divendres, 24 de març del 2023

La desigualdad entre los trogloditas - La desigualtat entre els troglodites

 

                              La desigualtat entre els troglodites 

De ben segur que la desigualtat és prehistòrica. Ja deuria haver l’home que es cruspia el tall de carn més gros, que escollia la dona més maca o en tenia més d'una, que habitava la cova més gran.

Neixen aquestes reflexions ran de les dades que Xavier Aldekoa, al qual cito una vegada més, aporta al seu llibre El Quixot al Congo al parlar de Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo.

Mentre a uns marges elevats del riu s’aixequen grans mansions enjardinades, amb automòbils esportius aturats al davant, iots esperant als seus amos, no gaire més enllà hi ha barris autènticament miserables. “Les desigualtats extremes conviuen de manera obscena”, escriu Aldekoa. A Kinshasa, només un de cada deu congolesos disposa d’electricitat a casa seva, hi ha molts barris sense clavegueram ni recollida d’escombraries i on l’enllumenat dels carrers a la fosca nit és inexistent. “Els dos mons viuen d’esquena, aliens els uns dels altres”.

Una altra desigualtat radica en la fecunditat de les congoleses, les quals tenen de mitjana 5,7 fills, gairebé quatre vegades més que la mitjana de la UE, lluny dels 1,2 fills a Espanya. Resulta que la pobresa esdevé més prolífica que la riquesa.

La desigualtat deu ser intrínseca a la societat humana, per molt que es parli de globalització, malgrat que bones ànimes intentin pal·liar-la.

                        La desigualdad entre los trogloditas 

A buen seguro que la desigualdad es prehistórica. Ya debía de haber el hombre que se zampaba la mayor pieza de carne, que escogía la mujer más guapa o tenía más de una, que habitaba la cueva más grande.

Nacen estas reflexiones a cuenta de los datos que Xavier Aldekoa, al cual cito una vez más, aporta a su libro Quijote en el Congo al hablar de Kinshasa, la capital de la República Democrática de Congo.

Mientras en unos márgenes elevados del río se levantan grandes mansiones ajardinadas, con automóviles deportivos enfrente, yates esperando a sus amos, no mucho más allá existen barrios auténticamente miserables. “Las desigualdades extremas conviven de manera obscena”, escribe Aldekoa. En Kinshasa, solo uno de cada diez congoleños dispone de electricidad en su casa, hay muchos barrios sin alcantarillado ni recogida de basuras y donde el alumbrado de las calles en la oscura noche es inexistente. “Los dos mundos viven de espaldas, ajenos uno al otro”.

Otra desigualdad radica en la fecundidad de las congoleñas, las cuales tienen por término medio 5,7 hijos, casi cuatro veces más que la media de la UE, lejos de los 1,2 hijos en España. Resulta que la pobreza se vuelve más prolífica que la riqueza.

La desigualdad debe de ser intrínseca en la sociedad humana, por mucho que se hable de globalización, aunque buenas almas intenten paliarla.

dissabte, 18 de març del 2023

En las orillas del río Congo - A les ribes del riu Congo

 

                               A les ribes del riu Congo 

De l’excel·lent llibre de Xavier Aldekoa n’extrec una realitat que esborrona. A El Quixot al Congo hi trobem vides molt diferents de les nostres, amb casos de corrupció a tots els nivells,  perilloses bandes rebels, i alhora molts somriures enmig de les penúries. Aspectes que no ens afecten a la llunyania, però també en trobem un que involucra el món sencer.  

La conca del Congo és el segon pulmó planetari, després de l’Amazones, i s’està saquejant sense aturador. Després del Brasil, la República Democràtica del Congo, -pura ficció nominal-, és el país on més arbres es talen. Amb empreses xineses en primer terme, la desforestació és tan brutal que impedeix la regeneració natural de la vegetació. En conseqüència, es calcula que els boscos primaris hauran desaparegut l’any 2100.

I això si que ens impacta a tots. Nord i Sud, rics i pobres, a tothom pel que fa als nostres descendents, si de bell antuvi els estimem. Es dedueix que als depredadors tant se’ls en dóna, tan absolutament moguts per la cobdícia que no pensen en fills, néts, besnéts ni rebesnéts.

Tampoc no es fa res internacionalment per frenar la devastació. Poders cecs, o còmplices, o estúpids.

               En las orillas del río Congo 

Del excelente libro de Xavier Aldekoa extraigo una realidad que horripila. En Quijote en el Congo hallamos vidas muy diferentes de las nuestras, con casos de corrupción a todos los niveles, peligrosas bandas rebeldes, y al mismo tiempo muchas sonrisas en medio de las penurias. Aspectos que no nos afectan tan a lo lejos, pero también encontramos uno que involucra al mundo entero. 

La cuenca de Congo es el segundo pulmón planetario, después del Amazonas, y se está saqueando sin tregua. Después de Brasil, la República Democrática de Congo, -pura ficción nominal-, es el país donde más árboles se talan. Con empresas chinas en primer término, la deforestación es tan brutal que impide la regeneración natural de la vegetación. En consecuencia, se calcula que los bosques primarios habrán desaparecido en el año 2100.

Y eso sí que nos impacta a todos. Norte y Sur, ricos y pobres, al mundo entero con respecto a nuestros descendientes, si en principio los amamos. Se deduce que a los depredadores tanto se les da, tan absolutamente movidos por la codicia que no piensan en hijos, nietos, bisnietos ni tataranietos.

Tampoco se actúa internacionalmente para frenar la devastación. Poderes ciegos, o cómplices, o estúpidos.

 

 

divendres, 10 de març del 2023

El cabrero y su rebaño - El cabrer i el seu ramat

 

                                        El cabrer i el seu ramat 

Al mateix temps i al mateix indret on la carbonera esmentada anteriorment venia carbó amb el seu carretó i el seu ruc, un cabrer pasturava el seu ramat. Ho feia pels boscos que envoltaven el poble, però també, sovint, pels seus carrers menys cèntrics. Un caprici com un altre que no deixava d’esverar el veïnat.

Quan l’home, seguit per vint o trenta cabres, apareixia a l’extrem superior d’aquell carrer que ja coneixem i que feia costa avall, veïnes i veïns s’apressaven a tancar las portes enreixades de les seves cases per evitar que els animals hi entressin i es cruspissin sense miraments el jardí sencer. Presa la mesura, llavors podien contemplat, mig hipnotitzats, com les cabres anaven devorant, tot fent camí, tota fulla, tota branca que sobresortís vers el carrer, fos suau, fos espinosa. Qualsevol vegetal era engolit sense problemes pel ramat esquilador, deixant cada banda del carrer neta de qualsevol brancatge.

