divendres, 27 de gener del 2023

Ucrania recibirá los tanques Leonard dentro de tres meses. La guerra va para largo - Ucraïna rebrà els tancs Leonard d’aquí a tres mesos. La guerra va per llarg

 

Ucraïna rebrà els tancs Leonard d’aquí a tres mesos. La guerra va per llarg

Com aquell qui demana un model de vestit i s’ha d’esperar molt a rebre’l, així Ucraïna haurà d’esperar llarg els anhelats tancs Leonard. No ve d’aquí. La guerra continuarà fins ves a saber quan, amb els seus morts, ferits, dolor, destrucció, misèria creixent.

No es parla pas de converses de pau, només es tracta d’incrementar l’armament, d’aprofundir en l’amenaça d’una tercera guerra mundial, d’engreixar més i més el negoci bèl·lic. Fa més de 60 anys, Dwight Eisenhower ho va denunciar amb totes les lletres per primera vegada: el complex militar-industrial dominava els Estats Units. És a dir, el món. I així seguim, xais muts i desgraciats.

 Ucrania recibirá los tanques Leonard dentro de tres meses. La guerra va para largo

Como aquel que pide un modelo de vestido y tiene que esperar mucho a recibirlo, así Ucrania tendrá que esperar largo los anhelados tanques Leonard. Lo mismo da. La guerra continuará hasta vete a saber cuándo, con sus muertos, heridos, dolor, destrucción, miseria creciente.

No se habla de conversaciones de paz, solo se trata de incrementar el armamento, de profundizar en la amenaza de una tercera guerra mundial, de engordar más y más el negocio bélico. Hace más de 60 años, Dwight Eisenhower lo denunció con todas las letras por primera vez: el complejo militar-industrial dominaba Estados Unidos. Es decir, el mundo. Y así seguimos, borregos mudos y desdichados.

dissabte, 21 de gener del 2023

Para Ucrania solo se habla de armas y no de paz - Per a Ucraïna només es parla d’armes i no de pau

 

                  Per a Ucraïna només es parla d’armes i no de pau 

Un any de guerra i de rearmament a dojo. Fornir Zelenski d’armes, EUA en primer terme, la UE després, i disgust perquè Alemanya no enviarà tancs Leopard. Acabada la Segona Guerra Mundial, es va castigar Alemanya a no tenir accés a les armes. Passats els anys, ja en té i endemés n’ha de subministrar a Ucraïna.

Ni una paraula sobre negociacions de pau. Negociacions no, negoci sí. Fa molt de temps, el gener de 1961, Eisenhower va denunciar el complex militar-industrial que dominava el seu país. Ho va fer en ocasió del seu comiat com a president; abans no. Un domini que, 62 anys després, s’ha globalitzat  com la resta assumptes.

Es veu com ni Putin ni Zelenski tenen pressa per acabar la guerra, i encara menys els proveïdors d’armament. Els ucraïnesos pateixen i moren a ciutats o pobles i al camp de batalla; els russos només com a soldats. El dèspota rus resta incòlume, el president ucraïnès, també, atès que els míssils mai no encerten el palau presidencial.

Les tropes es nodreixen de bens que fan la guerra, segle darrera segle, sense protestar. Maten i moren, demostrant que l’homo sapiens no és més que una utopia. La realitat correspon a l’homo demens.

                  Para Ucrania solo se habla de armas y no de paz

 Un año de guerra y de rearme en abundancia. Abastecer a Zelenski de armas, EE.UU. en primer término, la UE después, y disgusto porque Alemania no enviará tanques Leopard. Acabada la Segunda Guerra Mundial, se castigó a Alemania a no tener acceso a las armas. Pasados los años, ya las tiene y además debe suministrarlas a Ucrania.

Ni una palabra sobre negociaciones de paz. Negociaciones no, negocio sí. Hace tiempo, en enero de 1961, Eisenhower denunció el complejo militar-industrial que dominaba su país. Lo hizo con ocasión de su despedida como presidente; antes no. Un dominio que, 62 años después, se ha globalizado como el resto asuntos.

Se advierte cómo ni Putin ni Zelenski se dan prisa en acabar la guerra, y todavía menos los proveedores de armamento. Los ucranianos sufren y mueren en ciudades o pueblos y en el campo de batalla; los rusos solo como soldados. El déspota ruso permanece incólume, el presidente ucraniano, también, dado que los misiles nunca aciertan al palacio presidencial.

Las tropas se nutren de borregos que hacen la guerra, siglo tras siglo, sin protestar. Matan y mueren, demostrando que el homo sapiens no es más que una utopía. La realidad corresponde al homo demens.

dissabte, 14 de gener del 2023

La miel diaria del café con leche - La mel diària del cafè amb llet

 

                                La mel diària del cafè amb llet 

Qui prefereix la mel al sucre per endolcir el quotidià cafè en llet potser que aviat ho tingui difícil. Les nostres abelles es troben seriosament amenaçades per la vespa velutina, un insecte invasor que no para de créixer. Coneguda també com a vespa asiàtica, ens ha arribat incrustada al  mitjans internacionals de transport aeri o marítim, i està causant gran mortaldat al si de l’apicultura.

Fa anys que es prenen mesures per eliminar una vespa que té predilecció per les abelles meleres, indispensables també per a la pol·linització i, en conseqüència, la preservació de la flora i la fauna. Amb tot, la voraç vespa persisteix.

Un dels mètodes rau en atrapar les vespes reines a la tardor o a la primavera, quan surten dels nius, en el primer cas per ser fecundades i en el segon per construir els nius on posen els ous. Les trampes consisteixen en uns recipients de broc petit amb líquids atraients, dintre dels quals s’ofeguen en no trobar la sortida. Un sistema que poden gestionar els propis apicultors.

Malgrat els esforços, l’eradicació es veu llunyana, en especial perquè la vespa forana segueix entrant per avió o per vaixell, tot i que tant a aeroports com a ports s’han establert trampes controladores. Sí, la globalització fa temps que s’ha apropiat del món sencer, com correspon al seu epítet. Només un apunt en descàrrec de la perniciosa vespa velutina, la seva picada no és més tòxica que la de les vespes autòctones.

                                 La miel diaria del café con leche 

Quien prefiera la miel al azúcar para endulzar el cotidiano café con leche quizás pronto lo tenga difícil. Nuestras abejas se encuentran seriamente amenazadas por la avispa velutina, un insecto invasor que no cesa de aumentar. Conocida también como avispa asiática, nos ha llegado incrustada en los medios internacionales de transporte aéreo o marítimo, y está causando gran mortandad en el seno de la apicultura.

Hace años que se toman medidas para eliminar una avispa que tiene predilección por las abejas melíferas, indispensables también para la polinización y, en consecuencia, la preservación de la flora y la fauna. No obstante, la voraz avispa persiste.

