá desgravaciones en el IRPF en las facturas que se paguen por las reparaciones de electrodomésticos. El gobierno sueco está formado por una coalición de socialdemócratas y verdes. Los primeros a solas quizá no hubieran sido tan sensibles a la cuestión, pero por algo están sus socios.
Hace mucho tiempo, tanto que ya deben de quedar pocas personas para recordarlo, no era necesario ningún partido verde para que la gente se hiciera arreglar utensilios, zapatos y vestidos. Una época en que no se originaban estos montones de residuos que ahora nos están ahogando ya que siempre había clientes para talleres donde reparaban radios, relojerías donde arreglaban relojes, técnicos dedicados a los teléfonos fijos que duraban toda la vida de cada cual. Algunas amas de casa se hacían coger puntos de medias, y veces, incluso arreglar guantes de goma. Más barato que comprar de nuevo, menos cosas que tirar y tantos lugares de trabajo reparando como fabricando.

El gobierno español se lo podría pensar. Bajar el IVA en cultura y en reparaciones. Podría, claro, si no fuera el que es.