Alhora, el cabrer carregava un bidó de llet que anava venent a qui en volia. Amb una mesura d’alumini de mig litre, anava servint a les mestresses de casa que, cuidant de tancar la reixa darrera seu, sortien al seu encontre amb una olla que després posarien a bullir per tal d’eliminar qualsevol bacteri.

En arribar a la vora elevada del riu, cabrer i ramat giraven a la dreta o a l’esquerra, el pes del bidó alleugerit i el veïnat també. Les portes dels jardins tornaven a obrir-se perquè hi poguessin accedir lliurement les amistats, fins a la següent visita del cabrer i el seus animals lleters. 

                                          El cabrero y su rebaño 

Al mismo tiempo y en el mismo lugar donde la carbonera mencionada anteriormente vendía carbón con su carretilla y su asno, un cabrero pastoreaba su rebaño. Lo hacía por los bosques que rodeaban el pueblo, pero también, a menudo, por sus calles menos céntricas. Un capricho que no dejaba de alarmar al vecindario.

Cuando el hombre, seguido por veinte o treinta cabras, aparecía en el extremo superior de aquella calle que ya conocemos y que iba cuesta abajo, vecinas y vecinos se apresuraban a cerrar las puertas enrejadas de sus casas para evitar que los animales se introdujeran y se zamparan sin miramientos el jardín entero. Tomada la medida, entonces podían contemplar, medio hipnotizados, como las cabras iban devorando, camino abajo, toda hoja, toda rama que sobresaliera hacia la calle, fuera suave, fuera espinosa. Cualquier vegetal era engullido sin problemas por el rebaño esquilador, dejando cada lado de la calle limpio de todo ramaje.

Al mismo tiempo, el cabrero cargaba un bidón de leche que iba vendiendo a quien la requería. Con una medida de aluminio de medio litro, iba sirviendo a las amas de casa que, cuidando de cerrar la reja detrás suyo, salían a su encuentro con una olla que luego pondrían a hervir a fin de eliminar cualquier bacteria.

Al llegar a la ribera elevada del río, cabrero y rebaño giraban a la derecha o a la izquierda, el peso del bidón aligerado y el vecindario también. Las puertas de los jardines volvían a abrirse para que pudieran acceder libremente las amistades, hasta la siguiente visita del cabrero y sus animales lecheros.

 

 

divendres, 3 de març del 2023

La chica que cogía puntos de media - La noia que collia punts de mitja

 

                            La noia que collia punts de mitja 

Anys enrere no es parlava de reciclatge perquè es feien pocs residus, i a això hi contribuïa una noia que collia punts de mitja. Era en una parada de les que envoltaven el mercat de la Sagrada Família, a Barcelona. Gairebé totes les dones, quan a les mitges se’ls feia una carrera la portaven a collir.

Alhora que anaven al mercat amb el seu cabàs de palla o de ràfia, no pas amb carro perquè encara no s’havien inventat per a aquest menester, primer s’aturaven a deixar-li la mitja deteriorada, la qual recuperarien l’endemà o al cap  d’un parell de dies. Amb una agulla especial, la noia especialista collia els fils desfets fins a deixar la  mitja com a nova.

En una altra parada també es reparaven guants de goma. A un tall o forat fet, un pedaç enganxat amb una goma expressa i a ser utilitzats a la cuina unes quantes vegades més. Totes les coses s’aprofitaven al màxim, res no es llençava a la primera, de forma que el cúmul de residus que actualment es generen és una creació recent.

Gairebé res s’aprofita, es repara, tot es vol nou, i així es van fent muntanyes de residus, centenars de contenidors, centres de reciclatge que ningú no vol prop de casa. Aquest planeta intel·ligent nostre ho era més abans que no pas ara?

 I la propera setmana, el cabrer i els seu ramat. 

               La chica que cogía puntos de media 

Años atrás no se hablaba de reciclaje porque se hacían pocos residuos, y a ello contribuía una chica que cogía puntos de media. Se hallaba en un tenderete de los que rodeaban el mercado de la Sagrada Familia, en Barcelona. En general, cuando a las mujeres se les hacía una carrera en las medias la llevaban a coger.

A la vez que iban al mercado con su cesta de paja o de rafia, no con carro  ya que todavía no se habían inventado para ese menester, primero se detenían a dejarle la media deteriorada, la cual recuperarían al día siguiente o al cabo de un par. Con una aguja especial, la chica especialista cogía los hilos deshechos hasta dejar la media como nueva.

En otro tenderete también se reparaban guantes de goma. A un corte o agujero hecho, un remiendo pegado con una goma expresa y a ser utilizados en la cocina unas cuantas veces más. Las cosas se aprovechaban al máximo, nada se tiraba a la primera, de forma que el cúmulo de residuos que actualmente se generan es una creación reciente.

Casi nada se aprovecha, se repara, todo se quiere nuevo, y así se van formando montañas de residuos, centenares de contenedores, centros de reciclaje que nadie quiere cerca de su casa. ¿Este planeta nuestro inteligente lo era más antes que ahora?

 Y la  próxima semana, el cabrero i su rebaño.

divendres, 24 de febrer del 2023

La carbonera y su borrico - La carbonera i el seu ruc

                             

               

                               La carbonera i el seu ruc 

Temps era temps, en un poble de mida mitjana hi havia un carrer que costa avall desembocava en un riera. Dia sí dia no, la carbonera de l’indret passava per allí repartint la seva mercaderia de casa en casa. Habitatges de planta baixa amb un petit jardí al davant. Ho feia muntada en un carretó tirat per un ruc.

Xo, xo! feia per aturar la bèstia, baixava a terra, agafava un sac de carbó i el donava a la mestressa que sortia al carrer. Xarraven uns minuts, cobrava les pessetes que corresponien i tornem-hi més enllà. Tot del més normal, llevat que de tant en tant el ruc es trastocava i de sobte es posava a córrer carrer avall cap a la riera.

Cames ajudeu-me, pobra carbonera!... Qui anava més de pressa cap el precipici? El carretó trontollava, ella panteixava, l’animal trotava sense fre, cada vegada més entusiasmat. Per fortuna, la bona dona sempre hi era a temps, ran de l’esvoranc que delimitava la riera. Uns quants ventallots amb la corretja, sempre infructuosos quant a la memòria de la bèstia, i fer-se enrere cap amunt.

Això fins que van fer acte de presència les bombones de butà per convertir en obsolet el carbó per cuinar. Fora el fogonet amb brases, endavant la cuina de butà, fora la carbonera i el seu ruc. Ella també es va modernitzar, establint a casa seva, al  mig del poble, una botiga en què venia el nou producte. Tot plegat més còmode, fins que la instal·lació de gas natural arreu dels habitatges va arraconar al seu torn el butà. La dona es va fer gran i es va jubilar. El que no sabem és què se’n va fer del ruc esbojarrat.