Uno de los métodos reside en atrapar a las avispas reinas en otoño o en primavera, cuando salen de los nidos, en el primer caso para ser fecundadas y en el segundo para construir los nidos donde ponen los huevos. Las trampas consisten en unos recipientes de boca pequeña con líquidos atrayentes, dentro de los cuales se ahogan al no encontrar la salida. Un sistema que pueden gestionar los propios apicultores.

A pesar de los esfuerzos, la erradicación se ve lejana, en especial porque la avispa foránea sigue entrando por avión o por barco, aunque tanto en aeropuertos como en puertos se han establecido trampas controladoras. Sí, la globalización hace tiempo que se ha apropiado del mundo entero, como corresponde a su epíteto. Solo un apunte en descargo de la perniciosa avispa velutina, su picadura no es más tóxica que la de las avispas autóctonas.

 

dissabte, 7 de gener del 2023

Putin reclutará condenados por asesinato y violación - Putin reclutarà condemnats per assassinat i violació

 

            Putin reclutarà condemnats per assassinat i violació 

Llibertat a canvi d’anar a la guerra. Com a soldats podran matar i violar legalment, perquè això és la guerra, criminalitat impune. Vladimir Putin, en la seva invasió d’Ucraïna, ha de recórrer  a presos per engreixar les seves tropes. Si els homes sense inculpacions molt sovint actuen en els conflictes armats com a éssers abjectes, què es pot esperar de condemnats que no se sap si s’han pogut rehabilitar. El dèspota Putin fa de la guerra un afer encara més infame.

Per altra banda, aquí, el rei Felip VI exhorta a invertir més en armament, no pas en educació, sanitat, habitatge. Ho justifica al·legant que Putin ha encetat una guerra “injustificable, il·legal i brutal”, com si cap guerra no fos això. Com si no hi hagués altres mitjans per posar-hi fi, esquivant totalment el pacifisme. És clar que, així ha de parlar el cap de l’Exercit espanyol.

I aquest és el món que tenim. Decebedor, perillós, cruel, absurd. 

             Putin reclutará condenados por asesinato y violación 

Libertad a cambio de ir a la guerra. Como soldados podrán matar y violar legalmente, porque eso es la guerra, criminalidad impune. Vladimir Putin, en su invasión de Ucrania, tiene que recurrir a presos para engordar a sus tropas. Si los hombres sin inculpaciones muy a menudo actúan en los conflictos armados como seres perversos, qué se puede esperar de condenados de los cuales no se sabe si se han podido rehabilitar. El déspota Putin hace de la guerra un hecho todavía más infame.

Por otra parte, aquí, el rey Felipe VI exhorta a invertir más en armamento, no en educación, sanidad, vivienda. Lo justifica alegando que Putin ha empezado una guerra “injustificable, ilegal y brutal”, como si alguna guerra no fuera eso. Como si no existieran otros medios para ponerle fin, esquivando totalmente el pacifismo. Aunque, naturalmente, así tiene que hablar el jefe del Ejercido español.

Y este es el mundo que tenemos. Decepcionante, peligroso, cruel, absurdo.

divendres, 30 de desembre del 2022

El individualismo persistente - L’individualisme persistent

 

                                L’individualisme persistent 

A pocs kilòmetres de nosaltres, a Ucraïna, la guerra fa estralls, com en altres parts del món víctimes de conflictes armats, i aquí arbres de Nadal, polèmiques sobre pessebres sí o no, neules i torrons, raïm per a una bona entrada de l’Any Nou. No es pot pas dir que l’ésser humà sigui solidari amb els seus congèneres.

Persones comunes anem fent la nostra, potser perquè som impotents per fer que alguna cosa canviï. Les altres persones, les que tenen el comandament del món, es mouen portades per interessos geopolítics i econòmics, insensibles als bombardejos que destrueixen vides i infraestructures. I els deixem fer, no els castiguem amb protestes ni a l’hora de passar per les urnes. Ens mostrem indiferents i covards.

I més enllà hi ha els famosos, els que podrien influir en els poderosos, l’individualisme dels quals és el més detestable. Futbolistes com Messi celebrant el triomf d’Argentina al Mundial de Fútbol sense dir ni paraula en contra de la possible pena de mort per al jugador iranià Amir Nasr-Azadi per protestar a favor del drets de les dones al seu país.

Si a la fi no és executat, serà pel cúmul de signatures anònimes protestant, no per la intervenció de famosos com ara Messi, tan individualment satisfets. 

             El individualismo persistente 

A pocos kilómetros de nosotros, en Ucrania, la guerra hace estragos, como en otras partes del mundo víctimas de conflictos armados, y aquí árboles de Navidad, polémicas sobre belenes sí o no, barquillos y turrones, uva para una buena entrada del Año Nuevo. No es posible en absoluto decir que el ser humano sea solidario con sus congéneres.

Personas comunes vamos a nuestro aire, quizás porque carecemos de poder para hacer que alguna cosa cambie. Las otras personas, las que tienen el mando del mundo, se mueven llevadas por intereses geopolíticos y económicos, insensibles a los bombardeos que destruyen vidas e infraestructuras. Y les dejamos hacer, no los castigamos con protestas ni al pasar por las urnas. Nos mostramos indiferentes y cobardes.

Y más allá están los famosos, los que podrían influir en los poderosos y cuyo individualismo es el más detestable. Futbolistas como Messi celebrando el triunfo de Argentina en el Mundial de Fútbol sin decir ni una palabra en contra de la posible pena de muerte para el jugador iraní Amir Nasr-Azadi por protestar a favor de los derechos de las mujeres en su país.

Si al fin no es ejecutado, será por el cúmulo de firmas anónimas protestando, no por la intervención de famosos como Messi, tan individualmente satisfechos.

dissabte, 24 de desembre del 2022

Entre buenos y malos - Entre bons i dolents

 

                                     Entre bons i dolents 

Una dona basca de 81 anys va tenir la desgràcia de perdre el seu fill i a més a més va estar a punt de perdre l’habitatge. Ella li havia avalat un préstec amb el seu pis, i més tard, amb la impossibilitat d’abonar diverses quotes el prestador va demanar la subhasta de l’habitatge, enviant l’anciana al carrer.

No era prou dolor la mort del fill sinó que endemés havia de trobar-se sense casa. Així hagués estat de no ser per un veí, persona excel·lent i generosa, que va comprar el pis per deixar-li en usdefruit vitalici.

Heus aquí una pel·lícula de bons i dolents, de qui es posa a la pell d’una persona desafortunada i dels qui són insensibles a tot allò que no sigui fer diners; de qui els té i els utilitza per salvar una dona i dels qui volen deixar-la a la intempèrie per tal d’acumular encara més diners.

Cara i creu de bons i dolents. Que als uns els acompanyi la bona fortuna, que als altres els diners els facin molt mal de panxa.

                                        Entre buenos y malos 

Una mujer vasca de 81 años tuvo la desgracia de perder a su hijo y además estuvo a punto de perder su vivienda. Ella le había avalado un préstamo con su piso, y más tarde, con la imposibilidad de abonar varias cuotas, el prestador exigió la subasta de la vivienda, enviando a la anciana a la calle.

No era suficiente dolor la muerte del hijo, sino que además tenía que encontrarse sin casa. Así hubiera ocurrido de no ser por un vecino, persona excelente y generosa, que compró el piso para dejárselo en usufructo vitalicio.

He aquí una película de buenos y malos, de quién se pone en la piel de una persona desafortunada y de los que son insensibles a todo aquello que no sea ganar dinero; de quién lo tiene y lo utiliza para salvar a una mujer y de los que quieren dejarla a la intemperie con el fin de acumular todavía más dinero.

Cara y cruz de buenos y malos. Que a aquellos los acompañe la buena fortuna, que a los otros el dinero les produzca mucho dolor de barriga.

divendres, 16 de desembre del 2022

Dos añoranzas - Dues enyorances

 

                                                            Dues enyorances 

Enyorança de les Caixes d’Estalvis, enyorança del sistema d’agafar entrades per al teatre. M’explico.

Era entrar a la “teva” Caixa,  sempre propera, asseure’s entre tres o quatre persones més, demanar qui era l’última, saludar en cas que hi hagués algú conegut. Dos o tres caixes per atendre, el director que sovint sortia del seu despatx per algun assumpte a parlar amb els empleats, i aprofitant l’ocasió per saludar amablement la clientela. Per Nadal, calendari sense destorb; durant l’any, carnet de punts amb regals a escollir. Entraves i sorties sempre que ho necessitaves, feies coneixença amb els caixers o caixeres, arribaves a oblidar que aquest negoci es basa en la usura.

Ja no existeixen les Caixes d’Estalvis, s’han acabat, per sempre. Enyorar no té poder per ressuscitar.

Pel que fa al teatre, era tan fàcil agafar entrades per telèfon!... Trucaves a taquilla a les hores en què estava oberta, reservaves localitats per tal dia, tal hora, tal fila, tals seients. Te les guardaven fins mitja hora abans de començar la funció, t’espavilaves a ser-hi a temps per no  perdre-les, pagaves i cap a dins. Que ràpid i senzill!... Que diferent de la  murga actual d’entrar a internet, cercar teatre, obra, dia, hora, marcar les butaques, senyalar el sistema de pagament, posar el número de la tarja, que has hagut d’agafar, posar data de caducitat, codi de seguretat, en alguns casos, esperar el  missatge bancari de comprovació.    

La tecnologia no facilita indefectiblement els  tràmits. I tampoc en això del teatre l’enyor ho farà ressuscitar. O tal vegada sí.

                                                             Dos añoranzas 

Añoranza de las Cajas de Ahorros, añoranza del sistema de sacar entradas para el teatro. Me explico.

Era entrar en “tu” Caja, siempre próxima, sentarse entre tres o cuatro personas más, preguntar quién era la última, saludar en caso de que hubiera alguien conocido. Dos o tres cajas para atender, el director que a menudo salía de su despacho por algún asunto a tratar con los empleados, y aprovechando la ocasión para saludar amablemente a la clientela. Por Navidad, calendario sin estorbo; durante el año, carnet de puntos con regalos a escoger. Entrabas y salías siempre que lo necesitabas, te familiarizabas con los cajeros o cajeras, llegabas a olvidar que este negocio se basa en la usura.

Ya no existen las Cajas de Ahorros, se han acabado, para siempre. Añorar no tiene poder para resucitar.

Con respecto al teatro, ¡era tan fácil sacar entradas por teléfono!... Llamabas a la taquilla en las horas en que estaba abierta, reservabas localidades por tal día, tal hora, tal fila, tales asientos. Te las guardaban hasta media hora antes de empezar la función, te espabilabas a llegar a tiempo para no perderlas, pagabas y hacia adentro. ¡Qué rápido y sencillo!... Qué diferente de la murga actual de entrar en internet, buscar teatro, obra, día, hora, marcar las butacas, señalar el sistema de pago, poner el número de la tarjeta, que has tenido que coger, poner fecha de caducidad, código de seguridad, en algunos casos, esperar el mensaje bancario de comprobación.               

La tecnología no facilita indefectiblemente los trámites. Y tampoco en esto del teatro la añoranza lo hará resucitar. O tal vez sí.

dissabte, 3 de desembre del 2022

Dos incongruencias en la película As Bestas - Dos incongruències a la pel·lícula As Bestas

 

                     Dues incongruències a la pel·lícula As Bestas 

Com una bufetada, As bestas ha arribat a les pantalles de cinema. Excel·lent, i provocadora de tensió des del principi fins el final. Així que comença, amb la partida de dòmino a la taverna del poble, ja es veu que allò no acabarà bé. Excel·lent però amb dues incongruències. Faré un mínim d’espóiler que no privarà ningú que no l’hagi vista del desig de fer-ho.

Quan maten el protagonista al  mig del bosc, què se n’ha fet del gos sempre present al seu costat? Podria haver bordat, mossegat, amb un intent de servar-li la vida. Però això hagués complicat l’escena de l’assassinat. No hi és, i prou. On para doncs? Un xicot molt eixerit em suggereix que el deuen haver llegat lluny, atès que l’animal també és amic dels dos criminals i els era fàcil tenir-lo a l’abast. D’acord, però no obstant, donat que tots els fets s’expliciten, també aquest s’hagués hagut de fer palès.

Una segona incongruència rau en que és inimaginable que la vídua es faci càrrec tota sola de la finca agrícola, amb a penes l’ajut intermitent d’un veí d’edat, i endemés compri ovelles no se sap ben bé amb quin objecte. Això sí, les escenes al mercat de bestiar esdevenen magnífiques.

Si als poetes se’ls permet llicències per tal de rimar, també a un gran creador cinematogràfic con Rodrigo Sorogoyen se li poden permetre les llicències esmentades.

                            Dos incongruencias en la película As Bestas 

Como una bofetada, As bestas ha llegado a las pantallas cinematográficas. Excelente, y provocadora de tensión del principio al fin. En cuanto comienza, con la partida de dominó en la taberna del pueblo, ya se intuye que aquello no acabará bien. Excelente, aunque con dos incongruencias. Haré un mínimo de espóiler que no privará a nadie que no la haya visto del deseo de hacerlo.