I  la propera setmana, la noia que collia punts de mitja. 

    La carbonera y su borrico 

Tiempo ha, en un pueblo mediano había una calle que desembocaba cuesta abajo en una riera. Día sí día no, la carbonera del lugar pasaba por allí repartiendo su mercancía de casa en casa. Viviendas de planta baja con un pequeño jardín delantero. Lo hacía montada en un carretón tirado por un borrico.

¡So, so! exclamaba para parar la bestia, se apeaba, cogía un saco de carbón y se lo entregaba al ama de casa que salía a la calle. Charlaban unos minutos, cobraba las pesetas que correspondían y continuaba más allá. Todo de lo más normal, salvo que de vez en cuando el asno se trastornaba y de repente echaba a correr calle abajo hacia la riera.

¡Piernas ayúdame, pobre carbonera!... ¿Quién iba más deprisa camino del precipicio? El carretón se tambaleaba, ella jadeaba, el animal trotaba sin freno, cada vez más entusiasmado. Por fortuna, la buena mujer siempre llegaba a tiempo, al borde de la quebradura que delimitaba la riera. Unos cuantos sopapos con la correa, siempre infructuosos en cuanto a la memoria de la bestia, y retroceder hacia arriba.

Esto hasta que hicieron acto de presencia las bombonas de butano, convirtiendo en obsoleto el carbón para cocinar. Fuera el hornillo con brasas, adelante la cocina de butano, fuera la carbonera y su asno. Ella también se modernizó, estableciendo en su casa, en mitad del pueblo, una tienda en que vendía el nuevo producto. Al fin y al cabo, era más cómodo, hasta que la instalación de gas natural en todas las viviendas arrinconó a su vez el butano. La mujer se hizo mayor y se jubiló. Lo que no sabemos es qué se hizo del asno alocado.

Y la próxima semana, la chica que cogía puntos de media.

divendres, 17 de febrer del 2023

De relojes y relojeros - De rellotges i rellotgers

 

                                De rellotges i rellotgers 

Hi ha oficis gairebé extingits, entre ells, el de rellotger. Quan els rellotges no eren de quars, a cada cantonada hi havia un rellotger que arreglava el mecanisme quan el rellotge no funcionava o bé ho feia malament. Els de butxaca, després els de polsera, sempre, els de paret.

Al meu barri hi havia un rellotger de mitja edat, calb, grassor que treballava a tocar dels vidres que donaven al carrer. Jo, de nena, sempre me’l mirava al passar per davant de la botiga, i em cridava molt l’atenció aquella lupa que portava sostinguda en un ull, sota les celles. Quina imatge més estranya, capficat observant amb la lent d’augment el rellotge que tenia entre mans, amb unes pinces petites explorant el seu interior.

Ara ja no hi ha res a explorar. Els rellotges tenen piles o no en tenen, això si de cas se’n fa us, perquè la major part de la gent es refia del mòbil. Com canvien els temps!... Però els records queden.

I la propera setmana, la carbonera i el seu ruc. 

    De relojes y relojeros 

Hay oficios casi extinguidos, entre ellos, el de relojero. Cuando los relojes no eran de cuarzo, en cada esquina se encontraba un relojero que arreglaba el mecanismo cuando el reloj no funcionaba o no lo hacía correctamente. Los de bolsillo, después los de pulsera, siempre, los de pared.

En mi barrio había un relojero de media edad, calvo, rechoncho que trabajaba junto a los cristales que daban a la calle. Yo, de niña, siempre le miraba al pasar por delante de la tienda, y me llamaba la atención aquella lupa que sostenía en un ojo, bajo las cejas. Qué imagen más extraña, inmerso en observar con la lente de aumento el reloj que tenía entre manos, con unas pequeñas pinzas explorando su interior.

Ahora ya no hay nada que explorar. Los relojes tienen pilas o no tienen, esto si acaso se hace uso de ellos, porque la mayor parte de la gente se fía del móvil. ¡Cómo cambian los tiempos!... Pero los recuerdos quedan.

Y la próxima semana, la carbonera y su asno.

 

divendres, 10 de febrer del 2023

La recién nacida salvada del terremoto - La nounada salvada del terratrèmol

 

                                La nounada salvada del terratrèmol 

Li van tallar el cordó umbilical per separar-la de la seva mare morta i va obrir els ulls al món que l’esperava. No sols ja havia perdut la mare sinó també el pare i quatre germans, ensorrats tots sota les runes. Ha succeït a Síria, un país arruïnat per una guerra civil que pateix des de fa onze anys. Què li pot oferir a la criatura l’avenir?

Tenia hematomes i hipotèrmia, i ha donat la volta al món la seva fotografia ajaguda en un llit d’hospital, grassoneta malgrat tot, i despullada. O bé disposen d’una calefacció molt elevada, quelcom sorprenent enmig de les penúries, o bé els sanitaris no hi toquen. Sigui com sigui, això és el que rebrà d’ara endavant. Actuacions per part d’estranys, vulnerable en tot moment, sense l’amor de mare, pare, germans, tots ells enterrats en algun lloc.

La nounada salvada del terratrèmol ha estat afortunada? Vet aquí una pregunta a fer-se.

       

             La recién nacida salvada del terremoto 

Le cortaron el cordón umbilical para separarla de su madre muerta y abrió los ojos al mundo que le esperaba. No solo ya había perdido la madre sino también el padre y cuatro hermanos, aplastados todos bajo los escombros. Ha sucedido en Siria, un país arruinado por una guerra civil que padece desde hace once años. ¿Qué le puede deparar a la criatura el futuro?

Tenía hematomas e hipotermia, y ha dado la vuelta al mundo su fotografía tumbada en una cama de hospital, gordita a pesar de todo, y desnuda. O bien disponen de una calefacción muy elevada, algo sorprendente en medio de las penurias, o bien los sanitarios no atinan. Sea como sea, esto es lo que recibirá de ahora en adelante. Actuaciones por parte de extraños, vulnerable en todo momento, sin el amor de madre, padre, hermanos, todos ellos enterrados en algún lugar.

¿La recién nacida salvada del terremoto ha sido afortunada? He aquí una pregunta a hacerse.

 

 

divendres, 3 de febrer del 2023

¿Las discotecas son para bailar o para beber? - Les discoteques són per ballar o per beure?

 

               Les discoteques són per ballar o per beure? 

La majoria de la gent desconeixia l’existència de reservats a les discoteques fins que la suposada violació d’una noia per part d’un futbolista ho ha posat sobre la taula. Per què els reservats si es tracta de ball, amenitzat amb alguna copa? Ingenuïtat, incapacitat d’imaginar que s’habilitin reservats perquè homes rics augmentin el consum etílic acompanyats per noies assistents. En principi, cap servei sexual; després, passi el que passi.