¿Cuándo matan al protagonista en medio del bosque, por dónde anda el perro siempre presente a su lado? Podría haber ladrado, mordido, en un intento de salvarle la vida. Pero esto habría complicado la escena del asesinato. No está, y basta. ¿Dónde para, pues, el can? Un chico muy avispado me sugiere que lo deben de haber atado lejos, dado que el animal también es amigo de los dos criminales y les era fácil tenerlo al alcance. De acuerdo. No obstante, dado que todos los hechos se explicitan, también este se debería haber hecho patente.

Una segunda incongruencia estriba en que es inimaginable que la viuda se haga cargo ella sola de la finca agrícola, con apenas la ayuda intermitente de un vecino de edad, y además compre ovejas no se sabe exactamente con qué objeto. Eso sí, las escenas en el mercado de ganado resultan magníficas.

Si a los poetas se les permite licencias a fin de rimar, también a un gran creador cinematográfico como Rodrigo Sorogoyen se le pueden permitir las licencias mencionadas.

 

dissabte, 26 de novembre del 2022

Francia no prohíbe las corridas de toros - França no prohibeix les corrides de toros

 

                      França no prohibeix les corrides de toros 

AL país capdavanter de la Il·lustració hi continuarà havent corrides de toros. Aymerich Caron, diputat de La França Insubmisa, partit d’esquerra, no ha aconseguit que aquest espectable cruel fos eliminat a tot França. La majoria de parlamentaris es van oposar a la seva proposta, entre ells, el propi president Macron.

A les regions del Sud, es veu que més salvatges, estaran permeses com a tradició local assentada. Encara bo que no està assentada la tradició de cremar dones tingudes per bruixes. Al nord de França és diferent, allà no està assentada la diversió de turmentar el brau amb banderilles per després matar-lo d’una estocada. Tampoc a Catalunya hi està establerta, i així ho va exposar el diputat Caron en la seva iniciativa legislativa. En va, perquè no va reeixir. Una taca per  a França, amb Emmanuel Macron  en primer terme.

                          Francia no prohíbe las corridas de toros

En el país puntero de la Ilustración seguirá habiendo corridas de toros. Aymerich Caron, diputado de La Francia Insumisa, partido de izquierda, no ha conseguido que este espectáculo cruel fuera eliminado en toda Francia. La mayoría de parlamentarios se opusieron a su propuesta, entre ellos, el propio presidente Macron.

En las regiones del Sur, por lo visto más salvajes, estarán permitidas como tradición local asentada. Menos mal que no está asentada la tradición de quemar mujeres tenidas por brujas. En el norte de Francia es diferente, allí no está asentada la diversión de atormentar el toro con banderillas para después matarlo de una estocada. Tampoco en Catalunya está establecida, y así lo expuso el diputado Caron en su iniciativa legislativa. En vano, dado que no triunfó. Una mancha para Francia, con Emmanuel Macron en primer término.

dissabte, 19 de novembre del 2022

Unas repentinas voces racistas - Unes sobtades veus racistes

 

                                 Unes sobtades veus racistes 

Un carrer de Barcelona, una parada d’autobusos, una marquesina amb un banc per esperar-se, deu o dotze persones al meu voltant. Sec al costat d’una dona d’uns setanta anys d’edat. A la poca estona, arriba una jove de faccions andines vestida amb una túnica i acompanyada de dos criatures de pocs anys i una altra asseguda en un cotxet.

De sobte, la desconeguda que tinc a la meva dreta em mira i esclata: “Ja els tenim aquí, a que els mantinguem!”. Abans que jo pugui reaccionar, s’hi afegeix una dona que està dempeus: “I tant, a xopar del bote, quatre-cents euros que els donen cada mes  a costa nostra”. Tot en veu alta, de ben segur a l’abast de la estrangera, que resta a pocs metres de distància. Jo m’adreço a la dona que tinc al costat per objectar: “Potser ella i la seva família estan treballant”. Però la resposta unísona d’ella i l’altra és concloent: “Que va!... Aquí, nosaltres paguem i ells cobren”.

Arriba l’autobús, la gent es dispersa per pujar-hi. La immigrant per una porta, les racistes, per una altra. Jo encara estic atordida, donat que mai  no havia percebut tan de prop l’odi racista.

                                         Unas repentinas voces racistas 

Una calle de Barcelona, una parada de autobuses, una marquesina con un banco para esperar, diez o doce personas a mi alrededor. Me siento al lado de una mujer de unos setenta años de edad. Al poco rato, llega una joven de facciones andinas vestida con una túnica y acompañada de dos criaturas de pocos años y otra sentada en un cochecito.

De repente, la desconocida que tengo a mi derecha me mira y estalla: “¡Ya los tenemos aquí, a que los mantengamos!”. Antes de que yo pueda reaccionar, se agrega una mujer que está de pie: “¡Y tanto, a chupar del bote, cuatrocientos euros que les dan cada mes a nuestra costa!”. Todo en voz alta, a buen seguro al alcance de la extranjera, que se halla a pocos metros de distancia. Yo me dirijo a la mujer que tengo al lado para objetar: “Quizás ella y su familia están trabajando”. Sin embargo, la respuesta unísona de ella y la otra es concluyente: “¡Que va!... Aquí, nosotros pagamos y ellos cobran”.

Llega el autobús, la gente se dispersa para subir. La inmigrante por una puerta, las racistas, por otra. Yo todavía estoy aturdida, dado que nunca había percibido tan de cerca el odio racista.

 

 

divendres, 11 de novembre del 2022

El posesivo “mi/su mujer” - El possessiu “la meva/seva dona”

 

                           El possessiu “la meva/seva dona” 

No deixa de sorprendre que en ple auge del feminisme s’hagi imposat el possessiu “la meva/seva dona” tant en la forma de parlar com als mitjans de comunicació. El president tal, i la seva dona. El futbolista tal, i la seva dona. Quina dona, la que han arreplegat pel carrer? La connotació de domini en aquesta locució es percep nítidament.

Les expressions esposa, muller, cònjuge, consort han quedat relegades, quan són les que  comporten una correspondència igualitària en la relació home/dona. Sóc allò acabat de dir perquè hem contret matrimoni, no sóc la teva dona perquè ho hagis decidit tu sol. I amb absència de llaços matrimonials, els mots companya o parella comporten un consentiment mutu inexistent en el simple concepte de dona.

¿És per manca de fluïdesa en el llenguatge que s’ha imposat el terme dona, és per adoptar un equívoc vernís de modernitat, quan de fet s’humilia l’esmentada? La meva/seva dona posseïda sense més ni més. La dona de l’oficinista o la dona del president Biden, tant se val, en ambdós casos sona, o hauria de sonar, malament. Fins ara encara no s’ha sentit a dir la dona de Felip VI o de Carles III, es veu que aquestes sí que mereixen ser respectades com a persones no merament posseïdes.

Sí, em sorprèn que des del feminisme no s’hagi qüestionat la referida aberració possessiva del llenguatge.

                                         El posesivo “mi/su mujer” 

No deja de sorprender que en pleno auge del feminismo se haya impuesto el posesivo “mi/su mujer” tanto en la forma de hablar como en los medios de comunicación. El presidente tal, y su mujer. El futbolista tal, y su mujer. ¿Qué mujer, la que han recogido en la calle? La connotación de dominio en esta locución se percibe nítidamente.

Las expresiones esposa, cónyuge, consorte han quedado relegadas, cuando son las que comportan una correspondencia igualitaria en la relación hombre/mujer. Soy lo dicho porque hemos contraído matrimonio, no soy tu mujer porque lo hayas decidido tú solo. Y en ausencia de lazos matrimoniales, las palabras compañera o pareja comportan un consentimiento mutuo inexistente en el simple concepto de mujer.

¿Es por falta de fluidez en el lenguaje que se ha impuesto el término mujer, es para adoptar un equívoco barniz de modernidad, cuando de hecho se humilla la mencionada? La mi/su mujer poseída sin más. La mujer del oficinista o la mujer del presidente Biden, da igual, en ambos casos suena, o debería sonar, mal. Hasta ahora todavía no se ha oído decir la mujer de Felipe VI o de Carlos III, parece que estas sí merecen ser respetadas como personas no meramente poseídas.

Sí, me sorprende que desde el feminismo no se haya cuestionado la referida aberración posesiva del lenguaje.

dissabte, 5 de novembre del 2022

Democracias deterioradas - Democràcies malmeses

 

                                              Democràcies malmeses 

Segons Winston Churchill, la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres. I en aquesta tessitura, un dels mèrits de la democràcia és el d’acceptar allò que decideixen els vots de la ciutadania. Felicitació al guanyador o guanyadora per part del o la líder perdedors, i traspàs de poders amb respecte mutu.

Res d’això està passant al Brasil, com abans als EE.UU. Acusació de frau electoral per la banda del perdedor Donald Trump, embrutant així la democràcia més antiga; aldarulls al carrer a Brasil i mutisme de Jair Bolsonaro, que no gosa impugnar els resultats de les eleccions però tampoc no felicita el guanyador.

Perilloses imperfeccions d’ambdues democràcies, com si el poble no hagués estat educat en el si del sistema democràtic, no hagués après a reconèixer tant el triomf com la derrota. Lula da Silva, absolt d’unes falses denúncies de corrupció que li van comportar anys de empresonament, rebrà finalment el traspàs de poders de mans de Bolsonaro i governarà en un país desnortat, com Joe Biden ho fa entre falsedats dels republicans.

Que aquestes dues distorsions de la democràcia, en dos Estats tan extensos, no s’escampin en d’altres països. Europa continua sent un tresor en aquest sentit, amb Giorgia Meloni rebent el traspàs de poders de mans de Mario Draghi. Si l’extrema dreta italiana ha de ser derrotada, ho serà a les properes eleccions. La democràcia és un sistema imperfecte, però, de moment, és sens dubte el millor. 

            Democracias deterioradas 

Según Winston Churchill, la democracia es el peor sistema de gobierno, a excepción de todos los demás. Y en esta tesitura, uno de los méritos de la democracia es el de aceptar lo que deciden los votos de la ciudadanía. Felicitación al ganador o ganadora por parte del o la líder perdedores, y traspaso de poderes con respeto mutuo.

Nada de eso está ocurriendo en Brasil, como antes en los EE.UU. Acusación de fraude electoral por parte del perdedor Donald Trump, ensuciando así la democracia más antigua; disturbios callejeros en Brasil y mutismo de Jair Bolsonaro, que no osa impugnar los resultados de las elecciones, pero tampoco felicita al ganador.

Peligrosas imperfecciones de ambas democracias, como si el pueblo no hubiera sido educado en el seno del sistema democrático, no hubiera aprendido a reconocer tanto el triunfo como la derrota. Lula da Silva, absuelto de unas falsas denuncias de corrupción que le comportaron años de cárcel, recibirá finalmente el traspaso de poderes de manos de Bolsonaro y gobernará en un país desnortado, como Joe Biden lo hace entre falsedades de los republicanos.

Que estas dos distorsiones de la democracia, en dos Estados tan extensos, no se propaguen en otros países. Europa sigue siendo un tesoro en este sentido, con Giorgia Meloni recibiendo el traspaso de poderes de manos de Mario Draghi. Si la extrema derecha italiana tiene que ser derrotada, lo será en las próximas elecciones. La democracia es un sistema imperfecto, pero, por el momento, es sin duda el mejor.

divendres, 28 d’octubre del 2022

Un añejo “Clasificados” de La Vanguardia - Un anyenc “Classificats” de La Vanguardia

 

               

          Un anyenc “Classificats” de La Vanguardia 

Inesperadament, entre altres patracols em va venir a les mans un “Classificats” de La Vanguardia. Ni més ni menys que trenta-dues pàgines amb quatre seccions: borsa del motor, feina, immobiliària i diversos. Anuncis intercalats, alguns de full sencer, molta informació publicitària d’automòbils, onze pàgines d’immobiliàries, dues columnes de diversos. Préstecs, confecció i moda, relax, matrimonis, relacions, massatge eròtic al penis, estímul anal i pròstata.

Data d’aquest suplement: diumenge 22 de febrer del 2015. Han transcorregut poc més de set anys, i tot ha donat un tomb impensable en aquells moments. El “Classificats” se’n va anar al carall no sé exactament quan. El cas és que l’era digital ha canviat tot de cop i volta i profundament, convertint aquestes trenta-dues pàgines del 2015 en quelcom que pot esdevenir una mena d’incunable.

                                     Un añejo “Clasificados” de La Vanguardia 

Inesperadamente, entre otros mamotretos me vino a las manos un “Clasificados” de La Vanguardia. Ni más ni menos que treinta y dos páginas con cuatro secciones: bolsa del motor, trabajo, inmobiliaria y diversos. Anuncios intercalados, algunos de hoja entera, mucha información publicitaria de automóviles, once páginas de inmobiliarias, dos columnas de diversos. Préstamos, confección y moda, relax, matrimonios, relaciones, masaje erótico en el pene, estímulo anal y próstata.

Fecha de este suplemento: domingo 22 de febrero de 2015. Han transcurrido poco más de siete años, y todo ha dado un vuelco impensable en aquellos momentos. El “Clasificados” se fue al carajo no sé exactamente cuándo. El caso es que la era digital ha cambiado todo de golpe y profundamente, convirtiendo estas treinta y dos páginas del 2015 en algo que puede devenir una especie de incunable.

dissabte, 22 d’octubre del 2022

Jugar con cromos o a las cartas - Jugar a cromos o a cartes

 

                                             Jugar a cromos o a cartes 

Fa anys i panys, la canalla jugava a cromos. Ara ja no. Els jocs passen de moda no se sap ben bé perquè. El cas és que, anys enrere es podia comprar un full de cromos de tots colors i diverses il·lustracions. Estaven enganxats entre si per una tireta, es trencava i a les mans ja hi havia una vintena de cromos. El joc consistia en apostar-los entre les criatures col·locant cadascuna un cromo boca avall sobre una superfície plana, picant amb la mà i qui aconseguia donar-los la volta se’ls quedava. Es podien sumar cromos o se’n podien perdre.