L’empresa els paga al voltant de 50 euros per entrar en el reservat i animar el client a beure en excés, i amb la facultat de ser elles mateixes les que s’excedeixin. Això deu ser legal, ja que no s’ha discutit, almenys fins ara; que sigui moral ja és una altra qüestió. Es pot prostituir per sexe, però potser també pagant per acompanyar en l’etilisme i propiciar-ho.

Negoci lucratiu al qual de segur no es posarà límit, precisament per la seva rendibilitat. Els reservats continuaran a les discoteques, les noies temptades amb diners continuaran exposant-se a abusos, elles mateixes abusaran de beure alcohol, el desbarro continuarà impunement. Un lamentable escenari.

                     ¿Las discotecas son para bailar o para beber? 

La mayoría de la gente desconocía la existencia de reservados en las discotecas hasta que la supuesta violación de una chica por parte de un futbolista lo ha puesto sobre el tapete. ¿Por qué reservados si se trata de baile, amenizado con alguna copa? Ingenuidad, incapacidad de imaginar que se habiliten reservados para que hombres ricos aumenten el consumo etílico acompañados por muchachas asistentes. En principio, ningún servicio sexual; luego, pase lo que pase.

La empresa les paga alrededor de 50 euros para entrar en el reservado y animar al cliente a beber en exceso, y con la facultad de ser ellas mismas las que se excedan. Esto debe de ser legal, dado que no se ha discutido, al menos hasta ahora; que sea moral ya es otra cuestión. Se puede prostituir por sexo, pero acaso también pagando para acompañar en el etilismo y propiciarlo.

Negocio lucrativo al que de seguro no se pondrá coto, precisamente por su rentabilidad. Los reservados seguirán en las discotecas, las chicas tentadas con dinero continuarán exponiéndose a abusos, ellas mismas abusarán de beber alcohol, el desbarro continuará impunemente. Un lamentable escenario.

 

divendres, 27 de gener del 2023

Ucrania recibirá los tanques Leonard dentro de tres meses. La guerra va para largo - Ucraïna rebrà els tancs Leonard d’aquí a tres mesos. La guerra va per llarg

 

Ucraïna rebrà els tancs Leonard d’aquí a tres mesos. La guerra va per llarg

Com aquell qui demana un model de vestit i s’ha d’esperar molt a rebre’l, així Ucraïna haurà d’esperar llarg els anhelats tancs Leonard. No ve d’aquí. La guerra continuarà fins ves a saber quan, amb els seus morts, ferits, dolor, destrucció, misèria creixent.

No es parla pas de converses de pau, només es tracta d’incrementar l’armament, d’aprofundir en l’amenaça d’una tercera guerra mundial, d’engreixar més i més el negoci bèl·lic. Fa més de 60 anys, Dwight Eisenhower ho va denunciar amb totes les lletres per primera vegada: el complex militar-industrial dominava els Estats Units. És a dir, el món. I així seguim, xais muts i desgraciats.

 Ucrania recibirá los tanques Leonard dentro de tres meses. La guerra va para largo

Como aquel que pide un modelo de vestido y tiene que esperar mucho a recibirlo, así Ucrania tendrá que esperar largo los anhelados tanques Leonard. Lo mismo da. La guerra continuará hasta vete a saber cuándo, con sus muertos, heridos, dolor, destrucción, miseria creciente.

No se habla de conversaciones de paz, solo se trata de incrementar el armamento, de profundizar en la amenaza de una tercera guerra mundial, de engordar más y más el negocio bélico. Hace más de 60 años, Dwight Eisenhower lo denunció con todas las letras por primera vez: el complejo militar-industrial dominaba Estados Unidos. Es decir, el mundo. Y así seguimos, borregos mudos y desdichados.

dissabte, 21 de gener del 2023

Para Ucrania solo se habla de armas y no de paz - Per a Ucraïna només es parla d’armes i no de pau

 

                  Per a Ucraïna només es parla d’armes i no de pau 

Un any de guerra i de rearmament a dojo. Fornir Zelenski d’armes, EUA en primer terme, la UE després, i disgust perquè Alemanya no enviarà tancs Leopard. Acabada la Segona Guerra Mundial, es va castigar Alemanya a no tenir accés a les armes. Passats els anys, ja en té i endemés n’ha de subministrar a Ucraïna.

Ni una paraula sobre negociacions de pau. Negociacions no, negoci sí. Fa molt de temps, el gener de 1961, Eisenhower va denunciar el complex militar-industrial que dominava el seu país. Ho va fer en ocasió del seu comiat com a president; abans no. Un domini que, 62 anys després, s’ha globalitzat  com la resta assumptes.

Es veu com ni Putin ni Zelenski tenen pressa per acabar la guerra, i encara menys els proveïdors d’armament. Els ucraïnesos pateixen i moren a ciutats o pobles i al camp de batalla; els russos només com a soldats. El dèspota rus resta incòlume, el president ucraïnès, també, atès que els míssils mai no encerten el palau presidencial.

Les tropes es nodreixen de bens que fan la guerra, segle darrera segle, sense protestar. Maten i moren, demostrant que l’homo sapiens no és més que una utopia. La realitat correspon a l’homo demens.

                  Para Ucrania solo se habla de armas y no de paz

 Un año de guerra y de rearme en abundancia. Abastecer a Zelenski de armas, EE.UU. en primer término, la UE después, y disgusto porque Alemania no enviará tanques Leopard. Acabada la Segunda Guerra Mundial, se castigó a Alemania a no tener acceso a las armas. Pasados los años, ya las tiene y además debe suministrarlas a Ucrania.

Ni una palabra sobre negociaciones de paz. Negociaciones no, negocio sí. Hace tiempo, en enero de 1961, Eisenhower denunció el complejo militar-industrial que dominaba su país. Lo hizo con ocasión de su despedida como presidente; antes no. Un dominio que, 62 años después, se ha globalizado como el resto asuntos.

Se advierte cómo ni Putin ni Zelenski se dan prisa en acabar la guerra, y todavía menos los proveedores de armamento. Los ucranianos sufren y mueren en ciudades o pueblos y en el campo de batalla; los rusos solo como soldados. El déspota ruso permanece incólume, el presidente ucraniano, también, dado que los misiles nunca aciertan al palacio presidencial.