Vet aquí que hi havia una xiqueta que mai no hi volia jugar. Tots els cromos que tenia li agradaven, i es negava a perdre’n cap. En comprava i n’acumulava, però mai no en guanya dels altres.

El temps va transcórrer, els cromos van quedar oblidats aneu a saber on, i el dilema al qual es va enfrontar la noieta convertida ja en dona es va presentar en forma de joc de la canastra. En un club d’esbarjo, es tractava de fer campionat o no, i ella preferia que no. Volia distreure’s, que no pas competir. I si perdien i la parella s’empipava? I quina tensió per fer-ho bé o no, per sumar punts o no!

Ara no eren cromos sinó cartes, i ella continuava sent no competitiva. Era covardia? Era pacifisme? Està escrit que en algun lloc d’aquest món hi havia hagut una tribu que sempre jugava sense mai comptar punts. A pilota o al que fos. Pacífic tothom, gens competitius. Que se n’haurà fet d’aquella gent?

                                      Jugar con cromos o a las cartas 

Hace años, la chiquillería jugaba con cromos. Ahora ya no. Los juegos pasan de moda no se sabe exactamente porqué. El caso es que, hace tiempo se podía comprar una hoja con cromos de todos colores y variadas ilustraciones. Estaban unidos entre sí por una tirita, se rompía y en las manos ya se tenía una veintena de cromos. El juego consistía en apostarlos entre las criaturas colocando cada una un cromo boca abajo sobre una superficie plana, golpear con la mano y quien conseguía darles la vuelta se los quedaba. Se podían sumar cromos o se podían perder.

Y hete aquí que había una niña que nunca quería jugar. Todos los cromos que tenía le gustaban, y se negaba a perder ninguno. Compraba y acumulaba, pero nunca ganaba de los demás.

El tiempo transcurrió, los cromos quedaron olvidados vete a saber dónde, y el dilema al cual se enfrentó la niña convertida ya en mujer se presentó en forma de juego de la canasta. En un club de entretenimiento, se trataba de hacer campeonato o no, y ella prefería que no. Quería distraerse, no competir. ¿Y si perdían y la pareja se enfadaba? ¡Y qué tensión para hacerlo bien o no, para sumar puntos o no!

 Ahora no eran cromos sino cartas, y ella seguía siendo no competitiva. ¿Era cobardía? ¿Era pacifismo? Está escrito que en algún lugar de este mundo había habido una tribu que siempre jugaba sin contar puntos. A la pelota o a lo que fuera. Pacífico todo el mundo, en absoluto competitivos. ¿Qué se habrá hecho de aquella gente?

 

divendres, 14 d’octubre del 2022

Dos excelentes películas sin resonancia - Dues excel·lents pel·lícules sense ressò

 

                    Dues excel·lents pel·lícules sense ressò 

Les fan a pocs cinemes i en alguns a hores intempestives. Una és francesa, El acusado, i tracta d’un noi acusat de violador, imputació que no sols trastorna la seva vida i la de la suposada víctima sinó la d’ambdues famílies. La visió dels fets per la part masculina o per la part femenina divergeixen totalment, tots dos s’expliquen davant els jutges, cadascú exposa la seva interpretació del que ha succeït, tot plegat posant en evidència, a més a més, què poc coneixen els pares els seus fills. Ells mai no abusaria sexualment, mai no es drogava. Ella era verge. I finalment, una plausible decisió del tribunal.

L’altre film es titula Argentina 1985, amb Ricardo Darín interpretant el fiscal  Julio Strassera en el judici a les Juntes Militars de la dictadura. Ni el famós protagonista ni els premis obtinguts a Venècia i a Sant Sebastià han aconseguit que a Barcelona sigui exhibida a més d’un cinema. Extraordinària, històrica, i els distribuïdors considerant que no tindria prou audiència.

Ho encerten? A la majoria de la gent no l’interessen uns fets fonamentals com la condemna dels militars colpistes argentins, quelcom no esdevingut a Espanya? I pel que fa a El acusado, a la majoria de la gent no l’interessen les formes de vida del jovent i les seves conseqüències? Els conceptes, la moral, la contraposició noi i noia, el teu fill, la teva filla, en definitiva, el món real. Només la ciència ficció, la violència, els efectes especials atrauen espectadors?

                             Dos excelentes películas sin resonancia 

Las pasan en pocos cines y en algunos a horas intempestivas. Una es francesa, El acusado, y trata de un chico acusado de violador, imputación que no solo trastorna su vida y la de la supuesta víctima sino la de ambas familias. La visión de los hechos por la parte masculina o por la parte femenina divergen totalmente, ambos se explican ante los jueces, cada cual expone su interpretación de lo sucedido, poniendo en evidencia, además, cuán poco conocen los padres a sus hijos. El nunca abusaría sexualmente, nunca se drogaba. Ella era virgen. Y finalmente, una plausible decisión del tribunal.

El otro filme se titula Argentina 1985, con Ricardo Darín interpretando al fiscal Julio Strassera en el juicio a las Juntas Militares de la dictadura. Ni el famoso protagonista ni los premios obtenidos en Venecia y en San Sebastián han conseguido que en Barcelona sea exhibida en más de un cine. Extraordinaria, histórica, y los distribuidores considerando que no tendría suficiente audiencia.

¿Están en lo cierto? ¿A la mayoría de la gente no le interesan hechos fundamentales como la condena de los militares golpistas argentinos, algo no ocurrido en España? ¿Y con respecto a El acusado, a la mayoría de la gente no le interesan las formas de vida de los jóvenes y sus consecuencias? Los conceptos, la moral, la contraposición entre chico y chica, tu hijo, tu hija, en definitiva, el mundo real. ¿Solo la ciencia ficción, la violencia, los efectos especiales atraen espectadores?

divendres, 7 d’octubre del 2022

Si fuera multimillonaria haría... - Si fos multimilionària faria...

                                        Si fos multimilionària faria... 

Una determinada persona em va retreure que en el meu blog anterior, on reprovava l’actuació egoista de multimilionaris com Bezos, Musk i Ambani, no digués què faria jo en cas de que fos tan rica com ells. Ja feia constar a les últimes ratlles que no em veia gens ni mica com a multimilionària, atès que per això cal ser rapinyaire i jo no en sóc pas.