Las tropas se nutren de borregos que hacen la guerra, siglo tras siglo, sin protestar. Matan y mueren, demostrando que el homo sapiens no es más que una utopía. La realidad corresponde al homo demens.

dissabte, 14 de gener del 2023

La miel diaria del café con leche - La mel diària del cafè amb llet

 

                                La mel diària del cafè amb llet 

Qui prefereix la mel al sucre per endolcir el quotidià cafè en llet potser que aviat ho tingui difícil. Les nostres abelles es troben seriosament amenaçades per la vespa velutina, un insecte invasor que no para de créixer. Coneguda també com a vespa asiàtica, ens ha arribat incrustada al  mitjans internacionals de transport aeri o marítim, i està causant gran mortaldat al si de l’apicultura.

Fa anys que es prenen mesures per eliminar una vespa que té predilecció per les abelles meleres, indispensables també per a la pol·linització i, en conseqüència, la preservació de la flora i la fauna. Amb tot, la voraç vespa persisteix.

Un dels mètodes rau en atrapar les vespes reines a la tardor o a la primavera, quan surten dels nius, en el primer cas per ser fecundades i en el segon per construir els nius on posen els ous. Les trampes consisteixen en uns recipients de broc petit amb líquids atraients, dintre dels quals s’ofeguen en no trobar la sortida. Un sistema que poden gestionar els propis apicultors.

Malgrat els esforços, l’eradicació es veu llunyana, en especial perquè la vespa forana segueix entrant per avió o per vaixell, tot i que tant a aeroports com a ports s’han establert trampes controladores. Sí, la globalització fa temps que s’ha apropiat del món sencer, com correspon al seu epítet. Només un apunt en descàrrec de la perniciosa vespa velutina, la seva picada no és més tòxica que la de les vespes autòctones.

                                 La miel diaria del café con leche 

Quien prefiera la miel al azúcar para endulzar el cotidiano café con leche quizás pronto lo tenga difícil. Nuestras abejas se encuentran seriamente amenazadas por la avispa velutina, un insecto invasor que no cesa de aumentar. Conocida también como avispa asiática, nos ha llegado incrustada en los medios internacionales de transporte aéreo o marítimo, y está causando gran mortandad en el seno de la apicultura.

Hace años que se toman medidas para eliminar una avispa que tiene predilección por las abejas melíferas, indispensables también para la polinización y, en consecuencia, la preservación de la flora y la fauna. No obstante, la voraz avispa persiste.

Uno de los métodos reside en atrapar a las avispas reinas en otoño o en primavera, cuando salen de los nidos, en el primer caso para ser fecundadas y en el segundo para construir los nidos donde ponen los huevos. Las trampas consisten en unos recipientes de boca pequeña con líquidos atrayentes, dentro de los cuales se ahogan al no encontrar la salida. Un sistema que pueden gestionar los propios apicultores.

A pesar de los esfuerzos, la erradicación se ve lejana, en especial porque la avispa foránea sigue entrando por avión o por barco, aunque tanto en aeropuertos como en puertos se han establecido trampas controladoras. Sí, la globalización hace tiempo que se ha apropiado del mundo entero, como corresponde a su epíteto. Solo un apunte en descargo de la perniciosa avispa velutina, su picadura no es más tóxica que la de las avispas autóctonas.

 

dissabte, 7 de gener del 2023

Putin reclutará condenados por asesinato y violación - Putin reclutarà condemnats per assassinat i violació

 

            Putin reclutarà condemnats per assassinat i violació 

Llibertat a canvi d’anar a la guerra. Com a soldats podran matar i violar legalment, perquè això és la guerra, criminalitat impune. Vladimir Putin, en la seva invasió d’Ucraïna, ha de recórrer  a presos per engreixar les seves tropes. Si els homes sense inculpacions molt sovint actuen en els conflictes armats com a éssers abjectes, què es pot esperar de condemnats que no se sap si s’han pogut rehabilitar. El dèspota Putin fa de la guerra un afer encara més infame.

Per altra banda, aquí, el rei Felip VI exhorta a invertir més en armament, no pas en educació, sanitat, habitatge. Ho justifica al·legant que Putin ha encetat una guerra “injustificable, il·legal i brutal”, com si cap guerra no fos això. Com si no hi hagués altres mitjans per posar-hi fi, esquivant totalment el pacifisme. És clar que, així ha de parlar el cap de l’Exercit espanyol.

I aquest és el món que tenim. Decebedor, perillós, cruel, absurd. 

             Putin reclutará condenados por asesinato y violación 

Libertad a cambio de ir a la guerra. Como soldados podrán matar y violar legalmente, porque eso es la guerra, criminalidad impune. Vladimir Putin, en su invasión de Ucrania, tiene que recurrir a presos para engordar a sus tropas. Si los hombres sin inculpaciones muy a menudo actúan en los conflictos armados como seres perversos, qué se puede esperar de condenados de los cuales no se sabe si se han podido rehabilitar. El déspota Putin hace de la guerra un hecho todavía más infame.

Por otra parte, aquí, el rey Felipe VI exhorta a invertir más en armamento, no en educación, sanidad, vivienda. Lo justifica alegando que Putin ha empezado una guerra “injustificable, ilegal y brutal”, como si alguna guerra no fuera eso. Como si no existieran otros medios para ponerle fin, esquivando totalmente el pacifismo. Aunque, naturalmente, así tiene que hablar el jefe del Ejercido español.

Y este es el mundo que tenemos. Decepcionante, peligroso, cruel, absurdo.

divendres, 30 de desembre del 2022

El individualismo persistente - L’individualisme persistent

 

                                L’individualisme persistent 

A pocs kilòmetres de nosaltres, a Ucraïna, la guerra fa estralls, com en altres parts del món víctimes de conflictes armats, i aquí arbres de Nadal, polèmiques sobre pessebres sí o no, neules i torrons, raïm per a una bona entrada de l’Any Nou. No es pot pas dir que l’ésser humà sigui solidari amb els seus congèneres.

Persones comunes anem fent la nostra, potser perquè som impotents per fer que alguna cosa canviï. Les altres persones, les que tenen el comandament del món, es mouen portades per interessos geopolítics i econòmics, insensibles als bombardejos que destrueixen vides i infraestructures. I els deixem fer, no els castiguem amb protestes ni a l’hora de passar per les urnes. Ens mostrem indiferents i covards.

I més enllà hi ha els famosos, els que podrien influir en els poderosos, l’individualisme dels quals és el més detestable. Futbolistes com Messi celebrant el triomf d’Argentina al Mundial de Fútbol sense dir ni paraula en contra de la possible pena de mort per al jugador iranià Amir Nasr-Azadi per protestar a favor del drets de les dones al seu país.

Si a la fi no és executat, serà pel cúmul de signatures anònimes protestant, no per la intervenció de famosos com ara Messi, tan individualment satisfets. 

             El individualismo persistente 

A pocos kilómetros de nosotros, en Ucrania, la guerra hace estragos, como en otras partes del mundo víctimas de conflictos armados, y aquí árboles de Navidad, polémicas sobre belenes sí o no, barquillos y turrones, uva para una buena entrada del Año Nuevo. No es posible en absoluto decir que el ser humano sea solidario con sus congéneres.