Amb tot, en resposta a la interpel·lació que se’m va fer, vull afigurar-me que per art de màgia m’he convertit en potentada. Llavors, què faria?

Hi ha dotzenes de necessitats al petit món que m’envolta, però donat que els tres multimilionaris esmentats s’aboquen a les grandiositats, no serè menys i consignaré dues grans actuacions.

Invertiria gran quantitat de diners en transformar zones quasi desèrtiques de l’Àfrica en terres fèrtils. Milions d’arbres plantats, subministrament per mitjà d’avions de l’aigua necessària perquè visquessin i eliminessin les constants sequeres, fomentessin el conreu i la ramaderia, posessin fi a la fam consuetudinària.

També miraria vers el camp de refugiats del Líban on hi malviuen palestins, sirians i altres desafortunats. Amuntegats en barraques des de fa anys, sense els serveis mínims ni per a grans ni per a petits. Convertiria el camp en una ciutat dins la ciutat, amb habitatges dignes, centres de salut, escoles, tallers per guanyar-se la vida, cines i teatres.

Això faria, entre altres coses solidàries, si tingués tants diners con Bezos, Musk o Ambani.  És clar que, aviat deixaria de ser multimilionària. Aviat tornaria a formar part dels pobrets i alegrets.

                                 Si fuera multimillonaria haría... 

Una determinada persona me reprochó que en mi blog anterior, donde reprobaba la actuación egoísta de multimillonarios como Bezos, Musk y Ambani, no dijera qué haría yo en caso de que fuera tan rica como ellos. Ya hacía constar en las últimas líneas que no me veía en absoluto como multimillonaria, dado que para esto hay que ser rapaz y yo no soy.

No obstante, en respuesta a la interpelación que se me hizo, quiero imaginar que por arte de magia me he convertido en potentada. ¿Entonces, qué haría?

Existen docenas de necesidades en el pequeño mundo que me rodea, pero dado que los tres multimillonarios mencionados se lanzan a las grandiosidades, no seré menos y consignaré dos grandes actuaciones.

Invertiría gran cantidad de dinero en transformar zonas casi desérticas de África en tierras fértiles. Millones de árboles plantados, suministro por medio de aviones del agua necesaria para que vivieran y eliminaran las constantes sequías, fomentaran el cultivo y la ganadería, pusieran fin al hambre consuetudinaria.

También miraría hacia el campo de refugiados del Líbano donde malviven palestinos, sirios y otros desafortunados. Amontonados en barracas desde hace años, sin los servicios mínimos ni para mayores ni para pequeños. Convertiría el campo en una ciudad dentro de la ciudad, con viviendas dignas, centros de salud, escuelas, talleres para ganarse la vida, cines y teatros.

Esto haría, entre otros actos solidarias, si tuviera tanto dinero cono Bezos, Musk o Ambani.  Claro está que, pronto dejaría de ser multimillonaria. Pronto volvería a formar parte de los contentos con poco.

dissabte, 1 d’octubre del 2022

¿Qué haría yo si fuera multimillonaria? - Què faria jo si fos multimilionària?

 

                         Què faria jo si fos multimilionària? 

M’esgarrifa imaginar que jo faria com Jeff Bezos o Elon Musk o d’altres de semblants si fos tan rica com ells.

Bezos és el tercer home més ric del món, propietari d’Amazon i de Blue Origin, empresa fabricant de la càpsula espacial New Shepard, i ha comprat un iot de 127 metres d’eslora. Uf, més llarg que un carrer de l’eixample barceloní. Musk encara és més acabalat, propietari de l’automobilística Tesla i la aeroespacial Space X.  A l’Índia, país híper pobre, hi ha el multimilionari Mukesh Ambani, el qual, entre altres desmesures, compta amb 168 automòbils que valen al voltant d’un milió d’euros cadascun.

Tots tres i d’altres com ells fan tot el possible per pagar el mínim d’impostos. Equips d’advocats i auditors, quan no els paradisos fiscals, aconsegueixen que contribueixin el mínim al repartiment de la riquesa. La misèria mundial, de la qual en són ben responsables pagant els salaris miserables que els han enriquit, els importa un rave. Em pregunto si jo seria capaç d’actuar tan  roïnament si em convertís en multimilionària. Vull creure que no. D’antuvi, per ser multimilionària ja hauria de ser rapinyaire, i testifico que no en sóc pas.

                             ¿Qué haría yo si fuera multimillonaria? 

Me estremece imaginar que yo haría como Jeff Bezos o Elon Musk u otros semejantes si fuera tan rica como ellos.

Bezos es el tercer hombre más rico del mundo, propietario de Amazon y de Blue Origin, empresa fabricante de la cápsula espacial New Shepard, y ha comprado un yate de 127 metros de eslora. Uf, más largo que una calle del eixample barcelonés. Musk todavía es más acaudalado, propietario de la automovilística Tesla y la aeroespacial Space X. En India, país híper pobre, se encuentra el multimillonario Mukesh Ambani, el cual, entre otras desmesuras, cuenta con 168 automóviles que valen en torno a un millón de euros cada uno.

Los tres y otros como ellos hacen todo lo posible para pagar el mínimo de impuestos. Equipos de abogados y auditores, cuando no los paraísos fiscales, consiguen que contribuyan lo mínimo al reparto de la riqueza. La miseria mundial, de la cual son muy responsables pagando los salarios miserables que los han enriquecido, les importa un bledo. Me pregunto si yo sería capaz de actuar tan vilmente si me convirtiera en multimillonaria. Quiero creer que no. En principio, para ser multimillonaria ya tendría que ser una rapaz, y testifico que no soy.

divendres, 23 de setembre del 2022

Los desertores rusos - Els desertors russos

 

                                        Els desertors russos 

Ser desertor era un estigma, però ja no ho és. Qui és Putin per enviar al front un pare de família, el fill d’uns pares ancians, l’espòs d’una embarassada, etc.? No és ningú, ni per a això ni per envair Ucraïna.

L’autòcrata ha cridat a files els reservistes, i una llarga corrua d’automòbils amb intenció de creuar la frontera il·lustra la voluntat d’abandonar Rússia per evitar d’anar a la guerra. Pacifistes o simplement persones que volen servar la vida, que no volen matar cap congènere, que pensen per sobre de tot en els seus  éssers estimats.

Aquests desertors no estigmatitzats per ningú que no sigui Putin amb els seus acòlits, aquests reservistes agosarats que es neguen a anar a combatre, representen un primer pas, un exemple. Constitueixen el principi del fi de les guerres.  

                                                         Los desertores rusos 

Ser desertor era un estigma, pero ya no lo es. ¿Quién es Putin para enviar al frente a un padre de familia, al hijo de unos padres ancianos, al esposo de una embarazada, etc.? No es nadie, ni para esto ni para invadir Ucrania.