Personas comunes vamos a nuestro aire, quizás porque carecemos de poder para hacer que alguna cosa cambie. Las otras personas, las que tienen el mando del mundo, se mueven llevadas por intereses geopolíticos y económicos, insensibles a los bombardeos que destruyen vidas e infraestructuras. Y les dejamos hacer, no los castigamos con protestas ni al pasar por las urnas. Nos mostramos indiferentes y cobardes.

Y más allá están los famosos, los que podrían influir en los poderosos y cuyo individualismo es el más detestable. Futbolistas como Messi celebrando el triunfo de Argentina en el Mundial de Fútbol sin decir ni una palabra en contra de la posible pena de muerte para el jugador iraní Amir Nasr-Azadi por protestar a favor de los derechos de las mujeres en su país.

Si al fin no es ejecutado, será por el cúmulo de firmas anónimas protestando, no por la intervención de famosos como Messi, tan individualmente satisfechos.

dissabte, 24 de desembre del 2022

Entre buenos y malos - Entre bons i dolents

 

                                     Entre bons i dolents 

Una dona basca de 81 anys va tenir la desgràcia de perdre el seu fill i a més a més va estar a punt de perdre l’habitatge. Ella li havia avalat un préstec amb el seu pis, i més tard, amb la impossibilitat d’abonar diverses quotes el prestador va demanar la subhasta de l’habitatge, enviant l’anciana al carrer.

No era prou dolor la mort del fill sinó que endemés havia de trobar-se sense casa. Així hagués estat de no ser per un veí, persona excel·lent i generosa, que va comprar el pis per deixar-li en usdefruit vitalici.

Heus aquí una pel·lícula de bons i dolents, de qui es posa a la pell d’una persona desafortunada i dels qui són insensibles a tot allò que no sigui fer diners; de qui els té i els utilitza per salvar una dona i dels qui volen deixar-la a la intempèrie per tal d’acumular encara més diners.

Cara i creu de bons i dolents. Que als uns els acompanyi la bona fortuna, que als altres els diners els facin molt mal de panxa.

                                        Entre buenos y malos 

Una mujer vasca de 81 años tuvo la desgracia de perder a su hijo y además estuvo a punto de perder su vivienda. Ella le había avalado un préstamo con su piso, y más tarde, con la imposibilidad de abonar varias cuotas, el prestador exigió la subasta de la vivienda, enviando a la anciana a la calle.

No era suficiente dolor la muerte del hijo, sino que además tenía que encontrarse sin casa. Así hubiera ocurrido de no ser por un vecino, persona excelente y generosa, que compró el piso para dejárselo en usufructo vitalicio.

He aquí una película de buenos y malos, de quién se pone en la piel de una persona desafortunada y de los que son insensibles a todo aquello que no sea ganar dinero; de quién lo tiene y lo utiliza para salvar a una mujer y de los que quieren dejarla a la intemperie con el fin de acumular todavía más dinero.

Cara y cruz de buenos y malos. Que a aquellos los acompañe la buena fortuna, que a los otros el dinero les produzca mucho dolor de barriga.

divendres, 16 de desembre del 2022

Dos añoranzas - Dues enyorances

 

                                                            Dues enyorances 

Enyorança de les Caixes d’Estalvis, enyorança del sistema d’agafar entrades per al teatre. M’explico.

Era entrar a la “teva” Caixa,  sempre propera, asseure’s entre tres o quatre persones més, demanar qui era l’última, saludar en cas que hi hagués algú conegut. Dos o tres caixes per atendre, el director que sovint sortia del seu despatx per algun assumpte a parlar amb els empleats, i aprofitant l’ocasió per saludar amablement la clientela. Per Nadal, calendari sense destorb; durant l’any, carnet de punts amb regals a escollir. Entraves i sorties sempre que ho necessitaves, feies coneixença amb els caixers o caixeres, arribaves a oblidar que aquest negoci es basa en la usura.

Ja no existeixen les Caixes d’Estalvis, s’han acabat, per sempre. Enyorar no té poder per ressuscitar.

Pel que fa al teatre, era tan fàcil agafar entrades per telèfon!... Trucaves a taquilla a les hores en què estava oberta, reservaves localitats per tal dia, tal hora, tal fila, tals seients. Te les guardaven fins mitja hora abans de començar la funció, t’espavilaves a ser-hi a temps per no  perdre-les, pagaves i cap a dins. Que ràpid i senzill!... Que diferent de la  murga actual d’entrar a internet, cercar teatre, obra, dia, hora, marcar les butaques, senyalar el sistema de pagament, posar el número de la tarja, que has hagut d’agafar, posar data de caducitat, codi de seguretat, en alguns casos, esperar el  missatge bancari de comprovació.    

La tecnologia no facilita indefectiblement els  tràmits. I tampoc en això del teatre l’enyor ho farà ressuscitar. O tal vegada sí.

                                                             Dos añoranzas 

Añoranza de las Cajas de Ahorros, añoranza del sistema de sacar entradas para el teatro. Me explico.

Era entrar en “tu” Caja, siempre próxima, sentarse entre tres o cuatro personas más, preguntar quién era la última, saludar en caso de que hubiera alguien conocido. Dos o tres cajas para atender, el director que a menudo salía de su despacho por algún asunto a tratar con los empleados, y aprovechando la ocasión para saludar amablemente a la clientela. Por Navidad, calendario sin estorbo; durante el año, carnet de puntos con regalos a escoger. Entrabas y salías siempre que lo necesitabas, te familiarizabas con los cajeros o cajeras, llegabas a olvidar que este negocio se basa en la usura.

Ya no existen las Cajas de Ahorros, se han acabado, para siempre. Añorar no tiene poder para resucitar.

Con respecto al teatro, ¡era tan fácil sacar entradas por teléfono!... Llamabas a la taquilla en las horas en que estaba abierta, reservabas localidades por tal día, tal hora, tal fila, tales asientos. Te las guardaban hasta media hora antes de empezar la función, te espabilabas a llegar a tiempo para no perderlas, pagabas y hacia adentro. ¡Qué rápido y sencillo!... Qué diferente de la murga actual de entrar en internet, buscar teatro, obra, día, hora, marcar las butacas, señalar el sistema de pago, poner el número de la tarjeta, que has tenido que coger, poner fecha de caducidad, código de seguridad, en algunos casos, esperar el mensaje bancario de comprobación.               

La tecnología no facilita indefectiblemente los trámites. Y tampoco en esto del teatro la añoranza lo hará resucitar. O tal vez sí.

dissabte, 3 de desembre del 2022

Dos incongruencias en la película As Bestas - Dos incongruències a la pel·lícula As Bestas

 

                     Dues incongruències a la pel·lícula As Bestas 

Com una bufetada, As bestas ha arribat a les pantalles de cinema. Excel·lent, i provocadora de tensió des del principi fins el final. Així que comença, amb la partida de dòmino a la taverna del poble, ja es veu que allò no acabarà bé. Excel·lent però amb dues incongruències. Faré un mínim d’espóiler que no privarà ningú que no l’hagi vista del desig de fer-ho.

Quan maten el protagonista al  mig del bosc, què se n’ha fet del gos sempre present al seu costat? Podria haver bordat, mossegat, amb un intent de servar-li la vida. Però això hagués complicat l’escena de l’assassinat. No hi és, i prou. On para doncs? Un xicot molt eixerit em suggereix que el deuen haver llegat lluny, atès que l’animal també és amic dels dos criminals i els era fàcil tenir-lo a l’abast. D’acord, però no obstant, donat que tots els fets s’expliciten, també aquest s’hagués hagut de fer palès.

Una segona incongruència rau en que és inimaginable que la vídua es faci càrrec tota sola de la finca agrícola, amb a penes l’ajut intermitent d’un veí d’edat, i endemés compri ovelles no se sap ben bé amb quin objecte. Això sí, les escenes al mercat de bestiar esdevenen magnífiques.

Si als poetes se’ls permet llicències per tal de rimar, també a un gran creador cinematogràfic con Rodrigo Sorogoyen se li poden permetre les llicències esmentades.

                            Dos incongruencias en la película As Bestas 

Como una bofetada, As bestas ha llegado a las pantallas cinematográficas. Excelente, y provocadora de tensión del principio al fin. En cuanto comienza, con la partida de dominó en la taberna del pueblo, ya se intuye que aquello no acabará bien. Excelente, aunque con dos incongruencias. Haré un mínimo de espóiler que no privará a nadie que no la haya visto del deseo de hacerlo.

¿Cuándo matan al protagonista en medio del bosque, por dónde anda el perro siempre presente a su lado? Podría haber ladrado, mordido, en un intento de salvarle la vida. Pero esto habría complicado la escena del asesinato. No está, y basta. ¿Dónde para, pues, el can? Un chico muy avispado me sugiere que lo deben de haber atado lejos, dado que el animal también es amigo de los dos criminales y les era fácil tenerlo al alcance. De acuerdo. No obstante, dado que todos los hechos se explicitan, también este se debería haber hecho patente.

Una segunda incongruencia estriba en que es inimaginable que la viuda se haga cargo ella sola de la finca agrícola, con apenas la ayuda intermitente de un vecino de edad, y además compre ovejas no se sabe exactamente con qué objeto. Eso sí, las escenas en el mercado de ganado resultan magníficas.

Si a los poetas se les permite licencias a fin de rimar, también a un gran creador cinematográfico como Rodrigo Sorogoyen se le pueden permitir las licencias mencionadas.

 

dissabte, 26 de novembre del 2022

Francia no prohíbe las corridas de toros - França no prohibeix les corrides de toros

 

                      França no prohibeix les corrides de toros 

AL país capdavanter de la Il·lustració hi continuarà havent corrides de toros. Aymerich Caron, diputat de La França Insubmisa, partit d’esquerra, no ha aconseguit que aquest espectable cruel fos eliminat a tot França. La majoria de parlamentaris es van oposar a la seva proposta, entre ells, el propi president Macron.

A les regions del Sud, es veu que més salvatges, estaran permeses com a tradició local assentada. Encara bo que no està assentada la tradició de cremar dones tingudes per bruixes. Al nord de França és diferent, allà no està assentada la diversió de turmentar el brau amb banderilles per després matar-lo d’una estocada. Tampoc a Catalunya hi està establerta, i així ho va exposar el diputat Caron en la seva iniciativa legislativa. En va, perquè no va reeixir. Una taca per  a França, amb Emmanuel Macron  en primer terme.

                          Francia no prohíbe las corridas de toros

En el país puntero de la Ilustración seguirá habiendo corridas de toros. Aymerich Caron, diputado de La Francia Insumisa, partido de izquierda, no ha conseguido que este espectáculo cruel fuera eliminado en toda Francia. La mayoría de parlamentarios se opusieron a su propuesta, entre ellos, el propio presidente Macron.

En las regiones del Sur, por lo visto más salvajes, estarán permitidas como tradición local asentada. Menos mal que no está asentada la tradición de quemar mujeres tenidas por brujas. En el norte de Francia es diferente, allí no está asentada la diversión de atormentar el toro con banderillas para después matarlo de una estocada. Tampoco en Catalunya está establecida, y así lo expuso el diputado Caron en su iniciativa legislativa. En vano, dado que no triunfó. Una mancha para Francia, con Emmanuel Macron en primer término.

dissabte, 19 de novembre del 2022

Unas repentinas voces racistas - Unes sobtades veus racistes

 

                                 Unes sobtades veus racistes 

Un carrer de Barcelona, una parada d’autobusos, una marquesina amb un banc per esperar-se, deu o dotze persones al meu voltant. Sec al costat d’una dona d’uns setanta anys d’edat. A la poca estona, arriba una jove de faccions andines vestida amb una túnica i acompanyada de dos criatures de pocs anys i una altra asseguda en un cotxet.

De sobte, la desconeguda que tinc a la meva dreta em mira i esclata: “Ja els tenim aquí, a que els mantinguem!”. Abans que jo pugui reaccionar, s’hi afegeix una dona que està dempeus: “I tant, a xopar del bote, quatre-cents euros que els donen cada mes  a costa nostra”. Tot en veu alta, de ben segur a l’abast de la estrangera, que resta a pocs metres de distància. Jo m’adreço a la dona que tinc al costat per objectar: “Potser ella i la seva família estan treballant”. Però la resposta unísona d’ella i l’altra és concloent: “Que va!... Aquí, nosaltres paguem i ells cobren”.

Arriba l’autobús, la gent es dispersa per pujar-hi. La immigrant per una porta, les racistes, per una altra. Jo encara estic atordida, donat que mai  no havia percebut tan de prop l’odi racista.

                                         Unas repentinas voces racistas 

Una calle de Barcelona, una parada de autobuses, una marquesina con un banco para esperar, diez o doce personas a mi alrededor. Me siento al lado de una mujer de unos setenta años de edad. Al poco rato, llega una joven de facciones andinas vestida con una túnica y acompañada de dos criaturas de pocos años y otra sentada en un cochecito.