El autócrata ha llamado a filas a los reservistas, y una larga hilera de automóviles con intención de cruzar la frontera ilustra la voluntad de abandonar Rusia para evitar ir a la guerra. Pacifistas o simplemente personas que quieren preservar la vida, que no quieren matar a ningún congénere, que piensan por encima de todo en sus seres queridos.

Estos desertores no estigmatizados por nadie que no sea Putin con sus acólitos, estos reservistas atrevidos que se niegan a ir a combatir, representan un primer paso, un ejemplo. Constituyen el principio del fin de las guerras.

dissabte, 17 de setembre del 2022

Animalitos en la terraza - Bestioles a la terrassa

 

                                                Bestioles a la terrassa

 

Hi ha animalets que és molt agradable tenir-los a prop quan vius envoltada d’edificis i d’asfalt. En un balcó no se’n veuen tants com en una terrassa, on el desplegament és més nombrós. A la meva hi tinc residents perpetus, els més grans, els dragons.  De sobte apareixen darrera una jardinera i, arrapats a la paret, fugen veloços per amagar-se en una escletxa tan minsa que sembla inversemblant. Com és possible que s’aixafin tant? Són beneficiosos perquè mengen insectes i cucs nocius.

També hi tinc aranyes, teixidores incansables que atrapen mosques visiblement, alguna abella, tot i que aquestes, per sort, solen sortir-se’n. I després hi ha les inevitables formigues, antipàtiques, les que, segons Charles Darwin va estudiar, uneixen els seus ous amb els dels pugons, dels quals s’alimenten, mantenint així la malura a les plantes. Per a què valen les formigues, algun conservacionista m’ho pot explicar?

Quant als visitants esporàdics, els borinots són espectaculars, negres o rossos, brunzint furibunds al voltant de les flors, sobre tot els negres, tan grans. Les abelles també hi són presents, més menudes, lloades sempre per la seva tasca de pol·linització. En cavi, les papallones ja s’han convertit en unes “rara avis”, més fràgils, condemnades pels insecticides industrials que enverinen flors i fulles. En libar el nèctar moren emmetzinades, minvant-se l’espècie sense remei.

Una presència més contundent és la de les merles, marró la femella, negre amb el bec ataronjat el mascle, ambdós elegants. I també la presència de les tórtores, de coll esvelt amb un collaret fosc.

Ja és miracle que en algun petit espai de la gran ciutat, tota ella ciment, soroll i pol·lució, hi pervisquin benaurades bestioles, mitjanes o menudes.

 

                                 Animalitos en la terraza

 

Hay animalitos que es muy agradable tenerlos cerca cuando vives rodeada de edificios y de asfalto. En un balcón no se ven tantos como en una terraza, donde el despliegue es más numeroso. En la mía tengo residentes perpetuos, los más grandes, los dragones. De repente aparecen detrás de una jardinera y, aferrados a la pared, huyen veloces para esconderse en una rendija tan estrecha que parece inverosímil. ¿Cómo es posible que se aplasten tanto? Son beneficiosos porque comen insectos y gusanos nocivos.

También tengo arañas, tejedoras incansables que atrapan moscas visiblemente, alguna abeja, aunque estas, por suerte, suelen liberarse. Y después existen las inevitables hormigas, antipáticas, las que, según Charles Darwin estudió, unen sus huevos a los de los pulgones, de los cuales se alimentan, manteniendo así la plaga en las plantas. ¿Para qué valen las hormigas, algún conservacionista me lo puede explicar?

En cuanto a los visitantes esporádicos, los moscardones son espectaculares, negros o rubios, zumbando furibundos en torno a las flores, sobre todo los negros, tan grandes. Las abejas también están presentes, más pequeñas, alabadas siempre por su tarea de polinización. En cambio, las mariposas ya se han convertido en unas “rara avis”, más frágiles, condenadas por los insecticidas industriales que envenenan flores y hojas. Al libar el néctar mueren intoxicadas, mermándose la especie sin remedio.

Una presencia más contundente es la de los mirlos, marrón la hembra, negro con el pico anaranjado el macho, ambos elegantes. Y también la presencia de las tórtolas, de cuello esbelto con un collar oscuro.

Ya es milagro que en algún pequeño espacio de la gran ciudad, toda ella cemento, ruido y polución, pervivan bienaventurados animales, medianos o pequeños.

dissabte, 10 de setembre del 2022

La soledad no deseada -La solitud no desitjada

 

                             La solitud no desitjada 

Parole, parole, parole... Fets, no paraules. Realitats, no bones intencions. Molta gent se sent sola, en especial moltes persones grans, i diverses iniciatives es proposen alleujar aquest sentiment tan penós. Però a l’hora de la veritat, el més important queda per fer.

Un exemple el trobem al recent servei posat en marxa per la Creu Roja per atendre per mitjans com el telèfon o les diverses xarxes socials a persones que requereixen consol. El funcionament és de deu del matí a sis de la tarda, bé, es pot dir que suficient, però.... només de dilluns a divendres. El personal no treballa els caps de setmana, naturalment, i no es busquen altres persones per a dissabtes i diumenges, just quan els solitaris se senten més sols.

No hi ha res a fer, tot tancat, familiars absents de cap de setmana. Quan més es necessiten, els casals i centres per a la gent gran no obren, atès que la setmana laboral és de cinc dies, i sembla que la solitud també hagi de sentir-se només de dilluns a divendres.

Tan sols paraules, perquè si autènticament importés el benestar dels solitaris, els serveis d’acompanyament estarien amatents en especial els dies de festa.

                                         La soledad no deseada 

Parole, parole, parole... Hechos, no palabras. Realidades, no buenas intenciones. Mucha gente se siente sola, en especial muchas personas mayores, y varias iniciativas se proponen aliviar este sentimiento tan penoso. Pero a la hora de la verdad, lo más importante queda para hacer.

Un ejemplo lo encontramos en el reciente servicio puesto en marcha por la Cruz Roja para atender por medios como el teléfono o las diversas redes sociales a personas que requieren consuelo. El funcionamiento es de diez de la mañana a seis de la tarde, bien, cabe decir que suficiente, sin embargo.... solo de lunes a viernes. El personal no trabaja los fines de semana, naturalmente, y no se buscan otras personas para sábados y domingos, justo cuando los solitarios se sienten más solos.

No tienen nada que hacer, todo está cerrado, los familiares están ausentes de fin de semana. Cuándo más se necesitan, los centros para las personas mayores no abren, dado que la semana laboral es de cinco días, y parece que la soledad también tenga que sentirse solo de lunes a viernes.

Tan solo palabras, porque si auténticamente importara el bienestar de los solitarios, los servicios de acompañamiento prestarían atención en especial los días de fiesta.