De repente, la desconocida que tengo a mi derecha me mira y estalla: “¡Ya los tenemos aquí, a que los mantengamos!”. Antes de que yo pueda reaccionar, se agrega una mujer que está de pie: “¡Y tanto, a chupar del bote, cuatrocientos euros que les dan cada mes a nuestra costa!”. Todo en voz alta, a buen seguro al alcance de la extranjera, que se halla a pocos metros de distancia. Yo me dirijo a la mujer que tengo al lado para objetar: “Quizás ella y su familia están trabajando”. Sin embargo, la respuesta unísona de ella y la otra es concluyente: “¡Que va!... Aquí, nosotros pagamos y ellos cobran”.

Llega el autobús, la gente se dispersa para subir. La inmigrante por una puerta, las racistas, por otra. Yo todavía estoy aturdida, dado que nunca había percibido tan de cerca el odio racista.

 

 

divendres, 11 de novembre del 2022

El posesivo “mi/su mujer” - El possessiu “la meva/seva dona”

 

                           El possessiu “la meva/seva dona” 

No deixa de sorprendre que en ple auge del feminisme s’hagi imposat el possessiu “la meva/seva dona” tant en la forma de parlar com als mitjans de comunicació. El president tal, i la seva dona. El futbolista tal, i la seva dona. Quina dona, la que han arreplegat pel carrer? La connotació de domini en aquesta locució es percep nítidament.

Les expressions esposa, muller, cònjuge, consort han quedat relegades, quan són les que  comporten una correspondència igualitària en la relació home/dona. Sóc allò acabat de dir perquè hem contret matrimoni, no sóc la teva dona perquè ho hagis decidit tu sol. I amb absència de llaços matrimonials, els mots companya o parella comporten un consentiment mutu inexistent en el simple concepte de dona.

¿És per manca de fluïdesa en el llenguatge que s’ha imposat el terme dona, és per adoptar un equívoc vernís de modernitat, quan de fet s’humilia l’esmentada? La meva/seva dona posseïda sense més ni més. La dona de l’oficinista o la dona del president Biden, tant se val, en ambdós casos sona, o hauria de sonar, malament. Fins ara encara no s’ha sentit a dir la dona de Felip VI o de Carles III, es veu que aquestes sí que mereixen ser respectades com a persones no merament posseïdes.

Sí, em sorprèn que des del feminisme no s’hagi qüestionat la referida aberració possessiva del llenguatge.

                                         El posesivo “mi/su mujer” 

No deja de sorprender que en pleno auge del feminismo se haya impuesto el posesivo “mi/su mujer” tanto en la forma de hablar como en los medios de comunicación. El presidente tal, y su mujer. El futbolista tal, y su mujer. ¿Qué mujer, la que han recogido en la calle? La connotación de dominio en esta locución se percibe nítidamente.

Las expresiones esposa, cónyuge, consorte han quedado relegadas, cuando son las que comportan una correspondencia igualitaria en la relación hombre/mujer. Soy lo dicho porque hemos contraído matrimonio, no soy tu mujer porque lo hayas decidido tú solo. Y en ausencia de lazos matrimoniales, las palabras compañera o pareja comportan un consentimiento mutuo inexistente en el simple concepto de mujer.

¿Es por falta de fluidez en el lenguaje que se ha impuesto el término mujer, es para adoptar un equívoco barniz de modernidad, cuando de hecho se humilla la mencionada? La mi/su mujer poseída sin más. La mujer del oficinista o la mujer del presidente Biden, da igual, en ambos casos suena, o debería sonar, mal. Hasta ahora todavía no se ha oído decir la mujer de Felipe VI o de Carlos III, parece que estas sí merecen ser respetadas como personas no meramente poseídas.

Sí, me sorprende que desde el feminismo no se haya cuestionado la referida aberración posesiva del lenguaje.

dissabte, 5 de novembre del 2022

Democracias deterioradas - Democràcies malmeses

 

                                              Democràcies malmeses 

Segons Winston Churchill, la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres. I en aquesta tessitura, un dels mèrits de la democràcia és el d’acceptar allò que decideixen els vots de la ciutadania. Felicitació al guanyador o guanyadora per part del o la líder perdedors, i traspàs de poders amb respecte mutu.

Res d’això està passant al Brasil, com abans als EE.UU. Acusació de frau electoral per la banda del perdedor Donald Trump, embrutant així la democràcia més antiga; aldarulls al carrer a Brasil i mutisme de Jair Bolsonaro, que no gosa impugnar els resultats de les eleccions però tampoc no felicita el guanyador.

Perilloses imperfeccions d’ambdues democràcies, com si el poble no hagués estat educat en el si del sistema democràtic, no hagués après a reconèixer tant el triomf com la derrota. Lula da Silva, absolt d’unes falses denúncies de corrupció que li van comportar anys de empresonament, rebrà finalment el traspàs de poders de mans de Bolsonaro i governarà en un país desnortat, com Joe Biden ho fa entre falsedats dels republicans.

Que aquestes dues distorsions de la democràcia, en dos Estats tan extensos, no s’escampin en d’altres països. Europa continua sent un tresor en aquest sentit, amb Giorgia Meloni rebent el traspàs de poders de mans de Mario Draghi. Si l’extrema dreta italiana ha de ser derrotada, ho serà a les properes eleccions. La democràcia és un sistema imperfecte, però, de moment, és sens dubte el millor. 

            Democracias deterioradas 

Según Winston Churchill, la democracia es el peor sistema de gobierno, a excepción de todos los demás. Y en esta tesitura, uno de los méritos de la democracia es el de aceptar lo que deciden los votos de la ciudadanía. Felicitación al ganador o ganadora por parte del o la líder perdedores, y traspaso de poderes con respeto mutuo.

Nada de eso está ocurriendo en Brasil, como antes en los EE.UU. Acusación de fraude electoral por parte del perdedor Donald Trump, ensuciando así la democracia más antigua; disturbios callejeros en Brasil y mutismo de Jair Bolsonaro, que no osa impugnar los resultados de las elecciones, pero tampoco felicita al ganador.

Peligrosas imperfecciones de ambas democracias, como si el pueblo no hubiera sido educado en el seno del sistema democrático, no hubiera aprendido a reconocer tanto el triunfo como la derrota. Lula da Silva, absuelto de unas falsas denuncias de corrupción que le comportaron años de cárcel, recibirá finalmente el traspaso de poderes de manos de Bolsonaro y gobernará en un país desnortado, como Joe Biden lo hace entre falsedades de los republicanos.

Que estas dos distorsiones de la democracia, en dos Estados tan extensos, no se propaguen en otros países. Europa sigue siendo un tesoro en este sentido, con Giorgia Meloni recibiendo el traspaso de poderes de manos de Mario Draghi. Si la extrema derecha italiana tiene que ser derrotada, lo será en las próximas elecciones. La democracia es un sistema imperfecto, pero, por el momento, es sin duda el mejor.